ACAI

Recordatori - Els dilluns d'Israel (3)

2012-02-17T20:12:00.000+01:00

Dilluns dia 20 de febrer, dins el cicle "Els dilluns d'Israel", organitzat per Amics de la Unesco de Barcelona, tindrà lloc la conferència:

La política social a Israel en una època de crisi 

A càrrec de Xavier Boltaina, professor de la Facultat de Dret de la UB

"Enmig del conflicte palestinoisraelià i malgrat les elevades sumes en seguretat per garantir les vides israelianes, Israel ha sabut construir un Estat del Benestar del qual en gaudeixen tant els jueus israelians com els àrabs israelians. "

______________

Les conferències seran a l'Institut Europeu de la Mediterrània, c/ de Girona, 2, a 1/4 de 8 del vespre.

Recordatori - Els dilluns d'Israel (2)

2012-02-10T22:00:00.000+01:00

Dilluns dia 13 de febrer, dins el cicle "Els dilluns d'Israel", organitzat per Amics de la Unesco de Barcelona, tindrà lloc la conferència:

Israel vista des d'Europa 

A càrrec d'Agustí Colomines, professor d'Història Contemporània a la UB

"Europa, que no s'entén sense la cultura jueva, és el continent on succeí l'Holocaust. Dècades després del genocidi de dos terços dels jueus europeus, Europa té el posicionament de sempre, o bé ha après a comprendre l'Estat del poble jueu? "

Les conferències tindran lloc a l'Institut Europeu de la Mediterrània, c/ de Girona, 2, a 1/4 de 8 del vespre.

Els dilluns d'Israel

2012-02-03T22:00:00.002+01:00

Israel, la terra de la llet i de la mel

El proper dilluns comença el cicle Israel que dins del programa Altaveu de les Cultures organitza, de fa més de 15 anys, l'associació Amics de la Unesco de Barcelona.

En les deu conferències del cicle, intervindran grans experts sobre els temes seguents:

1. La democràcia d'Israel 

Al segle XXI, Israel és una de les 21 democràciessense interrupcions existents al món des d'abans de 1950, juntament amb Suècia,Noruega, Finlàndia, Estats Units, Japó, Regne Unit, França, Nova Zelanda iAustràlia, entre d'altres països democràtics.  

XAVIER TORRENS, professor deCiència Política de la UB

 6 de febrer de 2012

2. Israel vist des d'Europa 

Europa, que no s'entén sense la culturajueva, és el continent on succeí l'Holocaust. Dècades després del genocidi dedos terços dels jueus europeus, Europa té el posicionament de sempre, o bé haaprès a comprendre l'Estat del poble jueu? 

AGUSTÍ COLOMINES, professord'Història Contemporània a la UB 

13 de febrer de 2012

3. La política social a Israel en una època de crisi 

Enmig del conflictepalestinoisraelià i malgrat les elevades sumes en seguretat per garantir lesvides israelianes, Israel ha sabut construir un Estat del Benestar del qual engaudeixen tant els jueus israelians com els àrabs israelians.

 XAVIER BOLTAINA,professor de la Facultat de Dret de la UB

 20 de febrer de 2012

4. Israel «Start-up»: el llevat cultural 

Els valors tradicionals de la culturajueva, juntament amb els trets socials i geogràfics d'Israel, nodreixen el dolld'enginy i de creativitat que encimbellen el petit país com a moderna potènciatecnològica i econòmica de primer ordre mundial

 IGNASI CARNICER, diputat aCorts (1982-1993), alcalde de la Selva del Camp (1987-2007)

 27 de febrer de2012

5. La societat oberta israeliana: la diversitat social i el seuimpacte en el sistema de partits

Israel és una societat oberta i democràtica al bellmig d'un Pròxim Orient replet de dictadures. La diversitat d'aquesta societatqueda reflectida en un sistema de partits plural i polaritzat, a través delqual es construeixen els grans consensos nacionals. La gestió d'aquestacomplexitat interna es complica en un context que, després de la «primaveraàrab», no garanteix l'establiment d'una Palestina democràtica i, per tant, noassegura que Israel pugui, finalment, viure en pau. 

JORDI ARGELAGUET, professorde Ciència Política de la UAB 

5 de març de 2012

6. La decoració de manuscrits hebreus 

La decoració de manuscrits hebreus,durant l'Edat Mitjana, fou un ofici prestigiós. Es produïren obres d'artúniques. Aquests manuscrits del judaisme tenen singularitats. L'activitat delsescribes perdura avui a Israel en l'escriptura del Sefer Torà 

VERÒNICA VIVES,doctoranda en Filologia Hebrea de la UB i llicenciada en Filosofia

 12 de marçde 2012

7. Israelià, hebreu, jueu? Qüestions d'identitat a la literaturad'Israel

Laliteratura israeliana ha tingut sempre, per raons obvies, la qüestió de laidentitat com un dels seus temes centrals. La relació del ciutadà israelià ambel jueu de la Diàspora i amb l'àrab palestí han esdevingut, però, de primera importànciaa les obres escrites en el primer decenni del segle XXI. Analitzarem, entred'altres obres, les dues últimes novel.les del escriptor Abraham B. Yehoshua:«Foc amic» (2007) i «Caritat espanyola» (2011). 

ANA BEJARANO, professora dellengua i literatura hebrea de la UB  

19 de març de 2012

8. L'art i la cultura israelianes 

La cultura israeliana gaudeix d'unagran riquesa en les diferents arts. Alhora Israel és un país amb un patrimonicultural mil•lenari. L'art israelià és força desconegut al nostre país i,aquesta, és una excel•lent oportunitat de conèixer les seves característiques. 

MÒNICAADRIAN, museòloga i llicenciada en Història de l'Art per la UAB 

26 de març de2012

9. La Ciutat Blanca i el Turó de la Primavera amb la Xoà de fons  

Jerusalem és bellíssima il'ànima hi esdevé blanca, com la Jerusalem dels Patriarques, bo i resguardantel patrimoni artístic distingit per la Unesco. Tel Aviv sorgí d'una planadesèrtica amb un sicòmor el 1906 fins avui, una veritable Manhattan. 

MARTAPESSARRODONA, poetessa, narradora i assagista  

16 d'abril de 2012

10. Construir Israel, construir Catalunya

 El naixement del moviment sionistacoincideix en el temps amb el del nacionalisme català. L'esforç que ha fetIsrael per ser una nació el fa un referent pels catalans que, en plenadictadura, busquen la llibertat de Catalunya tant des de dins el país com desde l'exili. La simpatia pels jueus és un fet del catalanisme obert del segleXX, que es va transformant amb el temps. 

ANNA FIGUERA, periodista de TV3 iprofessora de la Facultat de Comunicació de la URL 

30 d'abril de 2012
__________

Aquest cicle de conferències organitzat pels Amics de la Unesco de Barcelona compta amb una participació important de membres de l'ACAI.
Les conferències tindran lloc a l'Institut Europeu de la Mediterrània, c/ de Girona, 2, a 1/4 de 8 del vespre.

Premis Samuel Hadas

2012-01-20T12:31:00.002+01:00

Un moment de la cerimònia

Toni Florido (president de l'ACAI) amb Vicenç Villatoro i J.B. Culla

Discurs del M.H. Jordi Pujol

Toni Florido amb l'ambaixador d'Israel Alon Bar

Toni Florido amb el M.H. Jordi Pujol

Cerimònia d'entrega dels Premis "Samuel Hadas" en reconeixement de les institucions i persones que han destacat en la seva relació amb l'Estat d'Israel.

Volem destacar els emotius i apassionats discursos del Molt Honorable President Pujol així com els dels altres catalans premiats, en Joan B. Culla, na Pilar Rahola i en Vicenç Villatoro, tots ells premiats anteriorment a Catalunya per l'Associació Catalana d'Amics d'Israel.

Les paraules de l'Ambaixador
Galeria de fotografies
Video de la cerimònia

Llista de premiats:

Molt Honorable Senyor Jordi Pujol, Excel·lentíssim Senyor José María Aznar, Excel·lentíssim Senyor Felipe González, Excel·lentísima Senyora Esperanza Aguirre, Excel·lentíssm Senyor Enrique Múgica, Excel·lentíssim Senyor Antonio Muñoz Molina, Sr. Antonio Lisbona, Real Madrid-Leyendas Blancas, Iberia, Federación de Comunidades Judías de España, Asociacions d'Amistat Espanya-Israel representades per l'Associació de Relacions Culturals Catalunya-Israel, Centro de Estudios Judeo-Cristianos, Sr. Gabriel Albiac, Sr. Joan Culla, Sr. Adolfo García Ortega, Sra. Pilar Rahola, Sr. César Vidal, Sr. Vicenç Villatoro

Tercer Curs de Diplomàcia Pública-Hasbarà

2012-01-14T20:45:00.000+01:00

L'Associació Catalana d'Amics d'Israel convida els seus associats al Tercer Curs de Diplomàcia Pública-Hasbarà que se celebrarà a Barcelona el proper mes de febrer.

El curs, de dos dies de duració, comptarà amb un programa amb temes com els següents:

Introducció a la societat israeliana
Projectes de coexistència entre palestins i israelians
Les propostes de pau al Pròxim Orient
Què podem aprendre del dilema de Guilad Shalit?
Mitjans de comunicació informen des del Pròxim Orient
La situació dels cristians als països del Pròxim Orient
La situació dels refugiats palestins i la utilització que en fan els líders àrabs. Els refugiats jueus de 1948
Les Lleis Internacionals en el conflicte àrab-israelià
El Balanç militar al Pròxim Orient i el perill iranià

També gaudirem de la participació de la Pilar Rahola i la presentació, i posterior col·loqui, del seu llibre "La república islámica de España"

Els detalls del curs han estat tramitats a tots els associats via correu electrònic on, a banda de la documentació, resta especificat el procediment d'inscripció.

El jueus d’origen etíop: el llarg retorn a Eretz Israel

2012-01-02T14:55:00.001+01:00

El boeing 747 de l'operació Salomó, que va despegar
amb 1087 passatgets

La dramàticahistòria del jueus a Etiòpia és un exemple més de la lluita i la tenacitat del poble jueu per a la seva supervivència.

Segons latradició dels propis jueus etíops, els primers jueus van arribar a Etiòpia famés de tres mil anys amb la reina de Saba. A Israel van ser reconeguts l’any1975 com els descendents de latribu perduda dels Dan (desapareguda després de la destrucció del Primer Temple, 675 aC) gràcies ales investigacions de diverses autoritats rabíniques. Reconeixement, però, noexempt de controvèrsia (fins el punt que després d’arribar a Israel van ser obligats a fer una segonaconversió al judaisme).

A Etiòpia vivienen poblets petits de muntanya, al costat del desert, i es dedicaven ,bàsicament, a l’agricultura. La seva llengua comunicació era l’amhàric, unallengua d’origen semític, tot i que resaven en una llengua antiquíssima, el guez.Cal dir que actualment molts jueus d’origen etíop a Israel continuen usantambdues llengües. Totes les comunitats jueves a Etiòpia tenien sinagoga onguardaven la Torà. Al llarg dels anys van conservar i preservar lescelebracions i festivitats jueves, com llegir la Torà cada xabat o fer dejunien Iom Kippur. Seguien escrupolosament els ensenyaments del Pentateuc, malgratel desconeixement que tenien de la Llei Oral o Halakhà. En el seuimaginari estava present EretzIsrael i sempre cantaven el seu amor envers Jerusalem.

Tot i això no serà fins el 1984, amb“l’operació Moisès”, que els jueus d’Etiòpia no retornen a Israel. Aquestaoperació militar va durar 95 diesi no va concloure fins el 1985. Els jueus etíops van fer un llarg i penós camía peu pel desert del Sudan fins poder envolar-se cap a Israel. Molts nens van arribarsense pares i moltes famílies van arribar escapçades. Es calcula que van moriraproximadament 4000 persones durant aquest recorregut. Aquesta primera operaciómilitar va ser organitzada en secret per diverses agències, especialmente pelMossad, i amb la col·laboració dels EEUU, i va aconseguir retornar prop de 8000 jueus.

El maig del 1991es fa efectiva la segona gran operació, anomenada “operació Salomó”, de retorndels jueus etíops que aleshores malvivien en campaments de refugitas al costatd’Adís Abeba. Amb només 48 hores,34 avions de la companyia aèria El-Al van traslladar un total de 14.325 jueus.

Gràcies aaquestes dues grans operacions, perfectament organitzades i planificades perl’estat d’Israel, van arribar prop de 22.000 jueus a Israel, l’eretz bíblica,la terra dels seus somnis, per tal de començar una nova vida. Van estudiarhebreu, van treballar de valent, van esforçar-se per explicar les tradicionsdels jueus d’Etiòpia. Volien sentir-se com a israelians, sentir-se com a casa.

Tot i això laseva integració no ha estat gens fàcil a causa de les grans diferènciesculturals. L’estat d’Israel, així com també diverses organitzacions, ha fet ungran esforç econòmic, organitzatiu i humà per facilitar la seva absorció.

I ja per acabarun parell de recomanacions. La primera, la interessant i emotiva pel·lícula Va, vis et deviens (Vés-te’n i viu) dirigida per RaduMihaileanu l’any 2005 i interpretada per la coneguda actriu israeliana YaëlAbecassis. La segona, la cançó “Habayta” del grup Idan Raichel Projecti interpretada per la cantant israeliana d’origen etíop Cabra Casay.

Marta Castillon

Vaclav Havel, l'invent jueu

2011-12-24T15:55:00.014+01:00

Vaclav Havel ha mort el dia 18 de desembre, a les portes de la vigília d’Khànuka, la Festa de les Llums.

La primera vegada que em vaig fixar amb Havel fou quan, per a referir-se al terrorisme islàmic, va emprar el popular raonament inductiu: si vola com un ànec, camina com un ànec i claca com un ànec, problament és un ànec. I, crec recordar, que hi afegia i diu que és un ànec. No sé pas si el va manllevar de l’escriptor americà Riley, però em vaig adonar, de seguida, que era un polític de veritat, dels qui diuen allò que pensen i sense embuts, per a que la gent els entengui.

D’on provenia aquell autor de teatre, lluitador per la llibertat, fornit de cultura, amb domini del llenguatge, intel·lectual i pensador? I, com és que no era d’esquerres? Als anys 80, en els que l’activitat intel·lectual anava lligada, irreversiblement, a les esquerres, Havel fou un dels primers avisos que alguna cosa trontollava en l’empostissat ideològic europeu.

“El dictat del meu millor saber i de la meva consciència”, va dir quan va plegar de la Presidència txeca, “és allò amb el que sempre he procurat guiar-me”. La consciència, novament, el discerniment del Bé i del Mal, el discerniment que embogia el fundador del nazisme:

“És veritat que nosaltres els alemanys som bàrbars; aquest és un títol d’honor per a nosaltres. Jo allibero la humanitat de l’ànima, del sofriment degradant causat per una visió falsa anomenada consciència i ètica. Els jueus han nafrat la humanitat amb dues ferides: la circumsició en el seu cos i la consciència en la seva ànima. Això són invents jueus. La guerra pel domini del món es lliura, només, en aquests dos camps de batalla, el dels alemanys i el dels jueus. Tota la resta és pura decepció”.

Havel tenia la nafra de la consciència, l’invent jueu, i aquesta nafra és la que molestava, i molesta, a tots els totalitaris i totalitarismes, explícits, implícits, conscients i insconcients. Consciència i ètica que el van empènyer a defensar el poble tibetà, contra el gegant xinès, a la lluita amb totes les armes contra la barbàrie, i, especialment, a defensar Israel i el poble jueu.

“Erem, els dos, països petits, l’existència dels quals mai no es podria donar per segura” va dir Havel a Israel, l’any 1990, en la seva segona visita a l’estranger com a President del seu país i acompanyat d’un centenar llarg de jueus sobrevivents de l’Holocaust. Fidel a aquesta consciència, fou, de nou, l’intel·lectual que, a Europa, anava a contracorrent, que es comprometia amb el país petit, amb el Poble que ha donat al món allò que li és tan preuat, el sentit del Bé i el sentit del Mal.

Israel i el Poble jueu és sempre la pedra de toc que et dóna la vàlua real de les persones, d’aquelles que saben anar més enllà d’allò, avui, políticament correcte, d’aquelles persones que esdevenen els ben-ivrit, els de’altra cantó de riu, els qui ja han travessat el corrent.

Mon pare feia sempre referència als “duros sevillanos”, els que pesaven menys del compte perquè se n’havia esmolat plata del cantó, ans llis i sense estries. Certament, hi ha més “duros sevillanos” que dels de llei. Vaclav Havel era dels autèntics, dels que no t’enganyen, dels que et donen el seu valor si el tens a les teves mans i, també, al teu pensament.

Aquests dies encenem, cada vespre, les candeles de la Khanukia. La seva flama és la llum que donem al món cadascú de nosaltres i, alhora, la llum que rebem del món que ens il·lumina. La flama del Vaclav Havel fou molt petita quan van alçar la seva paraula per la llibertat i per les persones, tanmateix, aquella petita llum, enmig de la foscor més omnipresent, fou un alè d’esperança, perquè com més gran és la foscor més petita és la llum necessària per a esvair-la.

La llum de Vaclav Havel ens il·luminarà, de nou, quan encenguem les espelmes, ens donarà, de nou, el sentit de la consciència del Be i del Mal, i de nou, la seva tendra escalfor, alhora que ens acarona, ens enfortirà en les nostres conviccions.

Que la seva ànima estigui unida per sempre a la font de la vida!

Ignasi Carnicer Barrufet
_____________

La cerimònia del seu funeral és, per la seva solemnitat i austeritat, una peça magistral de com es poden contenir i, alhora, engradir els sentiments d’un poble:

Joseph Kossonogi

2011-11-11T16:33:00.000+01:00

Joseph Kossonogi, pintor israelià nascut a Budapest el1908 i mort el 1981.

Després d'estudiar a l'Acadèmia d’Art de Berlin i més endavant a França, Holanda, Itàlia i Espanya, va emigrar a la Palestina del Mandat Britànic i es va establir a Tel Aviv el 1926. Allà va formar el col·lectiu de joves pintors coneguts com a Massad.

El 1929, el grup Massad va fer la seva primera exposició i el 1935 els membres del grup es van unir a l'Associació Israeliana de Pintors i Escultors.

Kossonogi va fer exposicions individuals al Museu d'Art de Tel Aviv el 1944 i 1954, any en què va ser co-guanyador del Premi Dizengoff de pintura. El 1956, es va unir a la colònia d'artistes de Safed. El 1958, l'expresident de França Vincent Auriol va començar a col·leccionar la seva feina.

Kossonogi va guanyar el Premi Histadrut el 1966 i el Premi Nordau el 1976. Es va establir a Safed el 1956 i va morir el 1981.

Aquarel·la abstracta

Ein Keren, 1951

El color té una forta presència en l'obra de Kossonogi. Estava preocupat per la lluïssor del sol a Eretz Israel i el seu efecte sobre les terres, conreus i vides dels colons jueus i els àrabs natius. L’israelià crític d'art Gideon Ofrat escriu sobre l'obra de l'artista: "Kossonogi va iniciar la seva carrera amb aquarel·les romàntiques riques en taques de color marró i verd, posteriorment, sota la influència de Raoul Dufy, els colors foren més pàl·lids i es va centrar en els efectes poètics de la transparència i la fluïdesa."

L’enfocament Kossonogi sobre la llum i el color va ser heredat probablement de les influències europees que van marcar el seu període formatiu, en particular Henri Matisse i André Derain.

Juntament amb importants aquarel·listes israelians com Mordechai Avniel i Shimshon Holzman, Kossonogi era considerat un mestre de l'aquarel·la.

Recull fet per M. Miró

Racons singulars de Jerusalem: la casa dels rellotges (beit haxaonim)

2011-11-01T20:45:00.000+01:00

Jerusalem, el Mercat Menahe Iehuda

A Jerusalem, al costat del mercat Mehane Iehuda, al carrer Iafo, hi ha un edifici molt singular anomenat la casa dels rellotges.

La història d’aquesta casa es remunta a l’any 1905 quan el rabí d’origen rus Samuel Levi es traslladà a viure a Jerusalem procedent dels EEUU.

Aleshores el rabí es va adonar que molts immigrants jueus o, simplement, jueus que visitaven Jerusalem no tenien cap lloc on sojornar. El rabí Samuel Levi va recaptar diners als EEUU per tal de construir una casa ben gran que donés allotjament de forma totalment gratuïta.

La casa dels rellotges és un edifici de tres pisos, bastant alt en comparació a altres edificis de l’època. A la tercera planta se situava la sinagoga (Tiferet Sió) i a les altres dues un hotel amb capacitat per a 50 persones.

Al centre de la façana hi ha un gran rellotge de sol i dos rellotges més petits mecànics. El rellotge solar va ser constuït per Moixé Xapira, un astrònom autodidacte que es va basar en els llibres de Maimònides i del Gaó de Vilna. El quadrant semicircular fa 5 metres de diàmetre i a sobre se situen els altres dos rellotges mecànics.

El rellotge de sol servia per ajudar els jueus a saber a quina hora havien de resar i quan començava exactament el dia. Els dos rellotges mecànics servien per indicar les hores sobretot a l’hivern o en els dies ennuvolats.

El 1941 es va produir un incendi que va afectar greument l’edifici i el 1980 l’ajuntament de Jerusalem en va dur a terme una restauració parcial.

Marta Castillon

Els nostres mitjans: difusió d’una visió acríticament pro palestina del conflicte

2011-10-14T04:04:00.000+02:00

Tomba de Josep

Res de nou. Ho sé, però penso que cal remarcar-ho per als despitats. Un detallet: fa uns dies vaig enllaçar una notícia del diari The Telegraph on s’informava que Mahmoud Abbas i els funcionaris palestins volien defenestrar Tony Blair per “sionista” i per “parlar com un diplomàtic israelià” en paraules d’en Nabil Shaath, un dels principals negociadors de l’ANP i conseller del president Abbas. Doncs bé, Samy Nair, en un article d’opinió publicat a El País, defensava fil per randa i textualment la versió oficial palestina; ho escriu Nair, però l’autoria del article podria ser perfectament d’Abbas, Faiad, Saath o qualsevol altre funcionari de l’ANP.

Per tal d'evitar malentesos, un aclariment. Trobo perfectament correcte i estic d’acord que els nostres mitjans publiquin els articles que vulguin, com per exemple aquest d'en Nair. Ara bé, penso que tenim el dret a exigir una certa parcialitat en el sentit que si publiquen cinc articles amb una visió propalestina del conflicte també haurien de publicar un número d’articles d’opinió similars amb una versió dels fets proisraeliana. Tanmateix, aquesta equanimitat mai no es compleix. La tàctica que els nostres mitjans acostumen a seguir és la següent: publicar un article acríticament propalestí per un autor àrab, nord-americà o europeu i tot seguit, al cap de poc temps, publicar-ne un altre amb una visió propalestina però escrit per un polític, diplomàtic o intel·lectual israelià, com per exemple Ilan Pappé, Gideon Levi, A. B. Yehoshua, Shlomo Ben Ami, etc. Amb aquesta tàctica es vol vendre una objectivitat que no es dóna, perquè els escrits dels mencionats autors israelians serveixen per a reforçar, en la majoria dels casos, la visió acríticament propalestina expressada per Nair, Lluís Bassets, M. A. Bastenier o altres analistes.

Aquesta visió acríticament propalestina va més enllà i es reflecteix en les notícies. Dos exemples recents dels darrers dies. A inicis de la passada setmana, els nostres mitjans van donar una àmplia cobertura a l’incendi d’una mesquita en un poblat de Galilea per part de radicals israelians. Ara bé, aquests mateixos mitjans han callat els actes vandàlics comesos per àrabs palestins contra la Tomba de Josep a les proximitats de Shejem (Naplusa) i el llançament d’un coctel molotov contra una sinagoga de Yaffo. Òbviament, el tractament dels principals esdeveniments a Israel i als territoris disputats no és objectiu. Mentre que els nostres mitjans ressalten qualsevol acte violent realitzat per extremistes israelians (i generalitzen, culpant tot el col·lectiu dels “mitnajalim” o colons), de manera sistemàtica, silencien qualsevol acte de violència comés pels àrabs palestins.

Cal dir que aquest tipus de distorsió és comú a molts mitjans de comunicació europeus, no només als mitjans catalans i de la resta de l’estat espanyol. Al blog Safed Tzfat Zefat podeu llegir uns interessants articles sobre manipulacions informatives recents: del diari britànic The Guardian i del canal de la televisió pública francesa France 2.

Jaume Bertran
09/10/2011

2011-10-12T15:45:00.002+02:00

El passat 23 de setembre el president palestí, Mahmud Abbas, va demanar que es reconegués Palestina com a estat membre de ple dret a les Nacions Unides. Per aquest motiu, El singular Digital va fer l'entrevista que us enllacem.

Entrevista al president de l'ACAI, Toni Florido:

Què representa la sol·licitud Palestina d’entrada a la ONU en el conflicte araboisraelià?

El reconeixement d’un error històric per part dels palestins: el fet de no haver reconegut la resolució originària de la ONU, la 181, que establia la descolonització d’aquella zona en dos estats. Un àrab i l’altre jueu.

El president dels Estats Units, Barack Obama, ha dit recentment que ambdós països tenen aspiracions legítimes. Hi està d’acord?

I tant. Crec que la gran majoria d’israelians no dubten que els àrabs han de tenir també el seu propi Estat.

El reconeixement de l’Estat palestí oferiria esperances a d’altres nacions que reclamen el dret a l’autodeterminació?

A Catalunya sovint cerquem en el cas palestí un mirall on veure reflectides les nostres aspiracions. Crec que el mirall hauria de ser Israel, que va aconseguir un consens internacional mentre construïa el seu Estat. És important que quan es fan els moviments polítics adequats la ciutadania es doti d’instruments que facin viable una organització política determinada. A Palestina tothom vol arribar a un pacte per poder viure en pau. Per tant, no és tant important que vagin a la ONU com el fet de negociar directament amb les persones amb qui t’has d’entendre. En el cas de Catalunya o qualsevol altra nació que aspirés a esdevenir Estat, entenc que el procés hauria de ser similar.

Creu que a Catalunya és un país propalestí?

A Catalunya s’és hiperexigent amb Israel i, en canvi, amb Palestina absolutament acrític. Ens estem creant un imaginari sobre el que passa a la zona basat en mites i desinformacions. El que ens n’arriba sempre són opinions, mai informació. Malauradament això es fa des de mitjans públics amb els diners de tothom. És estrany i inèdit a Europa. El que passa a Catalunya és impropi del nostre entorn cultural i polític. Entenc que és producte d’algunes herències estranyes que no acabem de pair .

El president Mas va comparar Palestina amb Catalunya pel fet que ambdós països desitgen autodeterminar-se. És encertada la comparació?

Me n’alegro que el president Mas parli d’autodeterminació. Si ho va fer així és una notícia important. Quasi diria que és més important això que la comparació amb Palestina.

L’Estat espanyol actuaria amb un hipotètic nou estat palestí com fa habitualment amb un nou estat: no reconèixer-lo a fi d’evitar que l’exemple s’expandeixi?

Forma part de la tradició política de l’Estat espanyol. El que passa és que hi ha una simpatia molt gran cap el que passa en el món àrab i els seus governs. Potser la situació és diferent, també depenent de qui governi a l’Estat. És una qüestio difícil de preveure. El que sempre ens diran és que la situació d’allà no té gens a veure amb la d’aquí. Miraran de justificar-ho d’una manera o altra.

START-UP NATION

2011-10-09T16:50:00.006+02:00

El llibre que hauria de ser de lectura obligatòria a totes les universitats de Catalunya, per a tots els dirigents socials i econòmics i per a tot aquell qui vulgui guanyar l’esperança:

START-UP NATION: THE STORY OF ISRAEL’S ECONOMIC MIRACLE

Un llibre per a aprendre com un país petit pot esdevenir una potència d’intel·ligència, de coneixement i de pràctica econòmica.

Us en mostrem el pròleg:

La gent prefereix recordar que imaginar. La memòria s’encaixona amb allò que li és familiar; la imaginació, amb allò que li és desconegut. La imagianció pot atemorir, atès que comporta el risc de sortir del recer familiar.

La llavor del nou Israel va néixer de la imaginació d'un poble exiliat. L'exili va ser molt llarg, uns dos mil anys. L'exili va deixar el poble jueu amb una pregària i sense cap pàtria. Tanmateix, aquesta pregària ininterrompuda ha alimentat la seva esperança i el seu vincle amb la terra dels seus avantpassats.

Amb l'establiment de l'Estat d'Israel, aquesta gran pregària va ser sembrada en una terra exigua. El sòl era obstinat, i l'ambient era hostil. En el nostre camí antic d'Egipte a Israel, el poble jueu va creuar un desert enorme i, en els temps moderns, el retorn a casa fou, també, un altre desert. Nosaltres sols vam haver d’alçar-nos de nou. Com la gent pobra que torna a casa en una terra pobra, havíem de descobrir les riqueses de l'escassedat.

L'únic capital a la nostra disposició era el capital humà. La terra, àrida, no donava ni per a finançar les inversions; sols per als pioners, que es contentaven amb poc i oferien a senallades. Ells van inventar noves formes de viure: els quibutzim, els moshavim, les noves ciutats i comunitats allà on no existien pas. Ells van esforçar-se i treure el fetge per la boca donant-ho tot d’ells mateixos. Però ells també van somiar i van innovar.

Ells eren idealistes i intel·lectuals, tot i que van triar per llaurar la terra amb les seves pròpies mans. Quan van descobrir que la terra era estèril i l’aigua escassejava, es van girar cap a la invenció i la tecnologia. El quibuts es va convertir en una incubadora, i el pagès en un científic. A Israel, l’alta tecnologia va començar al camp. I, malgrat la terra minsa i l’aigua escassa, Israel es va convertir en un país capdavanter; malgrat que molts consideren, encara, que l'agricultura és el blocaus de la baixa tecnologia, estan equivocats: la tecnologia va ser el 95 per cent del secret de la productivitat agrícola prodigiosa d’Israel.

L'hostilitat de l’entorn no va amollar-se. Israel ha sigut atacat set vegades en els primers seixanta-dos anys de la seva existència i sotmès a un embargament complet, tant diplomàtic com econòmic. Cap soldat estranger no va venir al seu ajut. L'única manera de superar la superioritat armamentística quantitativa dels nostres atacants va ser la germinació d’un avantatge bastit en el coratge i en la tecnologia.

La creativitat que engendra Israel no és pas proporcional a la mida del nostre país, sinó als perills als què ens enfrontem. Aquesta creativitat en el camp de la seguretat, ensems, va establir els fonaments per a la indústria civil. El desenvolupament militar és sovint de doble mira. L’aeronàutica, per exemple, és aplicable tant a les indústries civils com militars per igual. L’exèrcit, en cooperació amb les indústries civils, ha esdevingut una incubadora tecnològica que avesa la gent jove a una tecnologica sofisticada i a una experiència en la seva gestió.

Israel serà sempre un país petit en territori i població. Així que Israel mai no pot esdevenir un gran mercat o desplegar indústries de grans dimensions. Però mentre que el tamany atorga els avantatges de la quantitat, la petitesa et regala una oportunitat per a esdevenir destre en la qualitat. L’única opció d’Israel ha estat la de cercar la qualitat en la font de la creativitat.

“Tots els experts,” va dir David Ben-Gurion, el primer ministre d’Israel, “són experts en allò que era. No cap és expert en allò que serà”. Per convertir-se en un “expert” sobre el futur, les visions han de rellevar l'experiència.

Crec que la pròxima dècada serà, encara, més sorprenent en els àmbits científic i industrial, a causa de tres fenòmens simultanis:

El primer, és la irrupció de la intel·ligència artificial. Les capacitats de l'ordinador han crescut un milió de vegades en els vint anys darrers.

El segon, és l’esclat de nous descobriments científics fruit del nombre creixent d'investigadors arreu del món (principalment a la Xina i l'Índia), juntament amb els avenços en el camp tecnològic.

El tercer és l'adveniment de la nanotecnologia, que permetrà el desxiframent del cervell de l'home, la creació més meravellosa del cosmos. Això revelarà el potencial de l’home, obrirà els sistemes de comunicació oberta, i crearà reptes a la societat en formes que encara no podem pas imaginar.

Amb només aquests tres canvis, serem capaços d'albirar fenòmens que estan més enllà dels horitzons d’avui dia. Serem capaços de prevenir o superar les malalties, de deixar de cantó obstacles i de viatjar cap al capcer de l’espai i a la gola més profunda dels oceans. Potser penetrarem en el més gran de tots els misteris: el codi de l'existència de l'home i en la història secreta de la creativitat humana.

Israel es prepara per aquest gran viatge, ajudant a d’altres viatgers i essent ajudat per ells.

El llibre de les vostres mans, Start-Up Nation, és una revelació. Hauria de ser pres com un informe passatger sobre la història d'Israel, un país que és en si mateix una start-up perpetu. En ell, Dan Senor i Saul Singer, expliquen la història de persones que van afrontar allò que existia i que van desafiar els convencionalismes –la gent que va crear el “l’arcà israelià” i va entronitzar el seu país com un centre determinant de recerca i de desenvolupament per a les companyies tecnològiques capdaventeres del món.

En el cancell d’aquesta dècada, tan dinàmica i emotiva, Israel basteix el seu avantatge en la contribució a la nova era de descobriment. En els anys propers, Israel servarà el seu compromís per a l’avenir, amb una captinença a prendre riscos i a cercar avenços. Tenim les esperances que en estrènyer la nostra abraçada a aquests nous confins, alhora que fem la nostra aportació a la pacificació de la regió, nodrim i incrementem la nostra contribució a la plenitud dels somnis humans de salut, de benestar i de llibertat per a tothom i per tot arreu.

Shimon Peres

(Traducció d'icb)

Jo, Oriana Fallaci trobo vergonyós...

2011-09-15T12:50:00.000+02:00

Jo trobo vergonyós que a Itàlia es faci la gara-gara a individus que, vestits de kamikazes, bramen injúries infamants contra Israel, tot alçant fotografies de líders israelians amb esvàstiques dibuixades al front, que inciten el poble a odiar els jueus. Aquests individus, per tornar a veure els jueus als camps d’extermini, a les càmeres de gas, als forns crematoris de Dachau i Mauthausen i de Buchenwald i Bergen-Belsen, etc, vendrien les seves pròpies mares a un harem.

Jo trobo vergonyós que l’Església Catòlica permeti que un bisbe, un que s’allotja al Vaticà, un home sant, (que va ser enxampat a Jerusalem amb un arsenal d’armes i d’explosius amagats en compartiments especials del seu sacre Mercedes), participi en aquesta mena de processons i que es planti davant d’un micròfon per donar gràcies en nom de Déu pels kamikazes que massacren els jueus a les pizzeries i als supermercats. I que els anomeni «màrtirs que van a la mort com si anessin a una festa».

Jo trobo vergonyós que a França, la França de la Liberté-Egalité-Fraternité, es cremin sinagogues, es terroritzin els jueus, i es profanin els seus cementiris.

Trobo vergonyós que a Holanda i a Alemanya i a Dinamarca els joves facin ostentació del mocador palestí com l’avantguarda de Mussolini presumia de les porres i del símbol feixista.

Trobo vergonyós que a quasi totes les universitats europees els estudiants palestins promoguin i alimentin l’antisemitisme. Que a Suècia hagin sol·licitat que es retiri el Premi Nobel de la Pau concedit a Shimon Peres el 1994, i que el deixin mans del colom amb la branqueta d’olivera a la boca que és Arafat.

Trobo vergonyós que els molt honorables membres del Comitè, un Comitè que (pel que sembla) premia el color polític abans que el mèrit, hagin pres en consideració la demanda i fins i tot l’hagin escoltat favorablement. Al diable el Premi Nobel i honor a qui no el rep.

Jo trobo vergonyós (tornem a Itàlia) que la televisió pública contribueixi al renascut antisemitisme quan tan sols lamenten els morts palestins i silencien els morts israelians, que són minimitzats, passats per alt i que quan se’n parla es fa amb un to desganat.

Trobo vergonyós que en els debats televisius convidin amb tanta deferència els miserables amb turban o mocador palestí que ahir celebraven la matança de Nova York i avui celebren les matances de Jerusalem, de Haifa, de Netània, de Tel Aviv.

Trobo vergonyós que la premsa escrita faci el mateix, que s’indigni perquè a Betlem els tancs israelians encerclen l’Església de la Nativitat i que no s’indigni perquè en la mateixa església dos-cents terroristes palestins (entre els quals hi havia diversos caps de Hamàs i de les Brigades dels Màrtirs d’Al-Aqsa) ben proveïts de metralladores, municions i explosius no disgustin els frares (frares que després accepten les ampolles d’aigua i les cistelles amb mel dels militars dels tancs).

Trobo vergonyós que, quan dóna el nombre d’israelians morts des del començament de la Segona intifada (quatre-cents dotze), un important diari trobi apropiat de destacar en lletres majúscules que hi ha més gent que mor d’accidents de trànsit (sis-cents a l’any).

Jo trobo vergonyós que l’Osservatore Romano, el diari del Papa, un Papa que no fa gaire va deixar al Mur de les Lamentacions una carta de disculpa per als jueus, acusi d’extermini un poble exterminat per milions per part dels cristians. Pels europeus.

Trobo vergonyós que als supervivents d’aquell poble (gent que encara du el número tatuat al braç) aquell diari els negui el dret de reaccionar, de defensar-se, de no deixar-se exterminar un altre cop.

Trobo vergonyós que en nom de Jesucrist (un jueu sense el qual avui en dia estarien tots desocupats) els capellans de les nostres parròquies o centres socials o del que sigui, flirtegin amb els assassins dels qui a Jerusalem no poden anar a menjar una pizza o a comprar ous sense saltar pels aires.

Trobo vergonyós que estiguin de part dels mateixos que van inaugurar el terrorisme matant als avions, als aeroports, a les Olimpíades, i que avui es diverteixen matant periodistes occidentals. Els afusellen, els rapten, els degollen, els decapiten. (Després de la publicació de La ràbia i l’orgull algun, a Itàlia, volia fer-me tot això a mi. Citant versos de l’Alcorà exhorta els seus «germans» de les mesquites i de la Comunitat Islàmica perquè em castiguin en nom d’Al·là. Que em matin. I a morir amb mi. Com que és un tipus que coneix bé l’anglès, en anglès li responc: «Fuck you».)

Jo trobo vergonyós que quasi tota l’esquerra, aquella esquerra que fa vint anys va permetre en una de les seves manifestacions que es diposités un taüt (com a advertiment mafiós) davant de la sinagoga de Roma, s’oblidi de la contribució dels jueus a la lluita antifeixista. La lluita de Carlo i Nello Rosellini, per exemple, de Leone Ginzburg, Umberto Terracini, Leo Valiani, Emilio Sereni, de dones com la meva amiga Anna Maria Enriques Agnoletti afusellada a Firenze el 12 de juny de 1944, de setanta-cinc dels tres-cents cinquanta-cinc morts a les fosses Ardeatines, de la infinitat d’altres morts sota tortura o en combat o davant de l’escamot d’execució. (I companys, i mestres, de la meva infantesa i de la meva adolescència.)

Trobo vergonyós que, també per culpa de l’esquerra, més aviat, sobretot per culpa de l’esquerra (penso en l’esquerra que inaugura els seus congressos aplaudint el representant de l’OAP, líder a Itàlia dels palestins que volen la destrucció d’Israel), els jueus de les ciutats italians tenen por de nou. I el mateix a les ciutats franceses, holandeses, daneses i alemanyes.

Trobo vergonyós que, davant de desfilades dels miserables vestits de kamikazes, els jueus tremolin com a Berlín durant la Nit dels vidres trencats, la nit en què Hitler va donar via lliure a la caça del jueu.

Jo trobo vergonyós que fent cas de l’estúpida, vil, deshonesta i per a ells molt favorable moda d’allò Políticament Correcte els oportunistes habituals, millor, els habituals paràsits explotin la paraula «pau». Que en nom de la paraula pau, ara més suada que les paraules «amor» i «humanitat», absolguin l’odi i la bestialitat només d’una part. És en nom d’un pacifisme (llegiu conformisme) delegat als grill cantaires i als bufons que primer llepaven els peus de Pol Pot, que inciten la gent confosa o ingènua o intimidada. Que els emboliquin, els corrompin, que els facin tirar mig segle enrere al temps de l’estrella groga a l’abric. Aquests xarlatans que es preocupen tant pels palestins com jo pels xarlatans. O sigui, gens.

Jo trobo vergonyós que tants italians i tants europeus hagin escollit com a bandera el senyor (és un dir) Arafat. Aquesta nul·litat que gràcies als diners de la família reial saudita fa el Mussolini ad perpetuum i que en la seva megalomania creu que passarà a la història com el George Washington de Palestina. Aquest analfabet que quan el vaig entrevistar va ser incapaç de construir una oració completa, un discurs articulat. Així que per recompondre l’entrevista, escriure-la, publicar-la, vaig tenir una feinada tremenda i vaig concloure que, comparat amb ell, fins i tot Gaddafi és una mena de Leonardo da Vinci. Aquets fals guerrer que va sempre amb uniforme com Pinochet i mai no du roba civil i que, tanmateix, no ha participat en cap batalla. La guerra la fa fer; sempre l’ha feta fer als altres. És a dir, als pobres que creuen en ell. Aquest pompós inútil que en el paper de cap d’estat ha fet fracassar les negociacions de Camp David, la mediació de Clinton. No-no-no-Jerusalem-la-vull-tota-per-a-mi. Aquest etern mentider que mostra una espurna de sinceritat quan (en privat) nega el dret a existir d’Israel, i que, com dic al meu llibre, es contradiu cada cinc segons. Fa sempre el doble joc, menteix fins i tot si li demanes quina hora és, no te’n pots refiar mai. Mai! Amb ell acabes sistemàticament traït. Aquest etern terrorista que tan sols sap fer de terrorista (mentre es manté sa i estalvi) i que als anys setanta, és a dir quan el vaig entrevistar, també ensinistrava els terroristes de la Baader-Meinhof. Amb ells, nens de deu anys. Pobres nens! (Ara els ensinistra per fer-ne kamikazes. Centenars de nens-kamikazes són el seu planter: centenars!). Aquest arlequí, que la dona la té a París, servida i reverenciada com una reina, i que té el seu poble com una merda. Tan sols els treu de la merda per enviar-los a morir, a matar i a morir, com les noies de divuit anys que per aconseguir la igualtat amb els homes, han d’embotir-se d’explosius i de desintegrar-se amb les seves víctimes. Tanmateix, molts italians l’estimen, sí. Com estimaven Mussolini. I molts altres europeus, igual.

Jo trobo vergonyós i veig en tot això el sorgiment d’un nou feixisme, d’un nou nazisme. Un feixisme, un nazisme, tan transversal i vomitiu perquè està conduït i alimentat pels qui hipòcritament fan de bons, progressistes, comunistes, pacifistes, catòlics o millor dit cristians, i que tenen la poca vergonya d’anomenar bel·licista a qualsevol com jo que els diu la veritat. Ho veig, sí, i dic el següent. Mai no he estat suau amb el tràgic i shakespearià Sharon («Sé que has vingut a afegir un trofeu a la teva col·lecció», va murmurar quasi amb tristesa quan vaig entrevistar-lo el 1982.) Amb els israelians m’hi he discutit sovint, durament i tot, i en el passat he defensat molt els palestins. Segurament més del que mereixien. Però estic amb Israel, estic amb els jueus. Hi estic com hi estava de joveneta quan combatia amb ells, i les Annes Maries morien afusellades. Defenso el seu dret a existir, a defensar-se, a no deixar-se exterminar un altre cop. I, molesta per l’antisemitisme de tants italians, de tants europeus, m’avergonyeixo d’aquesta vergonya que deshonora el meu país i Europa. En el millor dels casos, Europa no és una comunitat d’estats sinó un pou de Ponços Pilats. I encara que tots els habitants d’aquest planeta pensessin de manera diferent, jo continuaria pensant així.

___________________

Aquest article s’insereix en la polèmica que l’any 2002 va envoltar la publicació del llibre La rabbia e l’orgoglio de la periodista italiana Oriana Fallaci. Algunes veus crítiques havien demanat que aquest llibre no es publiqués perquè deien que incitava a l’odi contra els musulmans. Un tribunal francès va permetre, finalment, que l’obra arribés a les llibreries. Oriana Fallaci va morir el 15 de setembre de 2006, a l’edat de 77 anys.

(Traducció de l'italià de David Cuscó)

Racons singulars de Jerusalem: la casa Tikho (beit tikho)

2011-09-06T23:29:00.000+02:00

La casa-museu Tikho està ubicada entre els carrers Iafo i Neviim (“profetes”), concretament al número 7 del carrer Harav Kuk i va ser construïda l’any 1864 per Agà Raixid Naixaixibi. La casa és coneguda com a casa Tikho (beit tikho) perquè a partir del 1924 fou habitada per l’oftalmòleg d’origen vienès Abraham Tikho i la seva muller, la pintora Ana Tikho. El matrimoni va emigrar a Israel l’any 1912 i en un primer moment es van instal·lar a viure prop de la Ciutat vella, on van obrir una clínica i tant visitaven pacients àrabs com jueus, molt sovint de forma totalment gratuïta.

L’arquitectura de l’edifici és típicament àrab, amb una àmplia sala central i les habitacions al seu voltant. Les parets de la casa estaven decorades amb els dibuixos que l’Ana Tikho feia de Jerusalem, la seva gent, els seus arbres, les muntanyes que envolten la ciutat…

La sala on visitava el doctor Abraham Tikho estava presidida per una gran taula i comptava amb una rica exposició de canelobres, khanuiot, els canelobres de celebració de la Hanukà, de comunitats jueves d’arreu del món i alguns dels quals antiquíssims, autèntiques obres d’art. També tenien una petita biblioteca farcida de llibres sobre Jerusalem i Israel.

Després de la mort del doctor Abraham Tikho l’any 1960, la seva esposa hi va continuar vivint fins el 1980, any en què va morir. Ana Tikho va decidir donar la casa a la municipalitat de Jerusalem.

Actualment és una casa-museu pertanyent al Museu d’Israel i ha esdevingut un cafè-restaurant i una galeria d’art. Si mai aneu a Jerusalem no us oblideu de visitar la casa Tikho i de fer un agradable àpat en el seu jardí o assistir als concerts o conferències que s’hi organitzen.

Marta Castillon

REFUGIATS QUE FOREN OBLIDATS: L’ODISSEA DELS JUEUS AL MÓN MUSULMÀ (3)

2011-08-29T21:54:00.000+02:00

Cliqueu als enllaços per llegir els primers capítols:

INTRODUCCIÓ

JUEUS AL IEMEN

"L'Operació en ales d'àligues"

De la mà del llibre From Time Immemorial, de Joan Peters:

JUEUS A ADEN

"Mentre m’estava a l'antic cementiri de la comunitat jueva d'Aden –les làpides del qual, de 700 i 800 anys d'antiguitat, havien estat preses cap als museus, i emportades cap al port natural on naus de disseny local se segueixen construint- se’m va ocórrer que els vaixells del rei Salomó, no molt diferents dels que vaig veure allà, podrien haver ancorat a prop... "

"L'evidència arqueològica ens posa en un terreny més ferm," diu Goitein. Una habitació a Bet She’arim, a Palestina, "que data d'aproximadament de l'any 200 dec... estava reservada per a jueus de... el sud d'Aràbia. "

Malgrat que els jueus van aparèixer a Aden l'any 200 dec, i encara que la comunitat jueva sembla haver perdut la documentació històrica, queda una carta "enviada per un comerciant jueu d’Aden, al sud d'Aràbia, al Caire uns 850 anys enrere. En aquesta carta li demana al seu corresponsal de negocis al Caire que compri per a ell tot tipus de productes per satisfer les necessitats de la seva llar."

Que hi havia prominents mercaders jueus a Aden als inicis del segle XII evidencia la diferència d’oportunitats entre els jueus del Iemen i Aden en aquest període. L’evidència documental existeix fins al punt que la comunitat jueva d’Aden era prou important per a contribuir “amb àmplies donacions al ben conegut poeta espanyol” al segle XIII.

No obstant això, la qualitat general de vida dels jueus d’Aden durant el regnat àrab va ser durament "daurada". La proximitat al Iemen i el mateix poder dominant indiquen que els jueus d'Aden van sofrir condicions d'humiliació sota el domini musulmà similars a les dels jueus del Iemen "fins que Aden va ser conquerida pels britànics el 1839."

Cap a la meitat del segle XIX, la majoria de la comunitat jueva d'Aden segueix llanguint sota la persecució intermitent i la degradació; això va ser la sort dels jueus a la zona d'Aràbia. Les excepcions van ser els "pocs jueus a Hadramaut i els seus voltants (una àrea que es coneix com el Protectorat d'Aden)". Els jueus del Protectorat pagaven els seus tradicionals impostos als àrabs, però a canvi se'ls va donar "condicions més còmodes" que els desventurats Jueus del Iemen i de la resta d'Aden.

Al segle XX a Aden,

Els jueus sempre havien estat conscients que vivien en sofriment, la població àrab local no albergava res més que odi cap a ells. Ells (els jueus) va recordar el lleu pogrom del 1933, quan algunes persones van ser colpejades i ferides fora del barri jueu, hi hagué alguna lapidació i un grup de manifestants va entrar en una casa jueva i va fer alguns saquejos.

Aquesta reminiscència del 1933 de l’aixecament contra els jueus d'Aden estava continguda en un testimoni ocular "memoràndum", que describia el "Desastre dels Jueus d'Aden" liderat pels àrabs com l'assassinat en massa, el pillatge i la destrucció que va caure sobre Jueus d'Aden el desembre de 1947.

Un anglès que era a Aden el 1931, i va ser nomenat governador d'Aden el 1951, va descriure més tard la tradicional enemistat entre àrabs i jueus que va precedir la partició de Palestina durant dècades. El seu informe en contradiu d’altres, que van culpar els sagnants pogroms del 1947 en els factors externs i la incitació a favor dels àrabs palestins. Sir Tom Hickinbotham va escriure que:

Els jueus no agraden als àrabs i els temen... Per tant, és sempre susceptible d’haver-hi problemes entre els àrabs i els Jueus, que bé podrien estendre’s a la comunitat hindú ...
(els jueus), en general, es guardaven molt a si mateixos, i els seus contactes amb els àrabs eren raonablement bons... Els àrabs consideren que els jueus són socialment inferiors a ells i, sempre que mantinguessin el seu propi lloc, o el que els àrabs consideren el seu lloc, no hi hauria cap problema en absolut, i les dues comunitats podrien viure una al costat de l'altra en pau durant anys, però tan aviat com els jueus tendiren a oblidar que sóns jueus i van començar a afirmar-se com homes, llavors sempre hi havia un risc de seriosos problemes.

El Comissionat de la Policia britànica a Aden el 1947 va declarar que "Des que vaig arribar d'Aden s'ha produït un constant antagonisme creixent entre els jueus i àrabs ... demostrat per molts atacs petits i nens que llancen pedres els uns als altres. "

L'antagonisme que es va fer evident el 1933 i més encara el 1942 estava inflamat per la difusió anti-jueva d'Egipte poc abans de la partició de Palestina. Els missatges d'odi es transmeteren en llocs de reunió pública i van ajudar a incitar els àrabs contra els jueus a Aden.

A més de les emissions d'Egipte, "Les ordres foren emeses per la Lliga Àrab per organitzar vagues i protestes contra la decisió de la partició de Palestina", i es van difondre rumors que els Jueus havien matat els àrabs.

El pogrom que va esclatar el 2 de desembre de 1947, va ser devastador -82 jueus van ser assassinats i 76 ferits, 106 de les 170 botigues jueves existents a Aden van ser robades i vuit van ser buidades parcialment. Quatre sinagogues van ser "arrasades completament" i 220 cases jueves van ser cremades i saquejades o danyades.

Hi havia unes quantes famílies riques jueves que vivien en una zona coneguda com "Punt Stem", on els passatgers desembarcaven dels grans transatlàntics. Però després de la massacre de 1947 la majoria dels jueus d'Aden van ser aïllats per la seva pròpia seguretat i "des de fa mesos no s'atrevien a aventurar-se fora del barri jueu”. Una visita oficial jueva va informar al gener de 1949 que "hom sentia que el pogrom havia tingut lloc no fa un any, sinó fa una setmana ... els jueus encara viuen en un estat de tensió i ansietat... els jueus encara aixequen barricades a la nit. "Molts milers dels jueus d’Aden van embarcar al “Wing of eagles” cap a Israel, juntament amb els refugiats del Iemen. El 1958, alguns van ser víctimes d'assassinats i saquejos, i els jueus intransigents que havien restat a Aden després de la massacre de 1947 es van alarmar.

Un visitant, en els disturbis del 1958, observava, Semblava que el problema d’aquesta comunitat no era on donar la volta, sinó quan donar la volta. Podien ser savis per a recordar que “el que dubta està perdut”. No serien la primera comunitat jueva que va esperar massa.

La resta de la comunitat jueva d'Aden va ser victimitzada una altra vegada després de la Guerra de Sis Dies el 1967. Assassinats, saquejos, destrucció de les sinagogues –els jueus finalment van ser evacuats amb l'ajuda dels britànics, quan van descobrir que els àrabs estaven planejant massacrar el que quedava de la comunitat jueva. La comunitat jueva d'Aden es va convertir pràcticament en "allò que va ser".

(Traducció millorable de Miraculosa Miró)

Eulàlia Sariola, il·lustradora i traductora

2011-08-28T06:56:00.001+02:00

Eulàlia Sariola

Per casualitat vaig topar amb l'Eulàlia Sariola en un intercanvi de correus electrònics per error. Ràpidament vaig buscar la seva obra per la xarxa i aquí teniu una mostra del que n'he après: Una mestra inquieta, que res no li passa per alt, amb afany de saber i que mira d'aportar el seu granet d'arena al coneixement d'Israel amb les traduccions que fa de literatura per a joves i adults. Com diu Adin Steinsaltzel:
"Una societat ha de demanar, cercar i exigir que cada individu doni una mica de si mateix. De la suma de les petites donacions, se'n pot fer una reconstrucció sencera. Si cadascú de nosaltres encén una espelma de les nostres ànimes, el món estarà ple de llum."

"Més d'un centenar de llibres infantils i juvenils. Cartells, portades, premsa, publicitat, TV. Diverses exposicions individuals i col·lectives, de pintura i d'il·lustració, a Barcelona, Paris, Israel. Estudis Art a l'Escola Massana, Barcelona. Cursets de pintura i grafisme a l'escola Eina, Barcelona. Serigrafia a l'escola d'art dels kibutzim, Tel-Aviv. Diplomada en Professorat d'EGB per la Universitat Autònoma de Barcelona, especialitat filologia. Llicenciada en filologia Hebrea per la Universitat de Barcelona."

Web de l'Eulàlia Sariola

Obra Original. Jerusalem

Obra original. Kibutz Ga'ash, Israel

Retrat de criatura

Retrat. Joan Brossa

Il·lustracions en literatura infantil israeliana

Il·lustració de llibre de poemes

"Als dinou anys vaig anar a treballar a un kibutz, al desert del Neguev, a Israel, perseguint la utopia socialista que, en aquelles comunitats agrícoles i al llarg d’unes quantes generacions, va ser realitat.
Allà vaig descobrir la cultura hebrea, una de les nostres arrels, que a partir de l’expulsió dels jueus, ens havia estat amagada. Al kibutz van començar a ensenyar-me la llengua, alhora que uns companys ens donaven classe de guerrilla urbana —el dictador encara vivia. Vaig passar-hi uns quants mesos i vaig tornar a Barcelona, on la vida va continuar el seu curs.
Nasqué el meu primer fill, vaig il·lustrar el meu primer llibre Els germans petits de tothom, de Josep Maria Espinàs, i el segon Avui començo a treballar, de Francesc Candel. Els vint-i-cinc anys següents la il·lustració va ser la meva professió. Després, quan els fills es van fer grans, arribà el moment d’acomplir l’assignatura que durant tots aquest anys havia quedat pendent. Així, doncs, vaig estudiar Filologia Hebrea a la Universitat de Barcelona i hebreu modern a Israel.

Aquests darrers anys, la traducció s’ha convertit en la meva segona professió, que compagino amb la il·lustració." Eulàlia Sariola (Barcelona, desembre del 2010)

(recull de Miraculosa Miró)

Manifestants egipcis a l’ambaixada d’Israel al Caire: “Les cambres de gas ja estan preparades”.

2011-08-23T05:42:00.001+02:00

Dijous passsat, un comando terrorista palestí dels “Comitès de Resistència Palestina”, dissidents de Fatah i aliats del Hamàs, va penetrar a territori israelià via la península del Sinaí i va obrir foc contra un autobús i un cotxe, causant vuit víctimes mortals, a les proximitats del centre turístic d’Eilat, situat a prop de la frontera amb Egipte i Jordània, amb les localitats de Taba i Aqaba. Des d’aquell dia fins avui, desenes de míssils Grad i Qassam han estat disparats des de Gaza contra les ciutats i els kibbutzim del centre-sud d’Israel, i el govern israelià ha respost a aquests atacs terroristes contra la seva població civil amb bombardejos contra els bastions terroristes del Hamàs i els seus aliats dels Comitès de resistència palestina a Gaza, liquidant diversos líders d’aquesta organtizació terrorista, un d’ells fins i tot vinculat amb el segrest del soldat israelià Gilad Shalit al Juny del 2006.

Malauradament, en la persecució entre els soldats israelians i el comando terrorista, cinc soldats egipcis van ser víctimes presumptament del “foc amic” israelià, i això ha provocat un important deteriorament de les relacions diplomàtiques entre tots dos països. Els dirigents israelians han demanat disculpes i han obert una investigació per a aclarir els fets, però els dirigents egipcis han mostrat el seu desacord i han afirmat que les mesures israelianes són insuficients.

Aquests dies he estat en contacte amb alguns amics meus que viuen al centre-sud d’Israel, i una amiga m’escrivia via Facebook des d’Ashdod i em comunicava que tenia por que la situació es deteriorés al Sinaí degut a la instal·lació de grups jihadistes afins o no a Al-Qaida des del passat mes de gener, coincidint amb les manifestacions i amb la caiguda del règim d’en Hosni Mubarak. De fet, el seu temor és que la península del Sinaí pugui esdevenir un emirat islamista com ha passat amb la Franja de Gaza des que el Hamàs hi governa de facte (juliol del 2007). Precisament, al blog “Nihil Obstat” vaig poder llegir una interessant entrada on, citant a Evelyn Gordon, es defensa que el govern egipci ha utilitzat l’atemptat terrorista del passat dijous per a pressionar Israel amb la finalitat d’aconseguir una modificació en els acords de pau de Camp David i augmentar la seva presència militar a la península del Sinaí, que segons les clàusules del tractat devia estar desmilitaritzada.

Sigui com sigui, no hi ha dubte que el govern de transició egipci ha estimulat les manifestacions antiisraelianes de protesta al Caire i les mostres de judeofòbia i d'israelofòbia han tornat a fer acte de presència, com ja va passar a les manifestacions contra el règim de Mubarak a la Plaça Tahrir dels mesos de Gener-Febrer d’enguany. Ahir mateix, en una manifestació de protesta davant de l’ambaixada d’Israel al Caire, els manifestants van portar pancartes amb esvàstiques nazis al mateix temps que corejaven càntics en àrab com “Les cambres de gas ja estan a punt” (Vídeo). Aquest antisemitisme existent a les manifestacions no ha estat recollit als nostres mitjans i fins i tot un periodista tan experimentat com en Tomàs Alcoverro va mentir descaradament en una crònica publicada en l’edició de paper de La Vanguardia a l'afirmar que no hi havia hagut mostres de judeofòbia i israelofòbia durant les manifestacions contra Mubarak. En aquest sentit cal recordar que el propi Tomàs Alcoverro fou agredit al Caire i va estar a punt de ser apallissat per una turba al crit d’“israelià, israelià” el passat mes de Febrer. Ho podeu llegir aquí. I aquesta no va ser l'única pifia del bo d’en Tomàs, també va parlar de “conflicto de intransigentes”, insinuant que tant intransigents eren el govern israelià com el Hamàs. Dit d’una altra manera, es tracta d’un excercici de relativisme i de confussió on es posa al mateix sac les víctimes i els victimaris.

Però, per a ser sincers, aquesta postura relativista i que, volent aparentar neutralitat, ha posat al mateix sac victimes i victimaris, un govern democràtic amb terroristes no ha estat exclusiva d’en Tomàs Alcoverro. La cobertura als telenotícies de TV3 ha seguit el mateix enfocament i ha estat per a plorar, sempre posant en primer pla les represàlies antiterroristes a Gaza a fi i efecte que els espectadors tinguessin la impressió que l’escalada de violència era provocada pel govern israelià en lloc dels terroristes palestins. Per a acabar-ho d’adobar, recomano la lectura d’aquest article excessivament optimista -i bonista- d’en Shlomo Ben Ami sobre el rol que poden jugar Turquía i el nou Egipte en el nou escenari de canvis provocats a l’Orient Mitjà per l’anomenada primavera àrab i en el conflicte israelià-palestí. Desgraciadament, no puc mostrar-me tan optimista com en Ben Ami i penso que aquesta tardor, amb la tentativa de declaració de independència unilateral palestina a la ONU, serà mogudeta i el seu resultat pot ser una nova escalada i l’inici d’una nova intifada palestina com ja va passar al Setembre del 2000, després del fracàs dels acords de pau de Camp David II i amb un Iassir Arafat que també amenaçava amb una declaració d'independència unilateral. Només espero anar errat…

Jaume Bertran

...amb el Sr. Raphael Schutz, ambaixador d’Israel a Espanya i el Sr. Majalli Whbee, diputat de Kadima a la Knesset

2011-08-04T06:41:00.002+02:00

Crònica de la trobada de la junta directiva de l’ACAI amb el Sr. Raphael Schutz, ambaixador d’Israel a Espanya i el Sr. Majalli Whbee, diputat de Kadima a la Knesset (Parlament d’Israel).

El passat dilluns 4 de Juliol, convidat per l’Associació Catalana d’Amics d’Israel, vaig assistir a la Trobada de la seva junta directiva amb l’ambaixador de l’estat d’Israel a Espanya, el sr. Raphael Schutz, i el Sr. Majalli Whbee, diputat a la “Knesset” pel partit centrista “Kadima”, de visita com a president de la “Lliga de Parlamentaris Israelians amics d’Espanya”. La trobada estava emmarcada en els actes de comiat del Sr. Raphael Schutz, que retorna pròximament a Israel per a continuar la seva carrera diplomàtica al Ministeri d’Afers Exteriors a Jerusalem després de quatre anys com ambaixador israelià a Espanya.

Al voltant de les 6 de la tarda i després de les salutacions de rigor, el sr. Toni Florido, President de l’Associació Catalana d’Amics d’Israel, va realitzar una breu presentació de l’associació als diplomàtics israelians i els hi va entregar unes insígnies amb les banderes de Catalunya i d’Israel.

El sr. Majalli Whbee, d’origen drus, nascut Beit Jan al 1954, amb una dilatada carrera política des de mitjans dels anys noranta i diputat a la “Knesset” pels partits “Likud” i “Kadima” a les tres darreres legislatures, va fer una brillant exposició sobre la situació regional a l’Orient Mitjà i al Nord d’Àfrica, analitzant especialment la situació de països com Egipte, Síria, Tunísia o Líbia en el context de transició cap a la democràcia iniciat amb les revoltes conegudes com “La Primavera Àrab”. Com a gran coneixedor de la situació regional de l’Orient Mitjà i del món àrab tant per la seva formació acadèmica (Llicenciat en Història del Món Àrab per la Universitat Hebrea de Jerusalem i doctorat en Història del Nou Orient Mitjà per la Universitat de Haifa) com per la seva àmplia trajectòria diplomàtica, primer l’any 1998 com a enviat del llavors ministre d’afers exteriors, Ariel Sharon, a països àrabs com Egipte i Jordània o més recentment com a cap de la delegació israeliana en les cimeres euro mediterrànies, les paraules de Majalli Whebbe no van deixar ningú indiferent i van mostrar-se favorables a una democratització regional que impulsi la firma d’un tractat de pau entre israelians i palestins. Whbee, actualment membre del grup parlamentari israelià favorable a un enfortiment de les relacions entre Israel i la UE i vicepresident del Comitè de Polítiques de Seguretat i de Drets Humans de la Unió pel Mediterrani, també va demanar als estats membres de la Unió Europea que donin el seu suport als processos de transició cap a la democràcia al món àrab i cerquin una postura unida si volen fer una tasca important com a mitjancers, juntament amb Washington, en el procés de pau entre israelians i palestins.

Un altre dels temes tractats en la seva exposició va ser la bonança de l’economia israeliana en aquest context de crisi econòmica mundial i l’actualitat política del seu país, on Whbee no va estalviar critiques al govern presidit per Benjamín Netanyahu. Obviament, el diputat de Kadima també va parlar del procés de pau amb els palestins i va mostrar-se crític tant amb el govern israelià com amb els dirigents palestins. Segons Whbee, des del fracàs de les converses directes entre totes dues parts en la cimera de Washington del passat mes de setembre, el govern de B. Netanyahu “no ha fet res” per a reactivar les negociacions de pau, però també va criticar la postura dels dirigents de l’ANP de posar condicions prèvies al procés negociador i especialment a la seva darrera iniciativa de declaració unilateral de independència palestina a l’ONU per al pròxim mes de setembre. En paraules de Whbee, “aquesta solució no beneficia cap de les parts”.

Un cop finalitzada l’exposició del Sr. Majalli Whbee, es va iniciar el torn de preguntes i respostes del col·loqui. Al igual que amb l’exposició, Whbee va dirigir-se als assistents en hebreu i les seves paraules van ser traduïdes al castellà per l’ambaixador israelià, el Sr. Raphael Schutz. Els assistents van mostrar el seu interès per la situació de les protestes a Síria i com podrien repercutir a Israel; sobre la visió del govern israelià de l’amenaça iraniana o sobre la segona “Flotilla de la Llibertat”. Les respostes van ser precises i esclaridores. El govern de Bashar Al-Assad té els dies comptats i no hi ha possibilitat de retorn tot i que el règim baazista de Damasc podria instrumentalitzar el conflicte amb Israel per a distreure l’atenció internacional sobre la brutal repressió que està exercint sobre els seus opositors. L’amenaça iraniana no és només regional i dirigida contra Israel i per a afrontar-la amb garanties d’èxit cal una posició conjunta entre la UE, els Estats Units i el quartet. I la “Flotilla de la Llibertat” no té finalitats humanitàries sinó polítiques de suport al Hamas i de criminalització d’Israel en l’esfera internacional. De fet, un dels promotors de la Flotilla és Mohamed Sawalha, membre dels Germans Musulmans i resident a Gran Bretanya, amb importants vincles amb el Hamas, a més d’altres grups d’activistes pro palestins com el “Free Gaza Movement”.

Uns cordials acomiadaments entre els dos diplomàtics israelians i els assistents va posar la cloenda a l’acte, no sense abans parlar amistosament amb l’ambaixador i els seus plans futurs. Aproximadament, eren tres quarts de vuit de la tarda, però per als membres de la Junta directiva de l’ACAI la jornada encara no havia acabat ja que tot seguit van celebrar una reunió que es va allargar fins a un quart de deu de la nit.

Jaume Bertrán

...amb en Vicenç Villatoro

2011-08-03T22:34:00.000+02:00

Recentment va tenir lloc un sopar de l’ACAI amb en Vicenç Villatoro, director de l’Institut Ramon Llull, i persona preocupada i ocupada en l’estudi, anàlisi i coneixement de la judaïcitat.

En Villatoro va dissertar al fil dels esdeveniments d’actualitat, sobre les implicacions històriques, polítiques i morals de la judaïcitat, de la defensa d’Israel, en relació a les periòdiques erupcions totalitàries (en diferents formats) que pateix la Humanitat. Davant d’això, la judaïcitat es presenta com un pacte entre els homes, com el dotar-se d’un marc de convivència i regulació i amb l’enervació, el sorgiment, de valors com la compassió, la solidaritat i l’individu.

La judaïcitat com a primer contracte entre els homes, com a primera regulació d’una convivència abans exclusivament en mans d’un comportament animalitzat, a força de ser conseqüència d’un únic contracte amb la Natura i les seves lleis, no humanes. El respecte a la vida, l’establiment d’un marc de valors referencials, unes taules i unes lleis simbòlicament representades en Moisès és una fita per a la Humanitat indestriablement unida a la judaïcitat.

El debat va ser viu i amè. Vàrem poder reflexionar sobre la pluralitat d’entrades i camins que ens menen a aquesta especial comprensió i adhesió a la judaïcitat o a Israel. També vàrem poder tractar de les diferències que hi ha entre un i altre fenomen, i debatent sobre què és el que ens mou als membres de l’ACAI a una o altra posició, plantejament.

Un tema recorrent és la preocupació per l’enorme ressò que l’antisemtisme té a casa nostra, i la possibilitat que en èpoques de crisi com l’actual, aquest fenomen cíclic sigui un fil conductor del pensaments totalitaris de diferent signe presents a la nostra societat, dissortadament ben visibles...

Amb la voluntat de fer una defensa intel·ligent i propera, comprensible, a la ciutadania i als poders públics sobre judaïcitat a Catalunya i sobre la necessitat de defensar l’estat d’Israel, l’amistat del poble de Catalunya amb el poble d’Israel, vàrem cloure una magnífica vetllada i tertúlia on les anècdotes i cites de tota mena van compartir espai amb les reflexions de tots els assistents.

Francesc Abad

TOTES LES COMUNITATS JUEVES DE BARCELONA AL SOPAR DE L'ACAI

2011-07-15T00:43:00.004+02:00

Einat Kranz Neiger , Ministra-Consellera de l'ambaixada d’Israel a Espanya; Silvia Kotler, presidenta de la comunitat jueva ATID, Conseller Lluís Recoder, President Jordi Pujol i Toni Florido, president d'ACAI

Marta Ferrussola, esposa del President Jordi Pujol i Laurence Franks, president de la Comunitat Israelita de Barcelona

David Libersohn, rabí de Jabad Lubavitch de Barcelona; Conseller Lluís Recoder; President Jordi Pujol; Toni Florido i Jai Anguita, president de la comunitat jueva Bet Shalom

ESTHER

2011-07-14T23:35:00.002+02:00

Encetem nova secció musical amb el col·laborador de l'ACAI Oriol Ponsa:

Oratori barroc de Christian-Joseph Lidarti (1730-1795)

Christian-Joseph Lidarti (o Cristiano Giuseppe Lidarti) va néixer a Viena, essent fill de pare italià i mare austríaca.

Va escriure nombroses peces instrumentals però el que en aquest cas volem remarcar és l’oratori Ester, basat en la història d’Ester, que, adoptada pel sacerdot jueu Mardoqueu i esposada pel rei persa Xerxes, evità l’anihil·lament dels jueus que vivien sota el domini persa quedant senyalada des d’aleshores aquella data, l’1 de juliol, com a commemoració de la salvació del poble jueu (el Purim).

Aquest oratori, enregistrat en CD pel segell Accord i molt difícil de trobar, té una durada respectable (a l’entorn de 115-120 minuts) i, el que és més important, el text original és en hebreu, fet força insòlit en la música barroca.

Sembla ser que el text li va ésser proveït pel també compositor Abraham de Caceres (o Casseres, com apareix citat sovint), músic portuguès-holandès que va ésser compositor en residència a la comunitat sefardita d’Amsterdam a l’entorn dels anys 1740.

Amsterdam va ser refugi de molts jueus expulsats de Portugal i d’Espanya i també d’askenazis procedents de centre i nord-Europa, constituïnt una puixant i nombrosa comunitat que feia que molts jueus anomenessin Amsterdam “la Jerusalem de l’oest”.

Precisament l’oratori Ester va ser un encàrrec que la comunitat jueva d’Amsterdam li va fer a Lidarti (important remarcar que Lidarti no era jueu) que, a més, va escriure també altres músiques amb text hebreu, especialment tres cantates per a la sinagoga d’Amsterdam.

La producció de Lidarti de música sacra hebrea, feta per a ser interpretada a les sinagogues en ocasió d’esdeveniments especials, no és –des del punt de vista musical- diferent a la resta de la música sacra de l’època, llevat de l’idioma (l’hebreu). També va escriure un concert de violoncel encarregat per la comunitat jueva de Pisa.

I ja que hi som, una breu pinzellada a la música sacra hebrea barroca, perquè qui hi estigui interessat pugui anar buscant informació.

No és Lidarti l’únic compositor barroc que escriu sobre textos hebreus. El mateix Abraham de Caceres que hem citat abans, per exemple (que ell sí era jueu) va escriure diverses obres sobre textos hebreus. Va posar música, per exemple, als poemes de Moses Hayyim Luzzatto (el rabí, cabalista i filòsof d’origen italià establert a Amsterdam i, més tard, a Acre).

Salomon Rossi (1570-1628) va ser, a Màntua, violinista i mestre de capella d’una orquestra formada per jueus que tant tocaven al call com en esdeveniments per a “gentils”. Va escriure tant música instrumental com vocal, especialment els motets Ha-Shirim Asher li-Sh’lomo (Cançons de Salomó) per a ser interpretats en especials festivitats a la sinagoga.

Carlo Grossi (1634-1688), que tampoc no era jueu, va escriure la Cantata Ebraïca probablement per encàrrec de la germandat jueva Shom’rim ha-boker (els Vigilants de l’Alba) de Mòdena.

I d’altres.

Tot i que és un tema que no domino gens, és probable que es trobin materials musicals a la biblioteca Ets Chaim de la congregació jueva-portuguesa d’Amsterdam, probablement la biblioteca jueva més antiga del món on es conserven un munt de manuscrits salvats de les contínues destruccions sofertes per aquesta comunitat en el decurs de la història.

Oriol Ponsa

IV sopar d'amics d'Israel

2011-07-13T16:25:00.003+02:00

Ahir es va realitzar el sopar anual de l‘Associació Catalana d'Amics d'Israel, enguany s'ha fet en reconeixement al Molt Honorable Sr. Jordi Pujol per la seva trajectòria de relació amb el poble jueu i l’Estat d’Israel.

Us publiquem el discurs que va fer en Toni Florido, el president de l'ACAI.:

Molt Honorable President, Honorable Conseller, ministra consellera, diputats, regidors, autoritats, representants de les comunitats jueves de Catalunya, amics i amigues, bona nit a tothom i benvinguts.

Shalom; erev tov javerim, ve brujim habayim lekulam.

Fa poc dies, en una sessió plenària al Parlament de Catalunya, vaig escoltar unes referències al darrer Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, l'estimat Albert Manent.

En Manent considera que "la base del catalanisme és l'estudi”, que “els catalans hem progressat estudiant” i “que servir al país, servir a la Pàtria és estudiar".

Al sentir aquesta referència al bell mig de la institució més important i representativa de Catalunya, allà on el Molt Honorable President Pujol va exercir la seva presidència, no vaig poder evitar pensar com aquestes paraules ens agermanaven amb el poble d'Israel, el qual ha fet de l'estudi el tret més característic de la seva cultura.

Quina raó més bella pot haver per justificar l'amistat entre els nostres pobles?

Seré molt breu, perquè el protagonista d’aquesta nit, com tots els sopars que l’Associació Catalana d’Amics d’Israel ha organitzat, ni és l’entitat, ni és el seu president, càrrec que ara tinc el goig d’ocupar des de fa pocs mesos.

Però sí que els voldria dir, si m’ho permeten, que avui estic molt content per quatre motius.

El primer, és que avui tenim l’honor de comptar amb la presència del Molt Honorable president Jordi Pujol, a qui volem retre un sentit homenatge per la seva coneguda i ferma trajectòria en defensa d’Israel i del seu dret a ser un Estat normal, ni millor ni pitjor que altres, però sí amb el dret inalienable a existir i a ser lliure. Ser amic d’Israel no hauria de ser una actitud que mereixés cap premi; però per desgràcia a casa nostra, i tots en som ben conscients, aquesta actitud encara mereix un reconeixement públic i un recolzament per part d’entitats com la nostra.

El segon motiu que avui em fa especialment feliç és el fet de veure la sala més plena que mai. Avui celebrem el tercer sopar anual de l’Associació Catalana d’Amics d’Israel. Tot va començar fa només tres anys, però en aquest temps hem consolidat aquesta cita anual i hem vist créixer progressivament els seus assistents. El primer sopar, l’any 2009, va servir per homenatjar sis persones, ben conegudes per vostès de ben segur, que van ser criminalitzades i assenyalades públicament per la seva única condició de ser amics d’Israel. En un dels casos, es va indicar específicament que la persona assenyalada era jueva, com si això fos un agreujant. El segon sopar, celebrat l’any passat, va ser un homenatge a l’escriptora Marta Pessarrodona, a qui tenim el plaer de tenir aquest vespre entre nosaltres.

Vull destacar també avui la presència de tots els representants de les comunitats jueves de Catalunya, fet que agraeixo especialment a tots ells.

En només tres anys, els deia, hem consolidat aquesta iniciativa, una fita important per a una entitat com la nostra, que massa sovint neda a contracorrent.

El tercer motiu de joia, és que hem aconseguit en aquest breu espai de temps, un dels nostres objectius fundacionals: la interlocució directa amb els representants polítics d’Israel. L’Associació Catalana d’Amics d’Israel té fonamentalment dues missions: donar a conèixer Israel entre els catalans i, també, donar a conèixer Catalunya entre els israelians. Sopars com aquest, on compartirem taula i conversa, seran el camí més efectiu per avançar en aquest lloable objectiu.

Finalment, vull mencionar el quart motiu d'alegria, una molt recent i feliç notícia: El Gran Rabinat d'Israel ha reconegut per fi als "xuetes" com a jueus. Sis segles després, la cultura catalana i jueva, per fi retrobades de soca-rel. Poder celebrar aquesta històrica notícia entre amics en el marc del nostre sopar anual em fa especialment feliç i orgullós.

A tots i cadascun de vosaltres, gràcies per ser aquí, i bona nit.

Todà ve erev tov.

Toni Florido

Barcelona, 12 de juliol de 2011

Premsa:

La Vanguardia 13/07/2011

El singular Digital 13/07/2011

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2011/07/pujol_vostes_els_jueus_no_son_normals_71067.php

Presentació de “La República Islàmica de Espanya”

2011-07-10T01:19:00.002+02:00

Des de Llibergència han tingut l'amabilitat de convidar l'ACAI al proper debat–col·loqui que, en la presentació del seu llibre “La República Islámica de Espanya”, ens farà la periodista i amiga Pilar Rahola.

L’acte tindrà lloc el dimecres dia 13 de Juliol, a les 8 del vespre a l'Hotel Evenia Rosselló, carrer Rosselló, 191, entre Aribau i Enric Granados.

Podeu confirmar la vostra assistència escrivint a secretaria@acai.cat

L'ACAI S'UNEIX A LES VEUS QUE RECORDEN GUILAD SHALIT

2011-07-06T17:35:00.001+02:00

Jo també espero Guilad Shalit

La Federació de Comunitats Jueves ha convocat pel proper 10 de juliol una concentració silenciosa a Madrid per demanar l'alliberament d'en Guilad Shalit.

Com a Associació Catalana d'Amics d'Israel, ens hem adherit a aquest acte simbòlic i us animem a participar-hi.

Per aquells que hi vulgueu anar, la Federació i la CIB han organitzat un viatge en autocar amb sortida el 9 de juliol al vespre i tornada l'endemà al vespre, per un mòdic preu.

Per a més informació, podeu contactar directament amb la Comunitat Israelita de Barcelona.

Israel, l’antimodel

2011-07-05T17:03:00.002+02:00

HaTachana, el nou centre comercial a l'antiga estació de tren de Tel Aviv (foto arxiu CM)

Quan l’Assemblea General de l’ONU va aprovar, el 10/11/1975, la resolució 3379, que declarava que “el sionisme és una forma de racisme i de discriminació racial”, un sospir d’alleujament va recórrer el món occidental. Uf, van dir molts; ja es pot tornar a parlar malament dels jueus sense semblar un feixista. Les conseqüències d’aital sentència, malgrat que va ser revocada per la resolució 4686, del 16/12/1991, són plenament vigents. L’equiparació d’Israel als règims d’apartheid és un lloc comú en els nostres informatius, i el terme genocidi es fa servir, tot banalitzant-lo, dia sí dia també. Davant qualsevol incident, la versió dels governs de Jerusalem és silenciada o desqualificada, i la culpa en últim terme sempre és d’això que diuen l’ocupació.

Aquella “resolució basada en l’odi, la falsedat i l’arrogancia”, com en va dir l’ambaixador d’Israel a l’ONU, venia després de la guerra del Yom Kippur (octubre 1973), l’últim enfrontament obert amb les potències àrabs, i tractava d’aconseguir per via diplomàtica el que no havia estat possible per via bèl·lica —gràcies a la majoria automàtica que constituïen llavors el bloc soviètic, l’àrab i el dels (presumptament) no alineats—. El procés de deslegitimació d’Israel com a estat, que inclou el qüestionament de l’existència d’un estat jueu, i l’acusació contínua de ser l’obstacle que impedeix que regni la pau en l’Orient mitjà —i per extensió, sobretot des del 11/09/2001, arreu del món—, ja estava en marxa i continua a hores d’ara amb pressa i sense manies.

La simpatia o el rebuig per Israel és un tema molt transversal però —per resumir-ho d’una manera força barroera—, des de la seva fundació fins en aquesta època, semblava una causa més aviat situada a l’esquerra, mentre que entre la gent de dreta hi havia algunes reticències davant un país sempre governat pel partit laborista. A partir dels anys setanta, la cosa canvia. La diabolització d’Israel fa estralls en les mentalitats progressistes. L’alineament de les institucions europees amb el món àrab —exposat per Bat Ye’or en llibres que difícilment veurem traduïts al català— explica moltes coses però potser no totes, o almenys no tot l’entusiasme amb què es lliuren alguns presumptes intellectuals a la transvaloració de tots els valors.

Sí, hem vist coses rares a Europa. S’han afluixat els vincles transatlàntics, sense però assumir el cost d’una política de defensa a manca de la qual quedem a la mercè de les potències veïnes; s’ha propagat la idea que les guerres sempre han estat iniciativa nostra i que la resta del món només aspira a la pau; s’ha estès un sentiment de culpa per haver expandit la cultura occidental per tot el món, que ha fet que qualsevol acció d’un no-occidental, per macabra que sigui, quedi justificada per la seva condició de víctima; s’ha acceptat la incorporació de grans contingents de població immigrada provinent del món islàmic, sense tràmits previs, donant per fet que feien falta i deixant que mantinguessin usos, costums i fidelitats propis del lloc d’origen; s’ha arribat a dir que les arrels d’Europa són tan musulmanes com cristianes, i l’islam s’ha convertit en una creença intocable, l’única religió respectada pels nostres ateus, agnòstics i menjacapellans. Pel que fa al conflicte de l’Orient mitjà, consegüentment, s’han secundat acríticament les postures àrabs: Arafat va passar de gran terrorista a ser l’estadista més bonhomiós i pacífic que ha parit mare, i Israel ha passat a tenir definitivament la culpa de tot, sobretot de l’endarreriment i la bel·licositat dels seus veïns.

Però què més ha hagut de passar perquè l’antisemitisme rebroti en ciutadans aparentment raonables, i gent de carrera demanin el boicot dels productes israelians amb el mateix entusiasme i arguments semblants als dels escamots de les SA que als anys trenta incitaven a no comprar res en les botigues dels jueus? Tony Judt (1948-2010), un historiador que va tenir fa poc alguna anomenada per les nostres latituds —abans de ser desbancat per un altre de molt més insostenible i lleuger: Stéphane Hessel—, planteja en l’article Israel, The Alternative, de 23/10/2003, un aspecte de la qüestió que resulta illuminador:

En un món en què les nacions i els pobles es barregen cada cop més i en què els matrimonis interracials són moneda corrent; en què els obstacles culturals i nacionals a la comunicació s’han enfonsat pràcticament tots; en què en som cada cop més els qui tenim múltiples identitats electives, i ens sentiríem injustament limitats si n’haguéssim de tenir només una, en un món així, Israel és realment un anacronisme. I no és merament anacrònic sinó també disfuncional. En el “xoc de cultures” d’avui dia entre les democràcies obertes i pluralistes, i els estats ètnics, bel·licosos, intolerants i guiats per la fe, Israel s’arrisca en veritat a retrobar-se en el camp equivocat.

Ves per on. Entre Israel i l’Afganistan del mullah Omar, quina és la diferència, segons Tony Judt? S’ha d’haver estudiat molt per arribar a no veure-n’hi cap! És inútil parlar de quants àrabs són ciutadans d’Israel, i quants jueus són ciutadans de països àrabs, i com viuen els uns i els altres; és inútil retreure que la Palestina a què aspiren no seria cap paradís multicultural sinó un estat Judenrein (“net de jueus”); és inútil debatre sobre qui comença les guerres i qui accepta les paus... perquè és inútil parlar amb els fanàtics.

La intel·lectualitat d’esquerres d’avui dia té un problema amb Israel: li trenca els esquemes i s’ha convertit en la prova del nou del carreró sense sortida on ens volen dur. Tots els remeis que els nostres càndids ill·lustrats han imaginat per fer un món millor es manifesten inviables pertot arreu, sí, però abans que enlloc a Israel. La dissolució de les identitats, la renúncia al manteniment i a la defensa de les fronteres, el descrèdit de la religió, el rebuig de la tradició, el relativisme històric i moral, les retirades preventives… tot això que els és tan car portaria l’estat d’Israel a la desaparició immediata. El retrocés a les fronteres d’antany, el retorn dels descendents dels refugiats, l’estat binacional… són falòrnies que difícilment poden amagar el desig de veure’l desaparèixer, perquè Israel és l’antimodel — un poble culte que resisteix davant els ignorants i els insensats, i no para d’aprendre; una democràcia que no transigeix amb la tirania, i no para de debatre i qüestionar-se les seves accions; un estat que s’enfronta als bàrbars, i no espera assegut que aquests li vinguin a dictar les lleis.

La mateixa mercaderia avariada que Israel no ha acceptat ni pot acceptar, per aquí entre nosaltres ha tingut més sortida, i ja en comencem a pagar les conseqüències. La nostra és una desaparició més lenta, però ja es comença a percebre. La dissolució dels europeus, dels occidentals en un magma sense gentilicis, sense memòria i sense orgull, en què s’hagi fet taula rasa del passat i de les virtuts, en què una màscara dogon (una ètnia africana) sigui tan important com el palau de Versalles —hi ha qui ho diu [pdf], és l’ideal suprem d’aquests propagandistes d’una multiculturalitat que se n’hauria de dir anticulturalitat, i formarà part de l’agenda de la Unió Europea si no som a temps de reconduir-la. Per això també —no sols per acatar les consignes de l’OCI com abans acataven les de la Komintern— entre l’esquerra actualment existent la fòbia a Israel ha crescut tant i no para. Perquè tantes coses que ens han fet a tots com som, també han fet Israel —i moltes les devem precisament a Israel—.

I si mai ho oblidàvem, Israel hi és —encara i per sempre— i ens ho recorda.

Manuel Castaño-Viella

Eugenio García Gascón també rescata libels antisemites:

2011-06-30T21:59:00.002+02:00

Els colons jueus com a enverinadors de pous

Història de Sant Simó de Trento, un dels molts libels de sang medievals

Durant l'Edat Mitjana a l'Europa Cristiana es va estendre la creença falsa que els jueus enverinaven els pous en un complot que tenia la suposada finalitat de liquidar els seus veïns cristians. En moltes ocasions, aquestes falses acusacions provocaven matances indiscriminades de jueus en sagnants pogroms, com per exemple en els anys 1348-1349, quan l'epidèmia de la "Pesta Negra" causava estralls al llarg i ample del continent europeu.

Òbviament, aquestes acusacions d'enverinaments eren calúmnies que no tenien cap tipus de fonament, com ja van recollir alguns autors de l'època. En aquest sentit, destaca el testimoni del metge cristià alemany, Konrad de Megenberg, que en la seva obra "Buch Der Natur" escriu:

Però jo sé que hi havia més jueus a Viena que a cap altra ciutat alemanya que jo conegui, i en morien tants a causa de la plaga que es van veure obligats a fer més gran el seu cementiri. Seria una bogeria pensar que ells mateixos s'han causat aquesta desgràcia (1).

Doncs bé, aquest tipus de libels en què s'acusava els jueus de enverinar pous, no només es van utilitzar durant l'Edat Mitjana i Moderna per justificar les mesures judeofòbiques i els pogroms a Europa, sinó que actualment periodistes suposadament seriosos, com Eugenio García Gascón, els utilitzen propagandísticament per demonitzar Israel (en aquest cas els colons) davant l'opinió pública espanyola. Cito textualment del seu article "La Escuela", publicat ahir al seu bloc "Balagan", del pamflet Público:

El que persegueix Israel és fer la vida impossible als palestins perquè se'n vagin. Unes vegades l'agafen contra una escola, d'altres contra la tomba de Josep, que en el millor dels casos deu ser un vulgar cenotafi, altres els colons destrueixen el que troben en el seu camí, o enverinen els pous d'aigua amb animals morts, o no deixen treure aigua. La qüestió és dificultar la vida al màxim perquè els palestins se'n vagin, i en això segueixen les directrius del govern, de tots els governs israelians.

A més a més, com a bon propagandista antisemita, deix anar la perla però no aporta cap dada que demostri la seva acusació. Lògic, no els té perquè tal acusació és falsa. A més a més, no cal. Igual que passava en l'Edat Mitjana, sempre hi haurà gent disposada a creure-s'ho.

Jaume Bertan

(1) la cita del text del llibre del metge alemany està treta del llibre: FORCANO, Manuel; A fil d'espasa. Les croades vistes pels jueus. Barcelona, Editorial La Magrana, 2007, p. 170.

PS - De fet, E. G.G. no ha inventat res. Aquests libels moderns on s'acusa els israelians d'enverinar els palestins són àmpliament difosos pel lideratge polític de l'ANP i els funcionaris palestins davant la seva societat. Com a mostra, un botó: el novembre de 1999, en una trobada oficial davant la llavors primera dama nord-americana, Hillary Clinton, Suha Arafat, ni més ni menys que la dona del rais palestí del moment, va acusar Israel d'enverinar l'aire i l'aigua dels palestins, a més de acusar-los de provocar càncer i altres greus malalties a les dones i els nens.

Haim Glicksberg

2011-06-29T04:30:00.000+02:00

Quan busco pintors israelians, puc estar hores i dies decidint quines obres triar. És agradable la feina de mirar, la "lectura de la imatge". Amb Haim Glicksberg m'he recreeat mirant els interiors, les flors i els retrats. Heus ací una petita mostra de la meva selecció. Desitjo que sigui del vostre gust.

Haim Glicksberg va néixer a Pinsk, el 1904 i morí el 1970. Quan era petit, la seva família es va traslladar a Odessa, on el seu pare va servir com el Gran Rabí. Malgrat la seva educació religiosa, Gliksberg va estudiar art a Odessa, amb la benedicció de la seva família, 1920-1924. Poc després, es va traslladar a Palestina amb la invitació de Boris Schatz, director de l'Escola Bezalel d'Arts i Oficis. Com molts joves de la seva generació, Gliksberg va deixar Europa per aventurar-se pel seu compte, però va seguir a prop de la seva herència jueva i les seves arrels. Va triar per combinar la seva ascendència amb la vida de la nació pròspera. Gliksberg fou una figura prominent en el món de l'art israelià primerenc. Va ser comissari d'exposicions, va escriure articles i ressenyes i va actuar com a assessor d'art de Meir Dizengoff, primer alcalde de Tel Aviv, en la fundació del Tel Aviv Museum of Art. Va acompanyar el poeta Bialik, per petició seva, durant cinc anys. Va documentar les seves trobades amb el poeta publicant les seves impressions en un llibre anomenat "Bialik dia a dia". L'artista rebé el Premi Milo el 1961 i va ser guardonat amb el Premi Dizengoff tres vegades.

Ben conegut pels seus retrats de les principals figures literàries, les flors en els gerros, interiors i escenes del carrer de Tel Aviv... Els primers treballs de Gliksberg tenen les seves arrels en l'academicisme rus, però estan impregnats de modernisme francès. Si bé Gliksberg és apreciat en diversos estils artístics, la seva lleialtat es va mantenir amb els principis de la pintura figurativa. En els seus viatges havia trobat l'obra de Cézanne, Gauguin, Matisse i Picasso, i el va impressionar profundament.

Miraculosa Miró

Portada del llibre "Bialik dia a dia"

Interior

Retrat de l'actriu Khana Robina

Natura morta amb llimones i flors

Ha'ari Synagogue

NOTÍCIA DE SOBIBOR

2011-06-27T12:29:00.000+02:00

"Fou un dels dos únics centres d'extermini on els seus presoners es van revoltar amb cert èxit contra els seus botxins"

Fa uns dies vaig llegir que, per manca de fons, es va decidir tancar el museu del camp de concentració de Sobibor, on 250.000 jueus van ser exterminats. Fins ara, l'ajuntament del lloc i alguns donants privats, sobretot descendents de les víctimes, assumien els 750.000 euros anuals que costa mantenir la instal·lació, que es degradava cada vegada més per manca de manteniment. Molt menys conegut que altres camps d'extermini, Sobibor mai no ha estat un indret gaire visitat i el pas del temps l'ha convertit en un lloc fantasmagòric, amb d'edificis mig enrunats i cartells rovellats. No deixa de ser xocant que aquest camp nazi, que normalment passa desapercebut, fos precisament notícia durant aquests darrers temps arrel de la captura i judici contra Ivan Demjanjuk, un ucraïnès que va participar directament en la matança de 28.000 jueus a Sobibor.

El camp de Sobibor, però, no és un camp qualsevol. Fou un dels dos únics centres d'extermini on els seus presoners es van revoltar amb cert èxit contra els seus botxins. Després de l'estiu del 1943 hi quedaven ja només un 600 interns, ja que el camp era massa proper al front rus i els nazis no hi volien enviar jueus. El 14 d'octubre, un grup de presoners dirigits pel jueu polonès Leon Feldhendler i el presoner de guerra soviètic Alexander Pechersky van aconseguir matar sigilosament alguns guardes, entre els quals alguns soldats de les SS. El pla era tan ambiciós com senzill: matar tots els nazis i els seus col·laboradors un per un, sense provocar l'alarma, i després organitzar una fugida col·lectiva de tots els interns. L'operació, però, va ser descoberta mentre es duia a terme i els presoners van optar per fugir massivament mentre els alemanys els tirotejaven.

Uns 300 presoners van aconseguir arribar fins els boscos, però de seguida els nazis van organitzar una colossal cacera de l'home. La majoria dels fugits van ser capturats i executats, mentre d'altres van aconseguir amagar-se als boscos o a les cases d'alguns polonesos valents. Al final, uns 70 presoners van aconseguir sobreviure fins el final de la guerra. Feldhendler va morir mesos després a Lublin, mentre que el rus Pechersky, fent honor a la seva condició de soldat soviètic, va deixar abandonat un grup de 50 fugitius, a qui va deixar sense diners ni armes per defensar-se de les urpes nazis.

A darrera hora, per sort, el Ministeri de Cultura de Polònia ha fet públic que, en principi, assumirà el manteniment de Sobibor a partir del 2012. Però aquest cas posa al descobert l'amenaça que sobrevola els camps nazis. Desenes de camps són visitables i el seu cost és molt elevat. Cada vegada queden menys supervivents i correm el risc que els camps acabin sent objecte de polèmica, atiada per aquells que volen tancar-los tots. Alguns diuen que, deixant-ne un parell oberts, n'hi ha prou. És cert que el cost és elevat, però més car seria el cost d'oblidar aquesta tragèdia. Educar les futures generacions no hauria de ser, mai, una qüestió de balanços econòmics a final de temporada. Honrar la memòria dels milions de persones exterminades, tampoc.

Jaume Clotet

L’HAGANÀ

2011-06-21T00:11:00.000+02:00

Membres de l'Haganà 1947

"En el foc i en la sang, Judà es va enfonsar; en el foc i en la sang Judà s’alçarà de nou"

El poema Habiryonim, de Iaacov Cohen, fou premonitori.

En el cancell del s. XX, un poble mil·lenàriament mesell, s’alça d’empeus i basteix, en un no res, un exèrcit únic i invençut, el Tsahal, acrònim de Tsva Haganah le-Israel (Exèrcit de Defensa d’Israel, IDF en anglès).

De la societat de la primera alià (1882), que endossava la seva protecció a àrabs i a circassians de lloguer, a la milícia nacional d’avui en dia a on tothom, sense distinció de gènere, manté el vincle, compromís i servei actius a la defensa fins passats els 40 anys.

Una autèntica mutació que només es pot entendre coneixent la brutalitat de les persecucions sofertes al s. XX a Europa i del context i aconteixements ocorreguts en la Terra d’Israel. Ambdues s’entrelliguen i s’entortolliguen fins esdevenir indestriables i alhora fonedisses amb l’antiga tradició combativa dels macabeus i zelotes.

Els joves de la segona alià, fugitius dels tsars, amarats del sionisme d’Herzl, del socialisme revolucionari i envalentonats per l’experiència d’autodefensa apresa en els progroms, estan decidits a encapçalar la seguretat dels assentaments per ells mateixos com una forma, també, de redimir, individualment i col·lectiva, la pàtria jueva. El 1907 es forma la primera organització defensiva, Bar Giora, i a l’assentament d’Ilanya (Sekhera), lloc a on treballa de jornaler Ber Gurion, guardes jueus defensen propietats jueves contra els atacs dels beduins i dels àrabs. El 1909 el segueix el Hashomer, el Guardià, entroncat ja de ple en el context ideològic del sionisme.

Totes les oportunitats d’aprendre instrucció i coneixement militars s’aprofiten. Trumpledor i Jabotinsky formaren el Cos auxiliar de Mulers de Sió (1915) que entra en combat a Galipolli al costat dels britànics. El 1917 es trasforma en una unitat de combat de 5.000 homes, la Legió Jueva, entre ells Ben Gurion, que lluita contra els turcs i els alemanys prop de Jerusalem. La Legió es disol quan es nega entrar en combat a Irlanda contra l’IRA.

La Revolta àrab de 1920 contra els jueus, dona peu a la transformació del Hashomer en una organització plenament nacional, l’Haganà, la Defensa, formada pels Shomrim (Guardians), antics membres de la Legió Jueva i laboristes.

L’Haganà va aprendre a existir i a actuar clandestinament, a entrenar-se, a conèixer el medi i els costums àrabs i beduins, a observar, a infiltrar-se, etc. al mateix temps que els seus membres continuaven treballant en els kibbutzs. Es va establir un comandament general supeditat al Yishuv (la comunitat jueva), es van crear assentaments avançats amb finalitats també militars, es van conformar cossos auxiliars així com un cos d’atac regular i llegendari: el Palmakh.

El 1929 es produeixen de nou violents aldarulls àrabs que causen 133 morts i centenars de ferits jueus. Tanmateix, els llocs a on actua l’Haganà els atacs són refusats i es mostra com una força fiable i combativa. L’Haganà col·labora amb l’exèrcit britànic, les Esquadres de Nit, i apren noves formes de combat que la faran madura. La II Guerra Mundial dóna peu a la Brigada Jueva a on es formaran milers de soldats que combatran, posteriorment, per la independència d’Israel. El 1948, totes les organitzacions de combat jueves es fonen en el Tsahal.

ignasi carnicer barrufet

viatgem amb...

2011-06-12T02:17:00.001+02:00

Les cinc millors fotografies de Mercè Ros Mir:

Tel Aviv, museu de l'Haganà

Timna, les mines del Rei Salomó

Mizpe Ramon

Ramat HaGolan, la frontera amb Síria

Excavacions arqueològiques a Meguido

REFUGIATS QUE FOREN OBLIDATS: L’ODISSEA DELS JUEUS AL MÓN MUSULMÀ (2)

2011-06-09T00:39:00.002+02:00

JUEUS AL IEMEN

INTRODUCCIÓ

De la mà del llibre From Time Immemorial, de Joan Peters:

Iemen

The entire Yemenite community of Jews, who swarmed almost 50,000 strong into Israel via “operation Magic Carpet,” believed that “king David” Ben-Gurion was actually the Messiah calling them home. Jewish settlements in Yemen existed more than 2,000 years ago, and some claim the Jews’ presence there has been longer –from the Jews’ Babylonian captivity and the fall of the First Temple in 586 B.C. Yemenite Jewry fled to Israel from what historians S.D. Goitein described as “the worst aspect” of the Arab mistreatment of Jews. A Yemenite law decreed that fatherless Jewish children under thirteen be taken from their mothers and raised in Muslim homes ad Muslims.

“Children were torn away from their mothers,” according to Goitein. Despite attempts of family and friends to adopt the children secretly, “very often the efforts... were not successful... To my mind, this law, which was enforced with new vigor about fifty years ago, more than anything else impelled the Yemenite Jews to quit that country to which they very much attached... The result was that many families arrived in Israel with one or more of their children lost to them... some widows... [were] bereaved in this way of all their offspring.”

Persecution was constant and extreme –stoning Jews, an “age-old” custom, according to “an old doctor of Muslim law.” Was still common tradition at the time of the 1948 exodus –although the bearability of life throughout the centuries of Muslim domination often depended upon whether the rule was Turkish or Arab.

The Yemenite Jews’ situation changed drastically for the worse in the seventh century, with the Arab conquest. After the Jews ho lived in what is now part of Saudi Arabia were either expelled by the Prophet Muhammad or obliterated, Jewish communities in the rest of the conquered Muslim territory fell under the new infidel statut. The Jews of Yemen were subjected to the severest possible interpretation of the Charter of Omar, plus carefully devised brutal improvisations on the dhimmi theme. For about four centuries, the Jewish suffered under the fierce fanatical edict of the most intolerant of all Islamic sects.

In the twelfth century the conditions were so punishing, and formerly repugnant forced conversion to Islam was so eagerly sought by terrified Jews, that the “Great Rambam” –the venerated Rabbi Moses Maimonides- was prompted to write the famous “Yemen Epistle”, in which he commiserated with Yemen’s Jewry and besought them to keep the faith.

The eighteenth century was one of almost unbearable burden, bringing the1724 famine, in addition to insidiously varied humiliations and violence. Fanatical rulers ordered synagogues destroyed and public prayers were forbidden. Many thousands attempted to follow “false messiah” Shabbetai Zevi on his pilgrimage to the Holy Land, but they were attacked on the way, and the Chief Rabbi of San’a was “tortured to death.”

One overlord decide to rid the Arabian peninsula of Jews by offering them a choice of religious conversion or banishment; the overwhelming number chose to leave the capitals and head for the Red Sea coast. Those who had not died of starvation, thirst, or illnes during the torturous journey –for many, on foot- were allowed to settle in a town called Mauza’, where more casualties were caused by the cruelties of the climate. The Jews’ exile at Mauza’ was terminated by decree in 1781, according to one report, because the exiled Jews had been the only craftsmen in the country and their work was keenly missed.

The latter eighteen century, with its more tolerant ruler, allowed Yemen’s Jews brief respite from both hunger and humiliation. One Jew was even accorded an official position as Minister of Currency –he was imprisoned for two years by his ruler, however, after many years of prominence.

A visit was paid to Yemen in 1762 by a Danish-German explorer who described life in the Jewish ghetto under the “improved” circumstances of the eighteenth century:

Completely shut off from the city of San’a is the Jewish village... where 2.000 Jews life in great contempt. Nevertheless they are the best artisans, potters, goldsmiths, engraves, minters and others. By day they work in their shops in San’a, but by night they must withdraw to their isolated dwellings... Shortly before my arrival, twelve of the fourteen synagogues of the Jews were torn down, and all their beautiful houses wrecked...

Throughout the nineteenth century Jews were victims of hunger and of Arab attacks on the ghetto, which resulted in murder and pillage.

In the middle of the nineteenth century a writer from Jerusalem described the Yemenite Jews’ plight during the two years he lived with them:

The Jews who have been living in Yemen for many hundreds, perhaps even thousands of years, are now in a position of inferiority, and are oppressed by a people which declares itself holy and pious but which is very brutal, barbarous and hard-hearted. The natives consider the Jew unclean, but his blood for them is not unclean. They lay claims to all his belongings, and if he is unwilling, they employ force... The Jews... live outside the town in dark dwellings like prison cells or caves out of fear for murderers and robbers. Whoever has any money or valuables conceals them in the earth or in such secrets holes as they have in their little houses so that nobody may see them...

It is particularly bad for the Jew if he is himself accused of a crime. There is then no mercy. For the least offense, he is sentenced to outrageous fines, which he is quiet unable to pay. In case of non-payment, he is put into chains and cruelly beaten every day. Before the punishment is inflicted, the Cadi addresses him in gentle tones and urges him to change his faith and obtain a share of all the glory of this world and of the world beyond. His refusal is again regarded as penal obstinacy. On the other hand, it is not open to the Jew to prosecute a Muslim, as the Muslim by right of law can dispose of the life and the property of the Jew, and it is only to be regarded as an act of magnanimity if the Jews are allowed to live. The Jew is not admissible as a witness, nor has his oath and validity.”

Beginning at the turn of the century, the Yemenite Jews ere even prohibited from fleeing the country to escape persecution. “Those who live in a country which discriminates against them most blatantly want to have, at least, one right to leave that country,” historian Goitien believes. But the Shi’ite Muslims in Yemen adhered to the “strictly inner Islamic legal basis” –that “a Jew, a ‘protected’ subject, was not allowed” into “enemy territory”- which o the Shi’ite meant any region ruled by non-Shi’ites. The few who managed to emigrate “had to leave everything behind,” and “for the great masses... the old prohibitions was a source of great suffering.”

In one town, however, the Jews became the center of a power struggle between two Arab tribes: as a result, the town’s ruler loosened Jewish restrictions to the extent that some Jews became wealthy and a few were allowed to have houses even higher that the Muslims’.

There have always been conflicting reports on the number of the Jews in Yemen, but because famine often struck the Yemenite Jews, death through starvation was “a common event.” (Thus, even though the birth rate was high and polygamy occurred among the Yemenite Jewish community, the rate of natural increase was kept down in Yemen, into the twentieth century.) One visitor wrote, “Nothing moves the Jewish traveler so much as the sight of many places where all of the Jewish inhabitants have been carried off by the last famine. The average rate of mortality is terrible.”

A teacher was sent from Beirut in 1910 to assess the constant reports of travail for the Yemenite Jews. He noted that, after

more than a week, I have made myself acquainted with the life of the Jews in all its phases... They are exceedingly unfortunate... If they are abused, they listen in silence as though they had not understood; if they are attacked by an Arab boy with stones, they flee.

There were some Yemenite Jews who fled on foot over the desert in pilgrimage to the Holy Land, particularly during the nineteenth century, and into the twentieth. One group of Jews decided to sell their possessions for half their worth, and a movement to the Holy Land commenced. “In 1912 alone, over 2,000 Yemenite Jews disembarked at Jaffa.” They kept embarking on the hazardous pilgrimage, even during World War II, and many had to disguise themselves as Arabs to avoid being intercepted and imprisoned. Often it was the Jewish children who unwittingly exposed the disguise –when the Arabs tested them by offering unkhoser food (not edible by Jewish Orthodox law).

As late as 1946, an American missionary reported that a Yemenite Jewish mother and son had been put into chains for accepting a ride in the American’s jeep.

Nearly 50,000 traditionally religious Yemenites, who had never seen a plane, were airlifted to Israel in 1949 and 1950. Since the Book of Isaiah promised, “They shall mount up with wings, as eagles,” the Jewish community boarded the “eagles” contentedly; to the pilot’s consternation some of them lit a bonfire aboard, to cook their food!

Extret de :
From Time Immemorial, de Joan Peters

(Continuarà)

REFUGIATS QUE FOREN OBLIDATS: L’ODISSEA DELS JUEUS AL MÓN MUSULMÀ

2011-06-01T20:24:00.001+02:00

INTRODUCCIÓ

En el segle XX s’han viscut notables intercanvis de població entre països. Només en el període 1933-1945 se’n comptabilitzen més de 79 milions, i amb posterioritat al 1945 se superen els 100 milions de persones. Recordem el cas de Pakistan i l'Índia, 15 milions, però també el de Bulgària (1,8 milions) entre els seus veïns grecs turcs, romanesos, etc, (1878-1945), el de Grècia i Turquia (1923), 1,6 milions, entre molts d’altres.

Dels més dels 179 milions de refugiats i desplaçats del segle XX, la llista dels quals es faria farragosa, el focus de l’atenció principal i singular de l’ONU ha estat, i és, els desplaçats àrabs de l’antic Mandat Britànic de Palestina (1922-1948).

El primer i més nombrós contingent de desplaçats fou arran de la Guerra d’Independència d’Israel (1948) i un segon, menys important, arran de la Guerra dels Sis Dies (1967). El primer contingent es fixa en 0,53 milions de persones, segons els registres oficials de la Lliga de Nacions, i 0,25 milions en el segon continget, en total 789.000 persones. La propaganda àrab ha tractat d’incrementar aquest nombre, tanmateix testimoniatges i documents mostren clarament que el nombre real de refugiats i desplaçats fou entre 420.000 i 539.000 persones.

Les dades, segons diverses fonts, són:

Informe del Mediador de l’ONU a Palestina	472.000
Comparació censos abans de 1948 i després	550.000
Missió Econòmica de l’ONU (1949)	726.000
Estimació àrab	> 800.000

Les dades de la UNWRA, segons diuen textualment, es basen en la informació proporcionada voluntàriament pels refugiats amb el propòsit d’obtenir accés als serveis de l’Agència i no s’han de considerar dades demogràficament vàlides (914.000 l’any 1950, segons l’UNWRA).

Parlem de desplaçats, més que no pas de refugiats, perquè la majoria del primer contingent va abandonar Palestina a causa les crides realitzades, en aquest sentit, pels dirigents i exèrcits i àrabs que van atacar el nounat estat d’Israel, tot just el mateix dia de la seva proclamació. Així ho manifesta l’organització àrab de l’Institut d’Estudis de Palestina de Beirut que envia un Memoràndum als estats àrabs a on afirma que la majoria dels refugiats àrabs de 1948 no van ser expulsats i que el 68% van deixar el país sense ni veure un soldat israelià. Ensems, l’Institut afirma que la marxa dels àrabs fou voluntària i portada a terme d’acord amb les nostres instruccions (1969).

L’atenció als desplaçats i refugiats ha estat objecte d’actuació per part de les Nacions Unides a partir, especialment, de l’acabament de la II Guerra Mundial. El desembre de 1949, l’Assemblea General de les Nacions Unides va aprovar la creació de l’Agència de les Nacions Unides per als Refugiats de Palestina al Pròxim Orient (UNWRA) per tal d’atendre les necessitats dels refugiats àrabs provocades per la guerra encetada per cinc estats àrabs contra l’estat d’Israel acabat de proclamar el 14 de maig de 1948 (els exèrcits àrabs foren els d’Egipte, Líban, Iraq, Síria i Transjordània més voluntaris libis, saudís i iemenites). El seu mandat inicial era de tres anys que s’han prorrogat fins el dia d’avui, malgrat la creació i existència d’un altre organisme de l’ONU per als refugiats, l’anomenat l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR), creada al desembre de 1949.

És a dir, les Nacions Unides disposen d’un organisme, l’ACNUR, per a atendre els 40 milions actuals de desplaçats i refugiats de tot el món excepte els de Palestina, que disposen d’un organisme específic, l’UNWRA.

El manteniment d’aquest organisme específic, nascut per un mandat temporal de tres anys i que es perpetua, estranyament, des de 1948, té poca justificació. L’argument formal del seu sosteniment explica que els refugiats de l’ACNUR, els de tot el món excepte Palestina –per entendre’ns-, tenen possibilitats bé d’integrar-se al lloc a on resideixen, bé d’assentar-se en tercers països o bé de tornar al país d’origen. Allò que val per a qualsevol refugiat del món no val pas per als desplaçats i refugiats palestins tota vegada que hom entén que ells no volen integrar-se a on es troben (incert), que no hi ha tercers països (cert) que els desitgin o bé que Israel no accepta el seu retorn (cert), per entendre que la majoria van marxar voluntàriament, atenent les crides àrabs a que ho fessin.

Aquestes consideracions vers els palestins, que arreu no es donen per a cap altre grup de refugiats, és amb les quals es pretén disculpar la no absorció de l’UNWRA dins de l’ACNUR.

Darrere de l’UNWRA hi ha un pressupost anual de 500 milions de dòlars destinats a 4 milions de persones aportats fonamentalment per Estats Units, la UE i països escandinaus, sorprenentment sense aportacions de païos musulmans, malgrat els petrodòlars. Darrere de de l’ACNUR hi ha un pressupost de 3.000 milions de dòlars destinats a 44 milions de persones aportats principalment, també, pels països occidentals. Darrera de l’UNWRA hi ha 29.000 treballadors, amb 120 funcionaris internacionals molt ben pagats. Darrera de l’ACNUR hi ha 7.200 treballadors.

	UNWRA	ACNUR
Beneficiats	4 milions	44 milions
Treballadors	29.000	7.200
Pressupost	500 milions $USA	3.000 milions $USA
Cost per beneficiat	125 dòlars	68 dòlars

Davant d’aquestes xifres no és d’estranyar que l’existència de l’UNWRA sigui qüestionada, més quan ha estat acusada documentalment de:

donar cobertura al terrorisme
d’amagar armes
de permetre l’ús d’ambulàncies i instal·lacions per finalitats terroristes
d’editar llibres irrefutablement antisemites
d’integrar membres de l’organització terrorista Hamas en el seu staff
de destinar fons econòmics al terrorisme
de corrupció dels seus membres, etc.

De fet, la seva acció va més enllà de donar assistència als desplaçats i refugiats en crear tota una estructura de caire governamental (escoles, centres de salut, obres públiques, medi ambient, etc.) que solapa i dobla l’acció de l’Autoriat Nacional Palestina, ANP, la qual rep, pels seu costat, ajuts copiosos per a aquestes finalitats, tant dels EEU com de la UE.

Tanmateix, el possible corrompiment de l’UNWRA es troba més, probablement, en el concepte fundacional originari. Tres són les singularitats bàsiques que basteixen aquest criteri:

	UNWRA	ACNUR
Definició refugiat	Lloc de residència (Palestina) entre el 01/06/1946 al 15/05/1948	En funció de la nacionalitat o residència original
Beneficiaris	Els descendents per línea masculina, i femenina des de 1994	Exclosos els descendents
Exclosos	No exclosos	Els qui adquireixin una altra nacionalitat

Xoca que els refugiats de l’UNWRA puguin ser persones que visqueren a Palestina menys de dos anys, quan la propaganda àrab parla, sempre, d’arrels mil·lenàries (¿?). Una altra singularitat és el fet que els descendents es consideren també refugiats (encara que un dels dos consorts no sigui palestí, fet, un i l’altre, que no succeeix a l’ACNUR), incloses les diverses dones dels matrimonis polígams i la seva descendència. Una altra singularitat és que continuen essent considerats refugiats tot i que adquireixin una altra nacionalitat.

Tot plegat mostra l'inquebrentable objectiu de fer créixer el nombre de refugiats exponecialment i eternament, a diferència de tots els altres contingents de refugiats del món que, a mesura que passen els anys, redueixen el seu nombre. Aràbia Saudí, en cavi, opta per donar la ciutadania a tots els seus treballadors estrangers, sempre que compleixin uns requisits, llevat dels palestins que han de continuar essent refugiats.

Cal dir, també, que als campaments només hi viu un 30% dels refugiats.

De les seves actuacions, finançades pels Estats Units i Europa de manera substancial, l’UNWRA dóna compte, només, a l’Assemblea General de l’ONU, dominada pels 57 membres de la Conferència de l’Organització Islàmica, part substancial del Moviment dels Països No Alienats -amb 118 membres-, que els dóna majoria automàtica damunt dels 192 membres de l’Assemblea.

Per tot plegat, l’UNWRA, paradigma de l’esbiaxada d’organismes d’ajut internacional, es troba constantment a la picota i és objecte d’informes i investigacions demolidores i algun país, com Canadà, ha decidit estroncar el seu finançament.

El resum d’aquest entortolligament és:

1.- El nombre oficial de refugiats inicials de 1948 fou de 726.000, sense tenir en compte que la pròpia UNWRA manifesta que no s’han de considerar dades demogràficament vàlides. Les xifres reals estimen un contingent entre 420.00 i 539.000 persones.

2.- Qualsevol d’aquestes xifres de refugiats es veuria demogràficament reduïda, 63 anys després, a uns pocs miles de persones, d’acord amb la normativa de l’ACNUR.

3.- L’UNWRA considera refugiat a qualsevol persona que hagués viscut menys de dos anys en el Mandat Britànic de Palestina, consideració que no es té per a cap altre grup de refugiats d’arreu del món i que no encaixa per a res en la cantarella de l’arrelament mil·lenari dels àrabs (¿?) a Palestina.

4- L’UNWRA permet que es continuïn considerant refugiats els descendents tant de línea materna com paterna, malgrat que el consort no sigui palestí. Així, els néts, renéts i rebesnéts multipliquen fins a l’infinit i eternament el nombre de refugiats convertint-ho en irresoluble. Aquesta consideració contradiu el criteri d’actuació en tots els altres grups de refugiats d’arreu. La xifra actual supera els 4 milions.

5.- Els refugiats palestins reben un finançament per persona de 125 dòlars anuals, un 83,82% més que la resta de refugiats del món, finançat en la seva major part per països occidentals que, alhora, financien generosament les accions de l’Autoritat Nacional Palestina.

6.- La majoria dels refugiats palestins, més del 70%, viuen fora dels campanents.

7.- Els països àrabs no permeten l’obtenció de la seva nacionalitat als palestins, de fet alguns països àrabs no els hi permeten la seva entrada, d’altres, com Aràbia Saudi permet l’obtenció de la nacionalitat als treballadors estrangers, llevat dels palestins.

En realitat, el manteniment i creixement indefinit del nombre de refugiats palestins expressa el determini àrab de mantenir permamenent viu el qüestionament de l’existència de l’estat d’Israel a costa d’unes persones a qui neguen l’extensió de la nacionalitat i que mantenen, a càrrec dels països occidentals, en una situació de marginació i de misèria inmisericordiosa.

El rei Hussein de Jordània ho va definir, el 1960, amb aquestes paraules:

Since 1948 Arab leaders have approached the Palestine problem in an irresponsible manner... They have used the Palestine people for selfish political purposes. This is ridiculous and, I could say, even criminal.

Front a l’insoluble problema dels refugiats palestins, l’any 1948 va esclatar, també, el problema dels refugiats jueus que van haver de fugir dels països musulmans. El seu nombre fou al voltant dels 850.000. Per a aquests refugiats que vivien de feia milers d’anys, aquests de manera fefaent, en països com Pèrsia, Iraq, etc., fins i tot abans de la conquesta musulmana dels mateixos, no va existir cap organisme com l’UNWRA ni ha existit cap “qüestió” a resoldre. Simplement, els qui van puguer salvar la vida, que no les propietats, van emigrar a països a on van obtenir la seva nacionalitat quan van poder o bé, la majoria d’ells, van anar cap a la Terra d’Israel obtenint la seva nacionalitat i sense crear camps permanents de refugiats com els que hi ha de palestins, encara avui, a dins del mateix territori de l’Autoritat Nacional Palestina.

Els jueus van obrir els seus braços als seus germans, fossin de color de pell, de llengua, de cultura i de països diferents. Mai ningú no va qüestionar l’acolliment i la integració, a diferència d’allò que ha passat, i passa dissortadament, entre els palestins i la resta de la comunitat àrab.

D’aquests 850.000 jueus, arrelats mil·lenàriament en països de l’Orient, poca gent parla de la seva odissea al llarg de segles de marginació i de patiment sota la “protecció” musulmana, la submissió dels “dhimmi” als seus amos musulmans. De la mà del llibre From Time Immemorial, de Joan Peters, extraurem una visió de la vida de les comunitats jueves en els països musulmans.

(continuarà)

Ara, antisemitisme?

2011-05-19T10:41:00.001+02:00

Sembla que els vells clixés perduren als diaris nous. Potser perquè el fet que un diari fundat amb ambició periodística tingui aquests tics, potser perquè passa a un diari de casa nostra, potser perquè ja n'hi comença a haver prou, cal denunciar-ho. El diari Ara va obrir el passat dia 16 amb la notícia sobre el ja dimitit Strauss-Kahn, i va ser l'únic diari que va penjar-li, en portada, a la llista de delictes el de ser "d'origen jueu". I ja se sap, ser jueu marca molt, tant que no cal ser-ne, només tenir-ne un cert origen. Aixó ja ho deien al Volkischer Beobachter, o al Pravda, ara, també ho diu l'Ara.

ISRAEL, SEIXANTA–TRES ANYS D'ÈXIT

2011-05-09T13:56:00.000+02:00

Tel Aviv, Casa de la Independència (foto arxiu CM)

El 14 de Maig del 1948, poques hores abans que finalitzés el mandat britànic i amb sis exèrcits àrabs a les portes de Palestina, en un breu acte celebrat al Museu d'Art de Tel Aviv, David Ben Gurion va llegir la declaració d'independència del naixent estat d'Israel. Avui, segons el calendari jueu, s'acompleixen seixanta-tres anys d'aquella fita.

Podem considerar el naixement del modern estat d'Israel com la culminació del projecte sionista, de la romàntica idea d'un estat jueu a la Terra d'Israel, anomenada Palestina pels romans a partir del segle II de l'E.C., defensada per Herzl i els seus seguidors des de les darreres dècades del segle XIX. De fet, ja abans de la Primera Guerra Mundial (1914-1918) els membres del “Ishuv”, la comunitat jueva palestina, havien revitalitzat l'hebreu per a la vida moderna; havien creat els primers “kibbutzim” i “moshavim” amb una agricultura racional, moderna i mecanitzada, havien fundat importants institucions acadèmiques com l'Institut Technon de Haifa o la “Gimnàstica Herzilia” en ciutats com Jaffa o Jerusalem; havien traçat a les dunes del desert els carrers de Tel Aviv, la primera ciutat jueva del món contemporani; havien creat un embrió d'exèrcit, els “Hashomer” o guardians, per a protegir els “kibbutzim” dels assaltants i de les agressions dels seus veïns àrabs palestins; i havien fundat la “Histadrut” i els primers sindicats obrers de l'Orient Mitjà. Després, durant les dècades dels vint i els trenta, vindrien la Universitat Hebrea de Jerusalem, l'arribada a Tel Aviv de la Companyia de Teatre “Habimà”, el naixement de partits polítics moderns d'un important ventall ideològic i de mitjans de comunicació moderns com els emblemàtics diaris “Ha'aretz” i “Palestinian Post” (el futur “Jerusalem Post”), un primer gran creixement urbanístic de Tel Aviv o la substitució dels “Hashomer” per uns cossos militars molt més professionalitzats, la “Haganah”.

L'existència d'aquest embrió d'estat unit a les vicissituds de la Primera Guerra Mundial van ser claus perquè el projecte sionista adquirís legitimitat en la política internacional gràcies a la Declaració Balfour de 1917 i a l'establiment d'un mandat britànic a Palestina, avalat per la Societat de Nacions a la Conferència de San Remo a l'Abril del 1920, que teòricament havia d'aplicar les seves clàusules.

Però els Britànics, que durant la guerra també havien arribat a acords amb l'incipient nacionalisme àrab i amb els seus aliats francesos, desitjosos de protegir els seus interessos estratègics i energètics a la regió i de mantindre bones relacions amb els àrabs, van dur a terme una política ambivalent respecte a la Declaració Balfour i per a acomplir els seus acords amb els àrabs van crear els regnes d'Irak i de Transjordània, on van instal.lar en el poder a dos dels fills del seu antic aliat, el xerif Hussein de la Meca. El naixement del regne de Transjordània l’ any 1921 va significar, a més, la mutilació de les dues terceres parts del territori de la Palestina del mandat, on es va prohibir l'emigració jueva i es va excloure de la “llar nacional” proposada per la Declaració Balfour. Posteriorment, a partir de finals dels anys vint, al veure que era impossible una entesa entre els nacionalistes àrabs i els sionistes, i a l'escalf de revoltes àrabs violentes com les de 1929 o 1936-39, els britànics van adoptar una postura pro àrab, van limitar progressivament l'arribada d'emigrants jueus i van acabar per revocar la Declaració Balfour pocs mesos abans de l'inici de la II Guerra Mundial amb Llibre Blanc de Mc'Donald. Després del conflicte i de conèixer l'horror de la “Shoah”, amb l'assassinat de més de dues terceres parts de la població jueva europea a mans dels nazis, els dirigents sionistes es van aixecar contra la dominació britànica en una guerra anti-colonial i d'alliberament nacional que va fer el mandat inviable i va forçar els britànics a portar la qüestió Palestina a les Nacions Unides. La negativa del lideratge palestí i dels països àrabs veïns a acceptar la partició i l'existència d'un petit estat jueu en aquell territori va ser la causa d'una duríssima guerra d'independència i de la gairebé miraculosa supervivència del novell estat israelià. Per tant, cal dir clarament que Israel ni és una creació del imperialisme Occidental ni una compensació per l'Holocaust com en moltes ocasions s'acostuma a dir. Israel és en realitat el resultat de l'esforç del poble jueu que va ser capaç d'aixecar un país modern i democràtic molt abans de que assolís la seva independència a la terra que havia estat el seu bressol cultural, religiós i nacional.

Certament, en aquests darrers seixanta-tres anys, Israel ha aconseguit mantenir una societat plural, moderna, critica i democràtica, a més d'importants èxits en àmbits molt diversos com la cultura, la ciència o el desenvolupament tecnològic, malgrat la campanya de setge i enderrocament promoguda pels països àrabs veïns i altres potències regionals del món islàmic des del mateix moment de la seva independència. A les amenaces de ser esborrada literalment del mapa, primer pels exèrcits dels països àrabs veïns, després pel terrorisme de les organitzacions vinculades o no a l'OLP i en els darrers anys per l'amenaça d'un Iran nuclear i els seus peons regionals, com la Síria Baazista, el Hamas o el Hizbul·lah libanès, cal sumar-hi tot tipus de temptatives de boicots econòmics, acadèmics, diplomàtics o culturals justificats en l'aberrant equiparació de Sionisme amb racisme o amb l'equiparació d'Israel amb règims abjectes com la Sud-àfrica de l'Apartheid o fins i tot l'Alemanya nazi.

Tanmateix, per tots aquests èxits assolits en circumstàncies molt difícils i per no haver renunciat als valors de la modernitat i de la democràcia, els israelians poden estar orgullosos de les fites assolides pel seu jove país i poden brindar amb un sonor “L'Khaim” per a celebrar aquest aniversari. Mazal tov, Israel!

Jaume Bertrán
(Entre dos tierras)

La veu de l'ACAI per Iom HaShoà ve HaGvurà

2011-05-01T20:28:00.003+02:00

Les paraules que encimbellen l'entrada al Iad VaShem:

"Posaré el meu alè dintre vostre i reviureu. I us establiré de nou a la vostra terra" Ezequiel 37:14

Avui, 27 de Nissan, Israel s'aturarà. Les sirenes sonaran i durant dos minuts tot el país quedarà en silenci i recordarà l'assolament, la destrucció i la desolació que va suposar la Shoà. En aquest dia, els jueus d'arreu i els que sense ser-ho ens hi sentim molt a prop honorem la memòria de les víctimes i dels herois, jueus i gentils, que van donar la vida lluitant contra el nazisme. I cal també tenir present que gràcies a Israel, avui, matar jueus ja no surt de franc.

Iom HaShoà ve HaGvurà

2011-05-01T15:11:00.008+02:00

La mort triomfant, darrera obra de Felix Nussbaum, pintor jueu alemany mort a Auschwitz el 1944

"No és a les nostres mans (explicar) la felicitat dels malvats ni els sofriments dels justos."
Rabí Yannay
Tractat abot de la Misnà

El Maleh Rachamim

Pateixes per tot el mal del món,
pel dolor dels desconeguts:
et saltes la secció de successos del diari
i la pàgina de les esqueles.
El mal i la mort han deixat de ser paraules abstractes,
literatura.
Ara, arreu on te'ls trobes,
són el mirall dels teus temors.
Vicenç Villatoro

I believe in the sun
even when it is not shining
And I believe in love,
even when there's no one there.
And I believe in God,
even when he is silent.

I believe through any trial,
there is always a way
But sometimes in this suffering
and hopeless despair
My heart cries for shelter,
to know someone's there
But a voice rises within me, saying hold on
my child, I'll give you strength,
I'll give you hope. Just stay a little while.

I believe in the sun
even when it is not shining
And I believe in love
even when there's no one there
But I believe in God
even when he is silent
I believe through any trial
there is always a way.

May there someday be sunshine
May there someday be happiness
May there someday be love
May there someday be peace...

Paraules (en negreta) trobades a la paret d'un celler de Colonia (?), escrites per un jueu amagat de la persecució nazi, i que, avui, dia de la memòria de la Xoà, seràn llegides arreu, en actes públics o en recordatoris personals i familiars.

Eli Eli

I recordem els versos de Vicenç Villatoro:
"[...]
Si cau Jerusalem,
el món ja no valdrà la pena."
______
Recull de LIOR B.

Darrers esclaus, primers testimonis de l'alliberament!

2011-04-12T06:43:00.004+02:00

Desert del Nèguev (Foto arxiu CM)

Haïm Najman Bialik (Ucraïna, 1873 — Viena, 1934), poeta jueu considerat un dels més influents en la llengua hebrea i poeta nacional d'Israel.

El crit empeny el poeta Bialik en el seu poema èpic titulat "Els morts del desert", on vibra com un tornaveu exaltat per la crida de Pinsker:

Però el desert, a vegades, las d'aquest llarg silenci,
amenaça el creador d'una darrera venjança,
aixeca una tempesta i alça contra ell columnes d'arena,
es rebel·la de cop i volta, sacseja el seu setial celest,
gosa afrontar-lo, i llençar-lo a terra amb un furor terrible,
enderrocar l'univers, restablir el caos -
Llavors el Creador en la seva ira s'eleva, i els cels s'hi tornen...
en aquest instant, llavors -
impulsats per una força terrible, els temibles gegants es desvetllen;
de cop i volta es dreça aquesta generació d'herois guerrers,
guspires als ulls, cares enceses -Espases en mà!
La seva veu com un tro, tornaveu de milers d'homes,
destrossa la tempesta, rivalitza amb la ràbia del desert;
els rodeja la tempesta, els rodeja la ira.
Criden:
"Som els herois!
Darrers esclaus, primers testimonis de l'alliberament!
Només el nostre braç poderós ens descarrega el clatell del jou que l'oprimia.
La testa alçada afronta la finitud dels cels -
fugint cap al desert, i cridant a l'estepa: "Mare!"

(Traducció del francès de Miraculosa Miró)

Viatgem amb...

2011-04-04T11:57:00.001+02:00

Les cinc millors fotografies del teu viatge a Israel. Avui comença l'ull del Jaume Nogueroles i Garigós:

La menorà del Cardo, a Jerusalem

Festa infantil

Soldats i gent diversa al Kòtel

El comerç. Cava català i Israelià

Jerusalem, la ciutat vella des del cementiri jueu

Per la pau, contra el boicot a Israel

2011-03-31T09:28:00.004+02:00

Els sotasignats, ciutadans bascos, catalans i gallecs, que defensem el dret d'autodeterminació dels nostres respectius pobles, volem, mitjançant aquest escrit, mostrar la nostra oposició a la campanya que, sota el nom BDS (Boicot, Desinversió i Sancions), promou accions de tot tipus contra productes, actes o professionals de procedència israeliana en àmbits econòmics, acadèmics culturals o esportius.

Considerem que aquesta campanya, que pretén ser un instrument de pressió sobre el govern israelià perquè canviï la seva política respecte als territoris palestins, no afavoreix de cap manera aquesta finalitat, ans al contrari, creiem que és utilitzada per cometre actes discriminatoris contra ciutadans israelians que revifen l'odi contra els jueus en general.

Creiem que la creació d'un Estat palestí viable (previst en la resolució de les Nacions Unides de 1947 dividint la Palestina britànica en dos estats un de jueu i un altre d'àrab) pot ser la solució al conflicte si comporta el reconeixement d'Israel per part dels estats àrabs; però per això considerem que el diàleg i la negociació són els instruments que hem de promoure entre les parts implicades.

Ens semblen legítimes les crítiques a les autoritats d'Israel, però no la invocació de la seva destrucció com a “solució final” al conflicte, i encara menys quan s'obvia que Israel és un estat democràtic, donant així curs a la infame equiparació amb el “règim d'apartheid” de l'antiga Sud-àfrica. Israel, tot i els defectes que se li puguin retreure, ha estat una referència per als pobles que aspiren a la seva sobirania, especialment així ha estat en el cas català. El fet que Pau Casals, el català més universal, sigui alhora ciutadà d'honor d'Israel així ho prova. O també el recent llibre sobre Jordi Pujol i els jueus. Per això critiquem que, en nom de la llibertat, els nostres respectius pobles se solidaritzin en exclusiva amb la causa palestina i neguin a Israel el dret a una existència en pau com a llar nacional del poble jueu.

Així mateix, ens sembla una irresponsabilitat que sota l'argument de la solidaritat s'intenti importar a les nostres societats un conflicte extern i que s'interioritzi l'estigmatització dels ciutadans israelians i jueus en general que conviuen a les nostres societats. Les accions de boicot a la cultura i a l'economia israelianes i la discriminació contra persones d'aquest origen nacional són conductes racistes i delictives que es toleren impunement a les nostres societats.

Com a ciutadans que aspirem a la sobirania de les nostres respectives nacions no podem admetre el racisme antijueu que s'oculta en aquestes campanyes de boicot, i ni molt menys que contamini el futur model de societat que volem per als nostres pobles, en els quals totes les persones han de poder viure en llibertat sigui quina sigui la seva procedència nacional.

Signen aquest article:

Pilar Rahola, Josep-Lluís Carod-Rovira, Jordi Argelaguet, Ignasi Carnicer, Jaume Renyer, Alfons López-Tena, Toni Florido, Miraculosa Miró i Jaume Nogueroles.

Iñaki Anasagasti, Jon Inarritu, Xabier Kintana, Jurgi Kintana, Mikel Itoiz, Iñaki Akerreta i Filipe Duluc.

Xoán Bernárdez Vilar, Carlos Penela, Natalia Costas Alonso, Manuel Feáns, Paco Lores Santacecilia, Cesar Pazos i Pedro Gómez-Valdés.

" Jordi Pujol i els jueus"

2011-03-05T01:00:00.000+01:00

L’Anna Figuera és una periodista valenta. Ho sé perquè la conec molt bé i perquè ho acaba de demostrar amb la publicació del llibre Jordi Pujol i els jueus. Construir la terra promesa, editat brillantment per Pòrtic. Tot i que els temps han canviat, parlar d’Israel a Catalunya encara continua comportant un cert estigma. I parlar de l’expresident de la Generalitat també és un joc arriscat on és molt fàcil ser assenyalat. Per això, cal lloar el doble valor que ha demostrat aquesta periodista i professora de la URL.

Com el seu títol indica, el llibre repassa la relació de Pujol amb Israel des de tots els vessants: des de les relacions institucionals entre la Generalitat i el govern de Jerusalem, inclosos els viatges oficials en ambdues direccions, a les implicacions polítiques, religioses i ètiques. És en aquest apartat, més ideològic i sentimental, on rau el veritable interès de l’obra. El llibre inclou un excel·lent recull de fotografies molt interessants que il·lustren tots aquests diversos moments.

L’admiració de Pujol per Israel no és una excentricitat. Hi hagué un temps en el qual el catalanisme polític es va emmirallar en l’odissea israeliana. No eren pocs els patriotes catalans que visitaven el país i feien estades als seus quibuts. Per això el jove Jordi Pujol, tot i ser educat a l’Escola Alemanya, de seguida va sentir una profunda complicitat ideològica i moral amb la nació jueva. Però les simpaties del president envers Israel no són incondicionals. Pujol no s’ha estat mai de criticar alguns excessos de la política sionista i l’ha condemnat obertament quan ho ha cregut necessari.

El llibre és fruit del treball de recerca que l’Anna ha fet per a la seva tesina. Em consta que l’editorial li va demanar que fos una obra de divulgació, la qual cosa ella ha complert amb la disciplina que la caracteritza. Malgrat això, a l’Anna li ha quedat dins un rau-rau perquè creu que s’ha deixat moltes coses al tinter virtual del seu ordinador. És evident que és així, però precisament és el preu que els autors han de pagar religiosament per poder arribar a públics més amplis. I m’hi jugo un pèsol que el llibre serà un èxit perquè, contràriament a la creença establerta i impulsada per molts mitjans de comunicació, Catalunya continua essent un país que té una profunda simpatia per Israel per la seva increïble història de redreçament d’una nació que es trobava al llindar de la desaparició. Dit d’una altra manera, Israel va mostrar al món com es fa país, una expressió emprada mil vegades per l’expresident.

Jaume Clotet

Yosl Bergner

2011-02-26T23:46:00.002+01:00

Casament jueu

Yosl Bergner és un dels més preuats I estimats artistes d'Israel.

Va néixer a Viena el 1920 i va créixer a Varsòvia.

Amb el ceixent antisemitisme a Europa, la família es va traslladar a Austràlia el 1937, influits per la Freeland League for Jewish Territorial Colonisation i Yosl va estudiar a l'Escola d'Art de la Galeria Nacional fins a l'esclat de la Segona Guerra Mundial. Va servir a l’Exèrcit australià durant durant quatre anys i mig, i més tard va continuar els seus estudis a l'Escola d'Art.

A Melbourne 1937-1948, Bergner es va fer amic de molts dels artistes locals i es va mudar amb la seva esposa a una casa de camp a Warrandyte on van viure durant 30 anys. Bergner va animar els artistes australians a anar més enllà del seu estil de paisatge tradicional i va introduir una preocupació per les famílies treballadores, i va tenir un impacte important sobre l'art d'Austràlia.

Pintura realista i social

Sentia una forta connexió entre el patiment de la gent a tot arreu, tant si eren els jueus que ell recordava d'Europa, com els negres sense terra al cor d'Austràlia o els nens amb fam a l'interior urbà de Melbourne.

Va deixar Austràlia el 1948 i després de dos anys de viatjar i exposar a París, Montreal i Nova York, es va assentar a Israel. Va viure a Safed fins que se’n va anar a Tel Aviv el 1957.

Joc d'estris

Bergner ha dissenyat escenografia i vestuari per al teatre jiddisch i l'hebreu, en particular per les obres de Nissim Aloni, i ha il·lustrat nombrosos llibres. La cimera de la pintura de Bergner és la seva obra al·legòrica, que utilitza estris de cuina com olles aixafades, llums d'oli, restes de naufragis i gerres esquerdades i els antropomorfitza. Aquests antics instruments simbolitzen món distorsionat i els pobres de les guerres, els secrets i la foscor.

Il·lustració de Bergner a La metamorfosi de Kafka

De petit, Bergner ja estava familiaritzat amb el nom de Kafka, ja que el seu pare, el poeta i escriptor Melekh Ravitch, havia traduït algunes de les històries de Kafka al jiddisch. De fet, quan Ravitch traduït El procés el 1926, les il·lustracions del seu fill van acompanyar el text.

Miraculosa Miró

Medallones: fragments d’una totalitat insuportable

2011-02-18T20:07:00.000+01:00

«La realitat és suportable perquè no la coneixem en la seva totalitat.»[1]

De la Xoà se n’ha escrit milers de llibres i se n’ha rodat milers de pel·lícules i documentals. Podríem dir que s’ha convertit en un gènere literari i cinematogràfic, amb el perill que això implica: fets de caire únic s’han convertit en tòpics. Es fa difícil de creure, però fins i tot la barbàrie més inimaginable de totes es pot convertir en lloc comú. La repetició d’imatges i de testimonis semblants pot arribar a anestesiar-nos i a fer que oblidem la unicitat de cada imatge i testimoni i que, per tant, n’acabem banalitzant la importància. L’Holocaust és un esdeveniment històric que corre el risc de generar cada cop més insensibilització i cansament. No caure en aquest parany terrible és l’obligació moral de qualsevol lector i espectador d’aquesta mena de documents. Cal, com explica Alejandro Baer en el seu imprescindible Holocausto. Recuerdo y representación, «recordar sense banalitzar, sense explotar, sense normalitzar l’horror.»[2]

Medallones, de Zofia Nałkowska, és un dels antídots més eficaços que es poden trobar contra la tematització de la Xoà. Publicats el 1946, els vuit relats esfereïdors que conformen aquest breu llibre són d’una prosa dura, brutalment clara i concisa. Nałkowska no jutja ni sentimentalitza, perquè no cal; narra i el que explica és tan esborronador i trasbalsador que les paraules es basten per si soles. Són relats que ens deixen paralitzats perquè, entre d’altres coses, ens fan veure que l’horror dels fets va més enllà del que l’escriptora ens mostra.

Provar de parafrasejar les històries que trobem a Medallones seria un exercici inútil i empobridor, el que s’ha de fer és llegir-los i rellegir-los com si es tractés de l’únic llibre que ens parlés de la Xoà. Permeteu-me, però, un petit apunt sobre un dels relats: és el penúltim i es titula «L’home és fort». El protagonista del relat és Michał P., un jueu polonès deportat a Chełmno[3] a principis de 1942. Allà, només arribar, s’encarrega de treure els cadàvers de milers de jueus de dins dels camions on són asfixiats i d’enterrar-los en les fosses que els nazis han fet obrir al bosc de Żuchów. Al tercer dia, entre les víctimes que Michał P. treu del camió que arriba de Chełmno, hi ha els cossos de la seva dona i dels seus dos fills, un nen de set anys i una nena de quatre. Michał P. es llança sobre els cadàvers de la seva família i demana que li disparin. Un alemany li pega amb un bastó fins que el fa aixecar: «l’home és fort, encara pot treballar», diu el nazi. Poc després, Michał P. aconsegueix escapar-se del camp.

Mikael Podchlesnik (Michał P.) és un dels supervivents[4] entrevistats anys després a Shoah, la pel·lícula de Claude Lanzmann. Preguntat per Lanzmann, Podchlesnik, resident a Israel, no vol parlar de Chełmno. Afirma que no troba bé que es recordin aquells fets. «Cal oblidar», diu amb un somriure forçat. Un somriure que es converteix en plor quan Lanzmann insisteix. El relat de Nałkowska és el complement perfecte d’aquestes breus i colpidores escenes de la pel·lícula i, juntament amb les altres set narracions que trobem a Medallones, forma part d’un document únic per lluitar contra la banalització de la Xoà.

David Cuscó i Escudero

_____________________

[1] NaŁkowska, Zofia. Medallones, Ed. Minúscula, Barcelona, 2009 (pàgina 38).

[1] Baer, Alejandro. Holocausto. Recuerdo y representación, Ed. Losada, Madrid, 2006 (pàgina 175).

[1] Chełmno, situat a 60 km de Lodz, fou el primer camp d’extermini nazi. El 7 de desembre de 1941 s’hi van assassinar els primers jueus i el camp va funcionar amb algunes interrupcions fins a finals de 1944. El sistema emprat per assassinar les víctimes (entre les quals també hi hagueren centenars de gitanos) consistia en asfixiar-les en camions de gas. En aquests vehicles, de la marca Renault, s’encabien unes 90 persones en una estança que feia de 4 a 5 metres de llargada, 2,2 d’amplada i 2 d’alçada. El monòxid de carboni que expulsava el camió es dirigia al seu interior i, després d’uns 15 minuts, el vehicle arribava al bosc de Żuchów on es descarregaven els cadàvers i s’enterraven en fosses. A mitjan de 1942 hi havia 30 camions, a Chełmno. Durant el període de funcionament del camp, 300.000 jueus foren assassinats d’aquesta manera. Arad, Yitzhak. Belzec, Sobibor, Treblinka. The Operation Reinhard Death Camps, Indiana University Press, Bloomington, 1999 (pàgines 11 i 171) i Laqueur, Walter (ed.) The Holocaust Encyclopedia, Yale University Press, New Haven, 2001 (pàgines 115, 230 i 231).

[1] Mikael Podchlesnik va ser un dels dos únics supervivents de Chełmno.

“GOETZ Y MEYER”

2011-02-01T20:01:00.003+01:00

DAVID ALBAHARI
“GOETZ Y MEYER”
Editorial Funambulista, setembre 2008

Ha estat molt difícil de fer una ressenya sobre aquest llibre. Jo ho he intentat, però m’he quedat amb la recança que em provoca la certesa d’haver omès moltes de les coses a les quals fa referència. Coses essencials, importantíssimes, que cal saber i sobre les quals seria convenient que tots féssim sovint un exercici de reflexió, un exercici de memòria. L’espai d’una ressenya no basta per dir tota la bellesa i tota la maldat, tot el desconsol i tota la frustració que es desprenen de la lectura d’aquest llibre tan intens.

------

“¿Qui eren Goetz i Meyer?” O, més ben dit, “¿Quina classe d’homes eren Goetz i Meyer?” Aquesta és la pregunta que l’autor/protagonista del llibre es formula fins a l’obsessió.

Goetz i Meyer, els personatges que donen títol al llibre, devien ser dos típics oficials de l’exèrcit alemany nazi, alts i robustos. Dos homes corrents, probablement bons marits i pares de família d’un poblet alemany o austríac. En definitiva, bona gent, treballadors responsables i gelosos del bon acompliment de la missió que se’ls confiava.

Però tornem-hi: el que interessa saber no és “qui eren” (això ho podem imaginar), sinó “quina classe d’homes eren”. ¿Quina classe d’homes eren Goetz i Meyer, que van acceptar de fer una feina que suposava, ells ho sabien bé, l’assassinat de prop de 6.000 persones?

Així és com, en un desig fanàtic de comprendre’ls, l’autor fa un esforç sense mesura per penetrar en la consciència dels botxins. Es tracta d’una mena de metamorfosi al·lucinant en què l’autor aspira a sentir-se plenament engolit en el més profund de les persones Goetz i Meyer. Només així, en aquesta transformació, podrà trobar la clau que li permetrà saber què passava en el seu interior i per què va ser possible el que va passar.

Sabem, com diu la documentació, que Goetz i Meyer eren els conductors d’un camió que cada dia anava i tornava puntualment del camp de concentració ubicat a l’antiga Fira de Belgrad fins a Jajinci. La mercaderia que transportaven eren jueus. La destinació final, una fossa comuna on es descarregaven els morts, intoxicats per la inhalació del monòxid de carboni que sortia del tub d’escapament que Goetz o Meyer havien connectat prèviament al remolc.

Però, ¿què hi ha de tots aquells interrogants que no troben resposta en cap arxiu documental, en cap manual d’història? ¿Per què Goetz i Meyer van acceptar la seva missió? ¿Què pensaven mentre connectaven el tub d’escapament al remolc i mentre conduïen els jueus a la fosa comuna? ¿S’esgarrifaven en sentir els crits de la gent que moria al furgó? ¿De què parlaven mentre conduïen? I quan la mercaderia rodolava fins a terra en obrir-se les portes del furgó, ¿se’n compadien o només sentien una lleugera repugnància davant la mort? ¿Havien vist mai cap jueu, abans de la guerra?

“Goetz i Meyer” és una obra pertorbadora, profunda i complexa, que analitza no només els fets que es van esdevenir, sinó també la consciència dels botxins i l’ànima de les víctimes amb una lucidesa brillant no exempta d’ironia mordaç. Una obra que colpeix la consciència del propi lector, que se sent consternat per la pregunta de “¿i tu, què hauries fet tu, si haguessis estat en el lloc de Goetz i Meyer?“

------

Sobre David Albahari:

David Albahari és un escriptor i traductor serbi d’origen jueu nascut l’any 1948 a Peć, a l’antiga Iugoslàvia. L’any 1994 es va traslladar al Canadà, on resideix actualment amb la seva família. A banda del llibre Goetz i Meyer publicat l’any 2008 per l’editorial Funambulista, el 1999 l’editorial Debate va publicar El anzuelo. L’obra que ressenyo ha estat assenyalada com una obra mestra per la crítica internacional.

Noemí París

La memòria històrica i el present immediat.

2011-01-27T15:06:00.004+01:00

Va caldre que passessin més de 60 anys perquè l’Assemblea General de les Nacions Unides decidís instaurar el “Dia Internacional anual de commemoració en memòria de les víctimes de l’Holocaust”. Encara que tard, finalment hi va haver les condicions necessàries perquè la comunitat internacional proclamés que rebutja tota negació, sigui parcial o total, de l’Holocaust com a fet històric, i perquè reafirmés “que l’Holocaust, que va tenir com a resultat que un terç del poble jueu i innombrables membres d’altres minories morissin assassinats, serà sempre una advertència per a tothom dels perills de l’odi, el fanatisme, el racisme i els prejudicis”. La resolució aprovada deixa clar quins són els mínims que emmarquen la civilització i, per tant, els que deixen a fora la barbàrie.

La data escollida va ser la del 27 de gener perquè aquell dia de l’any 1945 l’exèrcit soviètic alliberava el camp d’extermini d’Auschwitz-Birkenau. Allí hi van ser assassinades sistemàticament més d’un milió quatre-centes mil persones de totes les edats, que aviat està dit. Auschwitz va ser el lloc on els nazis van matar a més gent i, des d’aleshores, és sinònim de la maldat absoluta.

Ja en aquell moment, entre l’hivern i la primavera del 1945, quan les tropes aliades anaven alliberant els camps d’extermini nazis, es va veure que era imprescindible enregistrar totes les imatges possibles que documentaven l’horror nazi. No es volia que hi hagués cap dubte sobre el que allí havia passat. No només perquè els seus responsables n’haguessin d’assumir totes conseqüències penals, sinó perquè tot el món sabés on menen determinades ideologies i determinades opinions. Calia –i cal- fer el possible per combatre tots aquells que legitimaven (i legitimen) aquell tipus d’accions. És un esforç constant que cal continuar fent: la dignitat humana hi està joc. I les persones decents no podem deixar cap espai als nazis i als qui s’adscriuen a qualsevol altra ideologia totalitària. Per això la commemoració de l’Holocaust, el record de totes les víctimes del nazisme, no és mai una reiteració ni és mai sobrer. No ens podem permetre el luxe ni de matisar-lo ni relativitzar-lo ni, encara menys, oblidar-lo.

Avui les imatges dels camps continuen colpint la consciència de la humanitat. I ho han de continuar fent els anys que vindran, quan ja no quedaran testimonis directes de totes aquestes atrocitats. A mesura que van passant els anys, s’incrementen les minses oportunitats perquè els col·laboradors del Mal gosin escampar les seves mentides. Davant d’això no es pot abaixar la guàrdia i s’ha de denunciar sempre que es pugui aquests plantejaments dits “revisionistes”. Val a dir que l’Estat espanyol no té les eines jurídiques apropiades per a fer-ho, com a resultat d’una combinació frívola d’una mal entesa “llibertat d’expressió” (molt àmplia en segons què i molt més restringida en segons què altre) amb una ignorància sideral del significat de la Xoà i unes pertinents dosis de mala fe.

La commemoració de l’Holocaust ha de servir per recordar les vides arranades, les vides que ja no van poder ser viscudes. I s’ha de subratllar que l’Holocaust és el resultat d’una política especialment dissenyada per eradicar el poble jueu de la terra i que va tenir una eficàcia més que considerable. Va significar la mort de dos terços dels jueus de tot Europa, que eren un terç dels jueus de tot el món. I s’ha de subratllar que si els nazis no en van matar més, va ser perquè no van poder. En aquest sentit, la singularització del patiment del poble jueu és un imperatiu ètic, atès que la Xoà no va ser fruit d’un deliri aïllat en la història, sinó la culminació de segles d’antisemitisme, traduït en discriminacions, persecucions i matances durant els vint segles anteriors. La magnitud històrica de la violència contra el poble jueu és immensa. Tothom qui la relativitzi o la banalitzi demostra que cal fer més per explicar la Xoà i que cal fer més per combatre i castigar aquests delinqüents que s’emparen una llibertat d’expressió mal entesa, inclosos tots aquells que fan comparacions absolutament improcedents amb fets actuals. La misèria intel·lectual que ensenyen no els eximeix de la seva responsabilitat en la difusió del totalitarisme.

Jordi Argelaguet

Gioconda

2011-01-25T20:03:00.000+01:00

Una altra petita joia literària, fruit de la tràgica realitat d'un amor truncat pels nazis. L'autor, Nikos Kokantzis només va escriure aquest llibre per explicar el seu amor de joventut amb la Gioconda, una noia jueva, a la Tessalònica grega durant l'ocupació alemanya.

Narra la descoberta de l'amor i la passió de juventut -"qualsevol cosa que no esperàvem -i havíem après a no esperar res- donava un nou i intens color a les nostres vides que ens feia estar contents durant dies", un fet del tot normal si no fos per la condició d'ella de "jueva". Per tant, la història descriu també els fets viscuts per la parella, des del primer "jueu de merda" fins la seva detenció pels nazis. "I tanmateix, a cada moment el mal anava més enllà: si dèiem que era humanament impossible, ens oblidàvem, en canvi, que era inhumanament possible".

Una molt bella història, de la qual seria interessant veure'n l'òpera que el director Christos Samaras en va fer el 2007.

L'editorial, Pagès editors, en diu: Dos adolescents descobreixen l'amor a la ciutat grega de Tessalònica durant l'ocupació alemanya, a la Segona Guerra Mundial. Al seu voltant, milers de persones moren, i, innocents, són torturades i executades. Un dia, una patrulla nazi deté la protagonista, Gioconda, i la seva família, per a dur-los a un camp d'extermini d'on no tornaran mai més. El llibre, basat en fets reals, té un estil fresc, ingenu, com la passió juvenil d'un primer amor, que contrasta fortament amb el marc en què es produeixen els esdeveniments.

(Vía)

El violí d'Auschwitz

2011-01-24T16:06:00.000+01:00

Novel·la de Maria Àngels Anglada, publicada el 1994. Narra la història d’un luthier jueu confinat al camp d’extermini d’Auschwitz durant els darrers anys de la Segona Guerra Mundial. Originari de Cracovia, el luthier Daniel sobreviu a l’infern del camp treballant de fuster. Un comandant nazi, amant de la música, li proposa una prova terrible: haurà de construir un violí se sonoritat perfecta en un temps limitat, si vol salvar la seva vida i la d’un violinista, també presoner, que ha de tocar l’instrument acabat. Malgrat les condicions infrahumanes en què treballa, Daniel aconsegueix, gràcies a la passió pel seu ofici de violer, d’acomplir el termini de lliurament del violí i superar la juguesca sinistra que s’ha empescat el comandant. El primer capítol se situa l’any 1991 i dóna veu narrativa al personatge del violinista Climent Moragues -present també a les novel·les Les closes, Viuola d’amore i Artemisia, de la mateixa Anglada-, que evoca com va conèixer la neboda de Daniel, hedera del violí. La resta de capítols expliquen l’experiència de Daniel al camp de concentració: el record plàcid del temps passat, les primeres mesures repressives al gueto, els càstigs a què eren sotmesos els presoners i, sobretot, l’acurada construcció del violí. La segona part del penúltim capítol combina el record de l’experiència viscuda al camp de concentració vist des del punt de vista del violinista i els fets que seguiran al concert en què es posa a prova l’instrument musical construït per Daniel. El darrer capítol reprèn el fil temporal del primer i conta com el violinista retroba la neboda del violer. Dedicada a les víctimes del genocidi nazi, la paràbola del luthier reflecteix la capacitat de supervivència humana i el triomf de l’art per damunt de la barbàrie sistemàtica perpetrada pel feixisme alemany. Com a contrapunt històric, en els encapçalaments dels capítols es reprodueixen documents autèntics extrets del llibre Poder sense moral. Història de les SS, de Reimund Schnabel (1957). Guanyà el premi Prudenci Bertrana de novel·la 1994. Ha estat traduïda al castellà, a l’italià i al gallec.

(Via)

Nadal amb Pau Casals

2010-12-24T23:55:00.002+01:00

Pau Casals, català universal i ciutadà d'honor d'Israel

Pau Casals i Defilló (El Vendrell, 29 de desembre de 1876 - San Juan de Puerto Rico, 22 d'octubre de 1973) fou un exemple de catalanitat i un artista universalment reconegut. L'any 1971, el patrici Lluís Carulla i Canals, va distribuir tretze mil exemplars de la nadala "Homenatge a Pau Casals en el seu noranta-cinquè aniversari", amb textos de Joan Alavedra.

D'entre les pàgines del llibre, sembla adient recordar, en uns temps en els quals l'antisionisme campa en una Catalunya desorientada i mancada de referents nacionals de l'alçada de Pau Casals, com li fou atorgada la condició de Ciutadà d'Honor d'Israel. En el prefaci de la nadala enviada per la família Carulla hi consta el següent:

"Quan l'Estat d'Israel donava la més alta condecoració nacional -el títol de "Ciutadà d'Honor"- a Pau Casals en ocasió d'ésser executat "El Pessebre", el 1969, a Jerusalem i a Cesarea, "el seu escenari natural", el pergamí que li lliurava el cap de govern, Golda Meir, i quatre ministres, deia així: "Que us sigui donat de veure i viure amb els vostres propis ulls, durant la vostra vida i la nostra, la realització dels elevats ideals que teniu arrelats al cor i que irradien del vostre violoncel. Amén, Amén".

No cal dir que com els compatriotes fem nostre, en forma entranyable, el vot d'Israel, especialment en aquest Nadal de 1971. I diem al Mestre: Per molts anys!".

I a la pàgina 43, Joan Alavedra fa aquests relat del concert de Pau Casals a Jerusalem:

"El dia de l'audició del "Pessebre", va produir-se l'incendi de la mesquita El Aqsa. Des de l'ample finestral de la cambra del Mestre es domina el vell Jerusalem, bastit sobre el turó ample, voltat de muralla. De dintre la ciutat puja lentament la fumera, espessa i negra, que va aclarint-se i dissolent-se en el cel assoleiat de la tarda. Els àrabs han tancat les botigues i s'han declarat en vaga.

Golda Meir, cap del Govern, que ha visitat personalment el lloc, ha fet declaracions de cara a l'agitació internacional i ha donat les instruccions necessàries, entra a la cambra del Mestre, l'abraça, el besa, i, prenent-li afectuosament una mà, que guarda entre les seves durant tota la conversa, s'asseu al seu costat i li parla d'El Pessebre. Són dues hores d'afecte, de somriures, d'intercanvi d'idees, de projectes, d'afinitat i de cordialitat íntimes. Quan s'alça per anar-se'n, torna a besar el Mestre i li diu: "Fins aquest vespre".

A la porta, a l'interior de la sala i pels voltants de l'edifici, hom ha pres precaucions contra un possible atemptat dels àrabs. Golda Meir, la primer ministre, entra somrient, donant la mà a cada un dels seus dos néts. A dintre hi ha tres mil persones en un ambient d'entusiasme. La primera part, dirigida per Sacha Schneider, és molt aplaudida. Quan apareix Casals per dirigir la segona, tothom s'alça i l'ovaciona a peu dret fins que puja a la tarima. Ovació d'admiració a l'artista, d'afecte a l'home. Benvinguda a l'amic de les hores de prova. Salutació al "Ciutadà d'Honor" israelià, honorat amb el Bosc Pau Casals i la institució benèfica Pau i Marta Casals.

Casals s'asseu i agafa la batuta. Tot just comença l'obra, però, s'alça, dóna les entrades i fa les indicacions amb energia. Aquell home de noranta-dos anys que ha travessat l'escena lentament, que ha acceptat la mà del baix Elvira per pujar a l'estrada, ara és el gran director de sempre. I l'obra, impulsada pel Mestre, va creixent a mesura que avança. I quan, després d'aquell esborronador "Glòria !" Casals, braços enlaire, sostingué amb força aquell crit de "Pau!" en un país en guerra, en una ciutat on hi havia, vivent, un conflicte que podia desencadenar una catàstrofe, la sala, trasbalsada, esclatà en una ovació grandiosa, en una aclamació unànime que s'alçà, poderosa, com una sola veu inacabable...

"Casals !, Casals !", cridava la gent. I centenars de persones es precipitaren cap al peu de l'estrada allargant-li les mans. El Mestre s'inclinà per correspondre. Jo l'aguantava el braç. Estava amarat de suor i la cara, mullada, era extràordinàriament pàl·lida. Marta, entre bastidors, ens mirava amb ànsia. "Els vaig a parlar". Era l'audició quaranta-set d'El Pessebre i no ho havia fet mai. Alçà un braç demanant silenci, i tothom va emmudir a l'acte. La gent es quedà immòbil al lloc on se trobava.

De la sala arribava la intensitat d'emoció d'aquell silenci. Casals tardà a començar. Parlà d'Israel i de Catalunya i, en un moment donat, hagué de deturar-se. No podia continuar. Davant nostre mateix, jo veia els ulls de la gent brillants de llàgrimes. Aleshores, per tres vegades, envià un bes a la gentada mentre els deia: "I love you !, I love you !, I love you". Tot va desbordar-se. I, tot d'una, enmig d'aquell paroxisme, s'alçà la veu del cor, del grups d'homes i dones dels kibutz que havien cantat "El Pessebre". Tothom callà. Cantaven "El Cant dels Ocells", la nostra cançó catalana! I la cantaven en hebreu, en una harmonització a tres veus!

Ara érem el Mestre i jo els qui ploràvem. Drets damunt l'escena, escoltàvem la melodia que Pau Casals ha fet cèlebre al món sencer, tocant-la sempre després de cada concert com el seu Cant d'Enyorança. Els músics de l'orquestra, drets, estaven tots amb el cap baix. Vaig mirar la sala. Golda Meir, els quatre ministres que l'acompanyaven i els diplomàtics estrangers, com tota la gentada, escoltaven la cançó a peu dret, immòbils i silenciosos, com si escoltessin un himne. Quan va haver acabat, vaig dir al Mestre: "De tots els que ha rebut pel món, aquest és el més emocionant dels homenatges...".

Del Bolg del Jaume Renyer i Alimbau (29 de desembre de 2009)

BON NADAL!

En Joan Roy ens ha deixat

2010-11-24T12:32:00.006+01:00

El periodista Joan Roy, soci i cofundador de l'ACAI, patriota català i amic d'Israel, va morir dimarts a Barcelona.

El funeral tindrà lloc dijous, 25 de novembre, al Tanatori de Sant Gervasi, a les 15,30 h.

Joan Roy tenia 57 anys. Psicòleg de formació, va destacar com a periodista treballant a l'agència Reuter, TV3, Canal Català, 8TV i Dossier Econòmic. Col·laborava regularment amb El Punt i Regió 7.

Des de l'ACAI volem manifestar el nostre condol a familiars i amics.

Nanum Gutman

2010-10-29T22:12:00.003+02:00

Avui encetem una nova secció d'art israelià:

Jerusalem, 1960. Oli sobre tela

Nahum Gutman (1898-1980) pintor, escultor i escriptor israelià, nascut en el que ara és Teleneşti, Moldàvia, llavors part de l'imperi rus. El 1903 va traslladar-se a Odessa amb els seus pares i el 1905 van emigrar a Israel.
Gutman es caracteritza per tenir un estil israelià pioner, diferent de l'estil europeu dels seus mestres. Força eclèctic com a artista, treballà en diferents tècniques. La seva obra comtempla des del concret a l'abstracte. També escrigué i il·lustrà nombrosos llibres infantils d'èxit.

A la dècada dels 50, Gutman va assolir fama internacional; les seves pintures foren exhibides en museus famosos i va representar a Israel en diversos certàmens. També se li van adjudicar diversos premis, entre els quals el Christian Andersen de literatura infantil i juvenil (conegut popularment com l'homòleg del Nòbel en literatura infantil) i el Premi Israel el 1978.

Gutman va morir 1980 a Tel Aviv, ciutat on, des del 1998, hi ha el Museu d'Art Nahum Gutman.

Mosaic de la història de Tel Aviv. Al carrer Bialik. Representa Jonàs davant de l'antic port de Jaffa

Miraculosa Miró

La filatèlia a Israel

2010-10-14T15:32:00.002+02:00

Fotografies de la col·lecció filatèlica de la família Ferraté Solé

Des del 1948, a través de la seva filatèlia, Israel ens explica la seva història, la del seu passat bíblic, però sobre tot aquella que, des de les primeres colònies fins a les esperances de pau dels darrers anys, ha donat forma al rostre de l'Esrat d'Israel tal com el coneixem avui: la primera i la segona alià, la Gran Guerra i la lluita contra els Turcs, la creació i l'organització dels moviments de defensa, la lluita contra el nazisme, la Independència el 1948 i l'admissió al si de les Nacions Unides, els conflictes contra els estats veïns, les seves figures polítiques que van saber fer front amb valentía als esdeveniments que posaren la seva pròpia exisrència en dubte.

Col·leccionar els segells d'Israel, interessar-se per la seva història postal, és reviure la realització d'un somni de fa 2000 anys que va començar a prendre forma en la segona meitat del segle XIX. També és un curs de geografia física, econòmica i social a través de l'evocació dels seus paisatges, els seus municipis, la seva natura i la seva presència en la innovació científica o tecnològica.

Entrevista amb Yuli Edelstein

2010-10-05T13:15:00.002+02:00

El dilluns a la tarda diversos membres de l’ACAI es van entrevistar amb el senyor Yuli Edelstein, ministre d’Afers Públics i la Diàspora del Govern d’Israel, que estava de visita a Barcelona. En el decurs d’una conversa franca i distesa, el ministre Edelstein va exposar la situació en la que es troba Israel els darrers temps, sotmès a un intent ferotge de deslegitimació com cap altre estat en el món. El ministre va respondre a les diverses preguntes que li van formular els assistents que, a més, li van exposar les circumstàncies de mostrar-se favorable a Israel en el context polític actual, alhora que vam expressar la seva esperança que això faci un tomb en positiu ben aviat.

TEL AVIV: BY LEAVES WE LIVE

2010-09-23T21:53:00.002+02:00

La ciutat de Tel Aviv - foto arxiu CM

Tel Aviv enlluerna pel doll de gratacels que enlairen la seva vitalitat tot just espurnejada ara fa cent anys. Tanmateix, la lluïssor celestial d’aquests gratacels encega el colors de la Ciutat Blanca, l’autèntic tresor arquitectònic i urbanístic de la ciutat.

Més de 4.000 construccions porten l’encuny Bauhaus mercès als 200 arquitectes jueus, fugits de l’Alemanya nazi, que van desplegar el feix més gran del món d’edificis d’Estil Internacional.

Els immobles responien ideològicament i tècnica a les necessitats d’una ciutat jove que necessitava acollir, especialment, els refugiats apàtrides que s’escapaven de l’Europa totalitària. El 1920 eren 2.000 habitants, el 1925 n’eren 34.000, 50.000 el 1929 i 160.000 el 1939.

Els patrons funcionalistes arrelen en la ciutat utòpica somiada per Herzl i encaixen en la seva visió idealista i socialitzadora. Volums, no masses, com reclama el Bauhaus; composició asimètrica regular, no pas simetria repetitiva; funcionalitat, no pas decoració, etc... Tanmateix, la nova ciutat és mediterrànea i aixecada damunt de dunes en un territori desèrtic. Les obertures generoses del Bauhaus originari han d’adaptar-se al clima tòrrid i les finestres s’estrenyen i, en canvi, apareixen els balcons per on la marinada s’endinsa amorosida dins de les cases; la planta baixa esbatanada per tal que l’aire circuli i refresqui; les teulades esdevenen terrats emmotllats a llocs de trobada veïnal; serveis comuns per a l’escola bressol, servei postal, buganderia i fins i tot horts comunitaris.

Tanmateix, la singularitat arquitectònica i conceptual del Bauhaus, s’afaiçona en una altra singularitat predecessora, el disseny urbà orgànic de sir Patrick Geddes, entès com una matèria interdisciplinar en la què la biologia i la sociologia hi tenen un paper destacat

Geddes va iniciar la recuperació de la ciutat antiga d’Edinburg i va deixar la seva petjada en nombrosos projectes urbanístics a Chelsea, Londres, Calcuta, Madràs, Nova Delhi, Bombai, Jerusalem, Haifa, etc. D’ell sorgeixen conceptes com el de la connurbació amb equilibri i convivència amb el camp, el de la sostenibilitat, el de la rehabilitació dels nuclis antics, etc.

Impulsor de torres d’observació urbanística, que esdevenen els primers centres cívics ideats com a capçaleres de coneixement i de civisme, té cura de respectar el llegat històric urbà i alhora permetre el creixement de les ciutats amb convivència amb el camp, que deix de tenir un paper de reserva de sol per a futurs creixements, per a esdevenir un element d’equilibri ecològic imprescindible per al funcionament d’una ciutat sense separacions i a on grans zones verdes comunes l’equilibren. La ciutat com a un fluxe continu.

Aquesta concepció orgànica diferia, en part, de la ciutat jardí (Ebenezer Howard) que separava les activitats de les zones residencials i que tan bona acollida va tenir a Catalunya de la mà de Cebrià de Montoliu. Tanmateix, Geddes i Cebria compartien l’oposició al creixement racionalista corbuserià de Cerdà que forjarà l’Eixample barceloní.

En canvi a la Ciutat Blanca de Tel Aviv, Patrimoni de la Humanitat, l’arquitectura del Bauhaus folra l’urbanisme orgànic de Geddes i, ambdues viuen, s’alimenten i sintetitzen la sava de la seva divisa: By leaves we live (per les fulles vivim).

Ignasi Carnicer Barrufet

Au, fem una mica la pau

2010-09-16T00:03:00.012+02:00

Un poema de Lea Naor

"Lea Naor (nascuda el 22 de gener 1935), compositora, escriptora, traductora i guionista d'Israel.
Naor va néixer i es va criar a Herzliya. Va estudiar literatura a la Universitat de Tel Aviv.
Ha publicat llibres de ficció i poesia per a nens, i ha escrit guions per a programes infantils de televisió. Ha guanyant el Premi Internacional Andersen per a traduccions d’obres infantils.
El 2005, va escriure la sèrie infantil de televisió "Històries de la meva butxaca", difosa pel canal Hop TV.
Lea Naor casada amb l'historiador Dr Mordejai Naor, són pares de dues filles i un fill."

Au, fem una mica la pau,

jo amb tu i tu amb ella.

Au, fem una mica la pau,

un petit model de pau.

Au, fem una mica la pau,

no una pau universal.

Mira, jo faria una mica la pau

amb mi mateixa, personal.

No m'enfurismaria,

només si calgués.

No sulfuraria ningú

només si la raó ho ordenés...

Jo transigiria, tu transigiries,

sense massa preocupació.

Au, fem una mica la pau,

sense cridar ni barallar-se:

seiem junts

per parlar o per escoltar.

Potser això no és la gran pau,

és simple, ordinari.

Però cal molt, aquesta pau,

començar-la a fer.

(traducció del francès de Miraculosa Miró)

Alta tecnologia a Israel

2010-08-06T13:53:00.004+02:00

Un vídeo que relata la relació d'Israel amb l'alta tecnologia i la innovació:

Ben Gurion fou designat per la Providència

2010-07-29T01:25:00.002+02:00

La casa de Ben Gurion al kibutz Sde Boker, al Neguev (Foto arxiu CM)

Shmuel Yosef (Shai) Agnon (1888-1970) escriptor de reputació internacional i premi Nobel de literatura l'any 1966 pronuncià, amb ocasió del 80è aniversari de Ben Gurion, un discurs del que se'n reprodueix un fragment aquí sota:

"[...] David Ben Gurion fou designat per la Providència divina per tal d'establir l'Estat d'Israel. Benvolguts superiors i col·legues, sé que tots aspireu, com un sol home, a veure el renaixement de l'estat d'Israel, però quan jo consulto el meu cor, em dic que si hom m'hagués demanat si volia aquest Estat, certament hauria respost "i tant" però que si m'aguessin dit "avui mateix serà proclamat," hauria precisat que no calia córrer, podíem esperar encara vint o trenta anys. Però això només em correspon a mi. David Ben Gurion no es va esperar. Es va alçar i ho va fer. I D'u el va acompanyar, no només per primera vegada, ja que el moment escollit per Ben Gurión era considerat com a propici per la Providència: el de restaurar l'Estat d'Israel [...]"

Extret de "De mi a mi mateix", 1976

Josep Pla. Israel 1957. La llengua

2010-07-25T20:02:00.005+02:00

Israel

La integració d'un país: l'hebreu

La resurrecció d'una llengua

Dèiem en un capítol anterior que la causa que explica l'establiment amb arrels dels jueus a Israel ha estat la política de l'aigua, és a dir, la projecció sobre un país abandonat, erosionat i estèril, de mils de quilòmetres de conduccions per a fer arribar l'aigua fins on el cabal, els diners i el temps han permès; ja s'han obtingut grans resultats. La zona de Galilea, les planes costaneres de l'espai central, on es troba Tel Aviv, podem afirmar que tenen resolta la qüestió de l'aigua. Ara va arribant a la boca del desert del Nègueb, portada des del Iarkon, situat més de cent quilòmetres al nord del rodal que s'està colonitzant en els moments presents. L'aigua va baixant cap al sud i arriba ja al desert, vagament poblat de tribus de beduïns que hi divaguen amb les seves tendes de drapets negres i les caravanes d'ases i camells. On arriben les conduccions i s'aconsegueix alguna forma d'humus, la terra comença a verdejar ràpidament. Aquesta feina s'ha pogut fer, es fa i s''irà fent a base d'un esforç enorme. És l'obra de l'idealisme, del sacrifici de l'esperit d'Israel. Aquesta obra equival a una tensió col·lectiva que no té gaires precedents en l'àmbit de la terra. Ho repeteixo: Israel és un país petit, però és una cosa importantíssima.

Però aquesta és una explicació material del fenomen de la nació jueva. És segur que hi ha alguna cosa més que explica aquest renaixement. Israel està poblat avui per un material humà procedent de seixanta-dos o seixanta-tres països i tres continents de la Terra. Tots i cada un d'aquests elements arribaren ací amb els seus costums ancestrals, de vegades molt esfumats, i amb els seus costums superficials, de vegades fortíssims. Portaven la seva manera d'ésser, parlant gairebé sempre la llengua del seu país d'origen de la seva procedència immediata i de vegades coneixent el jiddisch. Hom cregué indispensable donar un denominador comú a l'expressivitat d'aquesta gent diversíssima. És a dir: des d'un principi, un dels perills més grans per què passà aquesta nació fou la possibilitat que es convertís en una nova terra de Babel. Existí el perill que la població entrés en un confusionisme galimatiàsic i que no pogués dialogar, que no pogués integrar-se i fondre's.

Es notòriament evident que, en la formació d'aquest denominador comú, la creació del nou Estat fou un factor molt positiu. El germen de l'Estat d'Israel fou l'Agència jueva Internacional (Jewish Agency). Quan l'Estat fou establert, els quadres d'aquest enorme organisme de la diàspora, els directius de l'Agència jueva, passaren a ésser els directius de l'Estat incipient. Així, Weizmann, el cèlebre químic, fundador de l'Agència a Zuric, fou el primer president de l'Estat d'Israel. Ben Gurion, que el 1948 era president de l'Agència, passà a ésser el primer president del Consell en certa manera automàticament. Moisès Sharet, encarregat de les relacions públiques de l'Agència, esdevingué el primer ministre d'Afers Estrangers, etcètera. El que ha fet Israel, el que fa Israel i el que farà Israel és l'Agència jueva. En aquest organisme hi ha l'esperit, la classe dirigent, la passió, la iniciativa, els diners -la força, l'impuls i la convicció granítica. L'Agència jueva i l'Estat d'Israel són dues coses diferents, però en realitat són la mateixa cosa actuant paral·lelament i dintre un encaix perfecte. La direcció de l'Agència jueva sorgeix del Congrés Sionista Internacional, que es reuneix una vegada cada quatre anys en un lloc o altre de la terra: el Fons Nacional Jueu, el Moviment per la Unitat d'Israel, no són més que organismes amalgamats i dependents de la poderosa Agència jueva. El centre general d'aquest organisme es troba, naturalment, als Estats Units.

Ara bé: quan els quadres de l'Agència jueva passaren a convertir-se en els de l'Estat d'Israel, es pogueren posar a funcionar de seguida i amb gran eficàcia, no solament pel seu valor intrínsec, sinó perquè tingueren la fortuna d'heretar l'administració deixada pels anglesos en acabar el seu mandat de Palestina. No és pas tan fàcil de crear una administració útil i productiva, puntual i intel·ligent. Els anglesos deixaren els fonaments d'una excel·lent administració en aquest país impregnada de l'esperit de les magnífiques institucions publiques d'Anglaterra, i el sistema fou heretat pels nous governants. Per a l'Estat incipient tingué un valor inapreciable. L'impuls estava donat, les parets mestres estaven construïdes, i no calgué sinó continuar, seguir, perfeccionar. Israel no té constitució escrita... com Anglaterra. Israel és un país basat en l'habeas corpus i el respecte legal a la persona humana... com Anglaterra. Israel és un país parlamentari, d'equilibri de poders i, per tant, de limitació de poders... com Anglaterra. Israel té una administració pública responsable, una estructura judicial, una policia ben pagada, eficient, no corrompuda... com Anglaterra. La moneda anglesa és la lliura esterlina.., la moneda israeliana és la lliura israeliana. Tots aquests factors decisius i tot el que hi gira al voltant és el que, a través del mandat en liquidació, heretà Israel del Regne Unit. Considerable herència.

Afegiré —sense que això prejutgi que més endavant parlem de la qüestió— que la immensa majoria de militars que avui tenen de trenta-cinc a quaranta-cinc anys han servit com a oficials o com a soldats en l'exèrcit anglès de la darrera gran guerra, sobretot en el VIII exèrcit del general Montgomery a l'Àfrica, a Itàlia i en la invasió de l'Europa central. L'exèrcit israelià no és, doncs, una improvisació: és una força provada i certa, que posteriorment ha estat perfeccionada d'una manera considerable.

En els últims temps del mandat, les relacions anglo-jueves es deterioraren per excés d'equívocs i per la preponderància dels interessos proàrabs i dels de les grans companyies petrolíferes del Pròxim Orient, en el Foreign Office. Això portà les organitzacions jueves clandestines —la Haganah— a cometre actes de gran violència contra els anglesos. Les dues forces lluitaren aferrissadament. No crec, però, que el poble jueu estigui dominat pel complex antianglès. Són dos pobles que poden estar momentàniament separats pels interessos; tenen, però, ideals prou paral·lels per a comprendre's. A Israel, li han dolgut, certament, els errors que atribueixen a Mr. Eden i a Mr. Bevin. Cal reconèixer, en tot cas, que la posició anglesa era endimoniadament difícil. Acontentar tothom és difícil —potser impossible. Quan els jueus afirmen que els errors al·ludits han contribuït a rebaixar la influència anglesa en aquesta part del món, potser ho encerten. Ja veurem si la potència americana caurà en les mateixes dificultats, cosa difícil tenint en compte la influència jueva als Estats Units.

La digressió ha estat llarga. La nostra intenció, en aquest capítol, era de demostrar que la creació de l'Estat d'Israel, com a organisme eficient, contribuí poderosament a escamotejar, des del primer moment, el perill de la torre de Babel. Es considera, però, que l'Estat com a factor d'integració hauria arribat a resultats purament mecànics si no s'hagués produït al mateix temps l'aparició d'un factor espiritual decisiu: la resurrecció de la llengua hebraica com a llengua del país.

Seguir llegint...

PREMIS NOBEL: LLISTAT DELS JUEUS PREMIATS

2010-07-17T02:12:00.003+02:00

PREMIS NOBEL: LLISTAT DELS JUEUS PREMIATS

A l’any 1902, Alfred Nobel va instituir els Premis que porten el seu nom per a reconèixer a les persones que servien, amb el seu treball, les causes de la humanitat.

D’aleshores ençà més de 750 persones han estat premiades. D’aquestes 158 han estat jueus, un 21%, d’un Poble que representa menys del 0,3% de la població mundial.

Sovint, s’ha fonamentat aquesta singularitat per raons culturals, atesos els estudis i l’educació inherents en la vida jueva com, també, al desig de comprendre i de comprometre’s amb les causes de la humanitat que emnana de la Torà (la Llei jueva).

La projecció assolida pel Poble jueu, mitjançant els Premis Nobel, ha servit per a consolidar el reconeixement de la seva identitat singular i el reforçament de la seva realitat nacional per mitjà de l’estat d’Israel.

Literatura
1910 - Paul Heyse
1927 - Henri Bergson
1958 - Boris Pasternak
1966 - Shmuel Yosef Agnon
1966 - Nelly Sachs
1976 - Saul Bellow
1978 - Isaac Bashevis Singer
1981 - Elias Canetti
1987 - Joseph Brodsky
1991 - Nadine Gordimer
2001 - Imre Kertesz
2005 - Harold Pinter

Pau
1911 - Alfred Fried
1911 - Tobias Michael Carel Asser
1968 - Rene Cassin
1973 - Henry Kissinger
1978 - Menachem Begin
1986 - Elie Wiesel
1994 - Shimon Peres
1994 - Yitzhak Rabin
1995 - Joseph Rotblat

Química
1905 - Adolph Von Baeyer
1906 - Henri Moissan
1910 - Otto Wallach
1915 - Richard Willstaetter
1918 - Fritz Haber
1943 - George Charles de Hevesy
1961 - Melvin Calvin
1962 - Max Ferdinand Perutz
1972 - William Howard Stein
1977 - Ilya Prigogine
1979 - Herbert Charles Brown
1980 - Paul Berg
1980 - Walter Gilbert
1981 - Roald Hoffmann
1982 - Aaron Klug
1985 - Herbert Hauptman
1985 - Jerome Karle
1989 - Sidney Altman
1992 - Rudolph Marcus
2004 - Avram Hershko, Aaron Ciechanover and Irwin Rose

Economia
1970 - Paul Samuelson
1971 - Simon Kuznets
1972 - Kenneth Arrow
1973 - Wassily Leontief
1975 - Leonid Kantorovich
1976 - Milton Friedman
1978 - Herbert A. Simon
1980 - Lawrence Robert Klein
1985 - Franco Modigliani
1987 - Robert M. Solow
1990 - Harry Markowitz
1990 - Merton Miller
1992 - Gary Becker
1993 - Robert Fogel
1994 - John Harsanyi
1997 - Myron Scholes
2001 - Joseph Stiglitz
2001 - George A. Akerlof
2002 - Daniel Kahneman
2005 - Robert Aumann

Medicina
1908 - Elie Metchnikoff
1908 - Paul Ehrlich
1914 - Robert Barany
1922 - Otto Meyerhof
1930 - Karl Landsteiner
1931 - Otto Warburg
1936 - Otto Loewi
1944 - Herbert Spencer Gasser
1944 - Joseph Erlanger
1945 - Ernst Boris Chain
1946 - Hermann Joseph Muller
1947- Gerty Cori and Theresa Radnitz
1950 - Tadeus Reichstein
1952 - Selman Abraham Waksman
1953 - Hans Krebs
1953 - Fritz Albert Lipmann
1958 - Joshua Lederberg
1959 - Arthur Kornberg
1964 - Konrad Bloch
1965 - Francois Jacob
1965 - Andre Lwoff
1967 - George Wald
1968 - Marshall Nirenberg
1969 - Salvador Luria
1970 - Julius Axelrod & Bernard Katz
1972 - Gerald Maurice Edelman
1975 - David Baltimore & Howard Temin
1976 - Baruch Blumberg
1977 - Rosalyn Sussman Yalow & Andrew V. Schally
1978 - Daniel Nathans
1980 - Baruj Benacerraf
1984 - Cesar Milstein
1985 - Michael Stuart Brown & Joseph Goldstein
1986 - Stanley Cohen & Rita Levi-Montalcini
1988 - Gertrude Elion
1989 - Harold Varmus
1994 - Alfred Gilman & Martin Rodbell
1997- Stanley B. Prusiner
1998 - Robert Furchgott
2000 - Paul Greengard
2002 - H. Robert Horvitz & Sydney Brenner

Física
1907 - Albert Abraham Michelson
1908 - Gabriel Lippmann
1921 - Albert Einstein
1922 - Niels Bohr
1925 - James Franck & Gustav Hertz
1943 - Otto Stern
1944 - Isidor Issac Rabi
1945 - Wolfgang Pauli
1952 - Felix Bloch
1954 - Max Born
1958 - Igor Tamm & Il'ja Mikhailovich Frank
1959 - Emilio Segrè
1960 - Donald A. Glaser
1961 - Robert Hofstadter
1962 - Lev Davidovich Landau
1963 - Eugene Wigner
1965 - Richard Feynman & Julian Schwinger
1967- Hans Albrecht Bethe
1969 - Murray Gell-Mann
1971 - Dennis Gabor
1972 - Leon N. Cooper
1973 - Brian David Josephson
1975 - Benjamin Mottleson
1976 - Burton Richter
1978 - Arno Allan Penzias & Pyotr Kapitsa
1979 - Stephen Weinberg & Sheldon Glashow
1988 - Leon Lederman & Melvin Schwartz & Jack Steinberger
1990 - Jerome Friedman
1992- Georges Charpak
1995 - Martin Perl & Fredrick Reines
1996 - Douglas D. Osheroff & David M. Lee
1997 - Claude Cohen-Tannoudji
2000 - Zhores I. Alferov
2003 - Vitaly Ginzburg & Alexei A. Abrikosov
2004 - H. David Politzer & David Gross

(Font: Dor LeDor, Jinfo, i Israel Science and Technology)

La culpabilització d'Israel és dogma a molts mitjans

2010-07-13T11:14:00.003+02:00

Denunciant l'antisionisme Jaume Renyer (Vila-seca, 1958) ha estat militant independentista des de jove i és una de les personalitats catalanes més compromeses amb la causa del poble israelià i en la denúncia de l'antisionisme. Acaba de publicar ‘Anticatalanisme i antisionisme avui', un recull d'articles que vol ser la resposta a les crítiques que reben els que defensen Israel.

El llibre sorgeix arran de les crítiques que els defensors d'Israel van rebre el gener del 2009 durant l'ofensiva a Gaza contra Hamas. En l'episodi de la flotilla encara ha estat més difícil la defensa?

Efectivament, el llibre aplega les respostes a la campanya que els antisionistes autòctons van adreçar el gener del 2009 contra els que defensem Israel des de la catalanitat i els valors democràtics. La cobertura que la Generalitat dóna a aquestes actituds i la complicitat mediàtica que les difon, comprovada un cop més arran de l'afer de la flotilla, requeria una resposta argumentada que recordés a tothom les coincidències entre anticatalanisme i antisionisme.

Com valora la informació sobre aquesta última crisi als mitjans de comunicació?

La culpabilització sense matisos d'Israel és dogma a la majoria de mitjans editats a Catalunya. Entre la comunitat periodística i universitària predomina l'apriorisme segons el qual el conflicte araboisraelià només s'acabarà amb la destrucció d'Israel com a estat jueu i democràtic. El tractament, llevat d'excepcions com el diari Avui, ha estat parcial en favor dels gihadistes i els autodenominats pacifistes que en són còmplices.

Què tenen en comú l'antisionisme i l'anticatalanisme? I de diferent?

El jueu és la contraidentitat religiosa de l'espanyolitat i el català la seva contraidentitat cultural. L'antisionisme i l'anticatalanisme tenen en comú que són promoguts per ideologies totalitàries, com el gihadisme, el comunisme i l'integrisme espanyol. Les diferències són que el sionisme ha sabut bastir un estat propi que li permet protegir-se de nous genocidis i que el catalanisme encara no ha sabut posar en marxa un projecte d'estat viable que eviti la nostra disgregació.

Per què a Catalunya la defensa propalestina abasta des d'esquerres fins a dretes? Sempre ha estat així?

L' hegemonia de l' antisionisme entre la societat catalana s'explica per l'espanyolització i el progressisme anacional dominant entre les esquerres. Des de començaments de segle i fins als anys 70 la simpatia del catalanisme amb la causa nacional del poble jueu era majoritària.

Creu que hi ha un pensament únic en aquesta qüestió, com diu Culla al pròleg?

Catalunya és un país desorientat, amb una classe política que es guia per abstraccions deslligades de la pròpia realitat nacional (antiamericanisme, antiglobalització, antisionisme, tardocomunisme...) que no assumeix cap responsabilitat amb vista al futur en llibertat del nostre poble. Aquest bloqueig ideològic impedeix comprendre la realitat israeliana, reeixida en tants camps, i ignora les conseqüències que poden tenir pel nostre país els diversos totalitarismes que hi tenen acollida.

I a Espanya? Allà també hi ha aquest pensament únic?

El progressisme estèril del PSOE i l'aliança de civilitzacions fomenta l'antisionisme, mentre que el PP ha assumit un discurs de defensa d'Occident que de retruc sosté Israel sense, però, assumir-ne els valors democràtics fundacionals.

Què els diria als que lliguen la defensa de la llibertat de Palestina a la de Catalunya?

Molts dels que defensen la causa palestina no admeten el dret d'autodeterminació del poble català, per tant, que prioritzin la independència de Catalunya i en segon lloc que distingeixin el dels palestins a un estat propi del gihadisme que cerca la destrucció d'Israel i de la civilització democràtica

Associa la ignorància a la judeofòbia, creu que els defensors d'Israel estan en general més informats del conflicte que els que defensen Palestina?

Els jueus i els amics d'Israel tenen accés a la premsa lliure d'Israel i d'arreu, coneixen les posicions crítiques a la política governamental israeliana i existeix un pluralisme polític real que està en permanent evolució en funció del conflicte i les perspectives de pau. L'antisionisme de l'esquerra europea és un fruit tardà del comunisme, per tant, n'ha heretat el dogmatisme i la irracionalitat.

Què en pensa de la plataforma Aturem la Guerra? Està d'acord amb els que denuncien que només es mobilitza contra els EUA i Israel?

Aturem la guerra es un exemple, no pas l'únic, del pacifisme arbitrari que campa per Catalunya. Com feien els pacifistes apadrinats per la URSS fins als anys vuitanta, només critiquen les accions militars dels estats democràtics, mentre que encobreixen règims totalitaris i genocides com l'Iran, Cuba, Corea del Nord o Sudan.

Parla d'odi i de racisme contra Israel. D'on surt? També ho aplica a Catalunya?

Les arrels de la judeofòbia són l'integrisme cristià que no admetia tenir els seus orígens en el judaisme i, a partir dels anys cinquanta del segle passat, el comunisme, que no podia admetre el fracàs del seu model social i polític en contrast amb els èxits d Israel. El conglomerat entre catolicisme progressista i tardocomunisme és la base de l'antisionisme contemporani dominant a Catalunya, que s'expressa a traves del paternalisme bonista, el pacifisme arbitrari, el sectarisme solidari i altres entelèquies que eludeixen els conflictes nacionals reals, els seus antecedents i el context en què es produeixen. Tampoc aporten cap solució, només recolzen la destrucció d'Israel.

El llibre és un recull d'articles, seus i aliens. Com va fer la tria?

He aplegat exemples de l'antisionisme contemporani, textos en pro de la causa jueva escrits des del catalanisme i articles meus responent als atacs i les amenaces que amb tota impunitat rebem els catalans demòcrates que defensem els dret del poble jueu a tenir els seu propi estat.

Entrevista al President de l'ACAI, Jaume Renyer, realitzada per Lurdes Artigas i publicada a l'AVUI+ el 13 de Juliol de 2010

Herois musulmans de la II Guerra Mundial

2010-07-08T16:26:00.005+02:00

"El fotògraf nord americà Norman Gershman va recollir alguns testimonis gràfics d’aquelles persones valeroses i exemplars, de la modèstia en la què vivien malgrat la grandesa dels seus cors."

Divendres 2 de juliol es va presentar a Londres un llibre The Role of Righteous Muslim Persons publicat per Faith Matters una ONG del Regne Unit fundada per Fiyaz Mughal i que té com a objectiu promoure la bona convivència entre religions diferents.

El volum recull 34 històries senzilles, quotidianes, però no per aquest motiu menys grans pel que fa a la humanitat i coratge que representen. Segons Khaled Mahameed fundador i conservador del primer museu àrab sobre l’Holocaust a Nazaret (territori palestí) es tracta d’una petita mostra de persones que van salvar del terror nazi a víctimes potencials d’origen jueu, i només ho van fer moguts per la seva fe musulmana, que els empeny a actuar bé i apartar-se del mal.

Naturalment avui més que mai és d’una gran transcendència que fets com aquests es coneguin i els pugui llegir tothom, no sols per l’homenatge que es mereixen aquests herois (que ja tenen un lloc d’honor al bosc del Museu de la Shoà Yad Vashem a Jerusalem, amb el títol de Justos entre les Nacions), sinó també per trencar amb tòpics mal intencionats com ara que els creients musulmans no van fer res per a salvar els jueus.

Aquestes vivències ens fan creure més en la humanitat, tenen lloc en països com Albània, Algèria, Tunísia, Marroc, Turquia, Croàcia i Bòsnia Herzegovina, alguns països on avui, desgraciadament, el radicalisme islàmic taca amb sang la honorabilitat dels seus pobles.

Albània, per exemple, és l’únic país on després de la II Guerra Mundial hi havia més jueus que abans d’iniciar-se el conflicte, quan la comunitat era de poc més de 200 persones. Justament és aquí on entre els seus habitants musulmans estava implantat un codi d’honor anomenat Blesa que es basava en mantenir una promesa. El compromís que tenien amb la fe musulmana els impel·lia a actuar sempre a fi de bé de manera que no podien acceptar el que els nazis volien fer amb la població d’origen jueu quan els van envair al 1943 i els reclamaven les llistes amb els noms de tots els hebreus que hi vivien. Avui Enver Alia Sheger, fill de Ali Sheger Paskhaj qui es va negar a entregar els jueus posant en perill la seva vida i la del poblet on residia explica que pel seu pare “salvar una vida era entrar al paradís”.

El fotògraf nord americà Norman Gershman va recollir alguns testimonis gràfics d’aquelles persones valeroses i exemplars, de la modèstia en la què vivien malgrat la grandesa dels seus cors. Ens faltava la paraula, algunes de les històries amb noms i cognoms, dates que aquest llibre ens posa a l’abast.

Natàlia Molero

On queda el nostre soldat Shalit?

2010-06-25T00:55:00.002+02:00

Nosaltres també esperem Guilad Shalit

Guerra contra Gaza. Bombardejos indiscriminats sobre població civil palestina i assalts a embarcacions pacifistes i humanitàries. Genocidi i crims de guerra. Un injust i il·legal bloqueig i molts, moltíssims morts amb el doble de ferits i desplaçats.

Així d'exagerat i difamatori és el resum que la premsa occidental ofereix sobre els últims quatre anys a l'Orient Mitjà. Passen els anys i jo els pregunto:

En aquests quatre anys; on queda el nostre soldat Shalit?

Queda relegat a la inexistència. Oblidat pels mitjans de comunicació ocupats a buscar el favor dels que s'alimenten del terror i glorifiquen la Guerra Santa.

Els mateixos que celebren els atemptats a Londres, Madrid, Washington DC o Nova York i perpetren assassinats a Holanda, França, Itàlia, Xipre, Rússia, Índia o Turquia al crit de 'Ala és gran'.

En aquests quatre anys; on queda el nostre soldat Shalit?

Ningú no plora per Guilad Shalit.

Ningú no pregunta per la seva vida ni exigeixen a Hamàs pel seu alliberament.

Ningú no consola la seva mare ni el seu pare.

Ningú no protesta quan les autoritats palestines prohibeixen a la Creu Roja Internacional comprovar si segueix viu i en quin estat es troba.

És probable que fos assassinat pel terrorisme de Hamas desitjós d'assolir la seva pau mitjançant la destrucció de l'Estat d'Israel. Que el matessin no perquè l'executiu israelià es negui a negociar amb els terroristes. Que el matessin perquè és jueu, israelià i orgullós de ser-ho. Algú recorda Nachshon Vaksman?

Avui es compleixen quatre anys del segrest del nostre soldat Shalit i de la mort de dos dels seus companys, el tinent Hanan Barak i el sergent Pavel Slotzker.

Quatre anys que la premsa oblida per ser jueu, israelià i per fer el que tot jueu i israelià se'n sent orgullós: defensar el seu Estat davant l'amenaça fonamentalista i del terror islàmic. A occident no coneixem aquest ni cap altre orgull. La televisió compleix el rol d'educadora i la premsa d'adoctrinadora, deixant un marge molt escàs per a l'opinió pròpia.

Som preses fàcils d'aquest nou totalitarisme que tracta d'acabar amb qualsevol signe de llibertat i humanitat.

En aquests quatre anys; on queda el nostre soldat Shalit?

Només en les nostres oracions i els nostres cors.

David Adael

25 de juny del 2010

Jo vull un Rummikub!

2010-06-16T21:53:00.004+02:00

A tots els activistes del mocador al coll que estigueu temptats de comprar el Rummi solidari: els xinesos utilitzen materials tòxics, no us poséssiu les peces a la boca.

La cooperativa Abacus ja ha claudicat a la dictadura del políticament hipòcrita, del pensament únic implantat pels feixistes propalestins i dels simpatitzants de règims tant democràtics com l’iranià, el veneçolà o el xinès que és el que ara ens ocupa.

Abacus venia fins ara una joguina fabricada a Israel, concretament el Rummikub. Quim Sicília, responsable de l’àrea de participació de la cooperativa ho ha justificat dient que “observem el que succeeix i hem de ser sensibles amb les situacions socials”. Per això ha decidit no vendre més Rummikubs; això si, després d’esgotar-ne les existències i vendre a partir d’ara una imitació fabricada a la Xina anomenada Rummi. Em pregunto si Abacus aprofitarà l’avinentesa per fer el seu negoci particular; tinguem en compte el cost de fabricació d’una joguina a la Xina i comparem-la amb la d’un país civilitzat. Baixaran el preu del Rummi, o el vendran a preu de Rummikub?

Pel què sembla, aquest tal Sicília està molt sensibilitzat amb els pobres palestins indefensos, amb els habitants de la franja de Gaza que es moren de gana per culpa del bloqueig que els aplica el diabòlic estat d’Israel. Però en canvi no deu estar preocupat per la misèria que la que es veuen sotmesos els xinesos amb la dictadura comunista que pateixen, Ni tampoc el deu amoïnar gaire que hi hagi milions d’infants esclavitzats en fàbriques, nens de deu, d’onze, de dotze anys que treballen de sol a sol a la construcció o fabricant joguines per dos euros al dia.

El Rummi està fabricat a la provincia de Zhejiang, on es concentren milers de fàbriques de joguines que contracten, o que esclavitzen, per ser exactes, nenes de quinze anys.

Quanta hipocresia i quanta misèria moral ha demostrat Abacus boicotejant un estat democràtic, endut per les mentides que s’escampen gratuïtament pels mitjans, i en canvi no condemna una dictadura que esclavitza nens. Això ho haurien de tenir en compte tots els pares que van a l’Abacus a comprar joguines pels seus fills; aquesta cooperativa ampara i fa negoci amb un estat infanticida.

Una reflexió final per tots els activistes del mocador al coll que estigueu temptats de comprar el Rummi solidari: els xinesos utilitzen materials tòxics, no us poséssiu les peces a la boca.

Mercè Escarrà i Caudet

Polítiques d'immigració

2010-06-09T00:10:00.005+02:00

Conreus al Nèguev (foto arxiu C.M.)

Dur a terme polítiques d’immigració sempre és complicat perquè es tracta de gestionar la lliure circulació de persones, cosa que no té res a veure amb mercaderies. I la dificultat no rau només en el fet d’aplicar regulacions tenint en compte els sentiments i les sensibilitats dels humans; justament el conflicte sorgeix en la mesura que les normes de convivència, els drets i els deures són percebuts de manera diferent pels distints col·lectius que conformen les societats acollidores.

Naturalment que les primeres confrontacions apareixen entre els nou arribats i els oriünds, ho estableix la història, ho testimonia l’antropologia i ho ha sistematitzat científicament la sociologia, però en les nostres societats occidentals aquesta pura obvietat no estableix suficientment en quin àmbit es produeixen les fractures, i cal, al meu parer, una observació de les polítiques aplicades en altres societats complexes per a preveure enfrontaments, i, sobretot, establir polítiques eficaces d’integració.

Tenim un bon exemple en el cas recent dels treballadors agrícoles d’Israel. Justament diumenge passat el Ministeri de l’interior de l’estat d’Israel va anunciar que permetia l’entrada de 3.700 estrangers per a les feines del camp. Això malgrat la política molt severa que s’aplica actualment amb els treballadors il·legals. La pressió que han exercit els pagesos israelians ha estat clau per a aconseguir aquesta mesura ja que des de fa mesos es queixen de les pèrdues que suposa per a ells el fet de no tenir prou mà d’obra al camp, pèrdues que xifren en 150 milions de dòlars.

Les autoritats han obligats els propietaris rurals a establir uns balanços acurats sobre el nombre de camperols que cadascun d’ells necessita, per a quines feines i durant quant de temps, el resultat d’aquesta planificació ha donat com a resultat que els calen 4.800 treballadors vinguts de fora. El permís de treball, però, només afecta a 3.700 treballadors immigrants nous ja que uns 1.100 es troben ja a Israel però sense feina, a aquests se’ls afegiran 700 agricultors provinents de Tailàndia i 400 més d’altres països.

Segons Amnon Ben-Ami, responsable d’immigració a la frontera d’Israel, s’han tingut en compte dos objectius primordialment: l’estada adequada i profitosa pels nouvinguts així com el benefici en el sector agrícola israelí.

Chaim Chevlin, representant de la comunitat àrab d’agricultors celebra la mesura, tot i que no s’està de dir que malgrat el benefici que representarà per a la seva comunitat, la mesura va destinada a consolidar els assentaments dels pagesos jueus sionistes; malgrat això espera que el govern d’Israel continuiï ajudant-los a “fer florir el desert”.

Avshalom Vilan, representant de la federació d’agricultors jueus troba que aquesta nova mesura és un insult al pacte que havien establert amb l’estat aquest gener segons el qual tindrien 26.000 treballadors immigrants i ara, inclús després d’aquesta vinguda de 3.700 com a molt arribaran a 25.000.

Israel té actualment 70.000 treballadors estrangers i uns 150.000 il·legals.

No plou mai a gust de tothom.

Natàlia Molero