18/7/12
L’antijudaisme i els estatuts de puresa de sang
 |
| El jueu errant, de Gustave Doré |
Algú podria
pensar que no deixa de ser una paradoxa que a Espanya i a Catalunya hagi
imperat un antijudaisme (el terme s'ajusta al “sentiment” de la gent, més que
no pas el d'antisemitisme) popular i tan arrelat fins els nostres dies (molts
recordem encara quan a les processons de Setmana Santa es "mataven
jueus" fent sonar les matraques) tenint en compte que la presència de
jueus a la Península després del decret d'expulsió
de 1492 va ser residual i no va ser fins el segle XIX que algunes famílies
d'industrials es van instal·lar a ciutats com Barcelona i Madrid al voltant de
petites comunitats.
 |
Matraca per "matar jueus" instal·lada
al campanar d'una església
|
Es pot entendre que la rivalitat, el menyspreu o l'odi cap un grup humà concret
provingui de la convivència: l'ésser humà accepta malament la diferència. Però
entre nosaltres aquest odi al jueu s'ha mantingut entre una població que durant
generacions no va veure mai un jueu.
Els tòpics medievals s'han mantingut vius i tots els tenim en el cap. Des de
l'acusació de deïcides fins a la creença de la pràctica de ritus sagnants i
sacrílegs ens han arribat a les nostres oïdes, a vegades amb la mateixa
intensitat d'un conte infantil que busca dibuixar la frontera entre el bé i el
mal: robatoris d'hòsties consagrades, enverinament de pous d'aigua, transmissió
de malalties, assassinats de nadons... L'estigma, com si d'una estrella de
David cosida al pit es tractés, marca el front d'un fantasma, el jueu errant,
que recorre el món rebutjat per tothom.
Si no es té un mínim coneixement de com ha evolucionat la religió, el
catolicisme, dels Reis Catòlics ençà; de com l'Església es va fer forta a la
Península i va tancar el pas a reformistes, humanistes i erasmistes (nodrits de
conversos, com els germans Valdés i Lluís Vives); de com la Inquisició -més
enllà d'alimentar fogueres amb bruixes i perseguir heretges, i sense oblidar
que no va ser abolida fins 1834- va posar fre a l'entrada de qualsevol idea
lliberal política i cultural, sumint el poble en la ignorància... Si no es té
en compte com va fracassar la Il·lustració i tot intent revolucionari i
modernitzador en benefici de l'obscurantisme i de l'absolutisme, i si oblidem
les lluites intestines i fratricides del XIX, que culminen amb la Guerra Civil
de 1936, no entendrem la mentalitat d'aquest país. Un país on la meitat dels
ciutadans han estat (i estan!) enfrontats a l'altra meitat, com es demostra en
els discursos polítics que diàriament ens arriben des de la dreta i des de
grups que, sense ser exactament de dretes, s'enroquen en discursos identitaris
que menyspreen la diversitat cultural de l'Estat.
Però tot plegat no s'explicaria si no hi hagués alguna idea, algun fet, que
donés carta de naturalesa al rebuig sistemàtic del jueu. Ja no un tòpic que
alimentés l'error i la mala fe, sinó una llei que ajudés a consolidar la bondat
del pensament.
No n'hi va haver prou amb expulsar els jueus de la Península. Ni amb la
conversió a la fe catòlica dels qui van decidir quedar-se. Durant segles, els
jueus conversos i els seus descendents van ser sistemàticament assenyalats,
acusats de pràctiques criptojueves. No queda molt clar quines van ser les
causes que van dur a les altes esferes polítiques i religioses a prendre la
decisió d'expulsar-los. A l'antijudaisme d'arrel popular (alimentat per
l'Església), segurament s'hi van afegir altres raons: una noblesa que es veia
amenaçada per una incipient burgesia d'origen jueu (no oblidem que els jueus
eren "patrimoni" dels reis, i reialesa i noblesa s'enfrontaven per
les cotes de poder); una Església i una Inquisició que lluitaven contra les heretgies
que suposadament naixien de les relacions socials entre jueus i cristians; la
recerca de la cohesió social a través de la unitat en la fe; els guanys que
s'obtenien confiscant les propietats de les famílies jueves expulsades.
La qüestió és que aquesta marcada diferència entre la majoria cristiana i la
minoria jueva es va veure ampliada en el moment en què la diferència no es va
establir per la religió, sinó per la sang. En una societat ja sense jueus
(aparentment), el classisme, la distinció, es va establir entre cristians vells
i cristians nous. Els cristians nous, amb ascendència jueva o morisca, eren
identificats, assenyalats i menyspreats. Només cal que recordem l'exemple ben
conegut dels atacs que Góngora, descendent de conversos, va rebre de Quevedo,
cristià vell.
 |
| Góngora, per Velázquez |
En què se sustentava aquest estat de coses? En els estatuts de
puresa de sang, que restringien l'accés a les institucions només a aquelles
persones que pugessin demostrar la seva ascendència purament cristiana. El
primer estatut (Sentencia-Estatuto,
Toledo 1449) és fins i tot anterior a l'expulsió. Si mai ningú va prendre la
raó als qui acusaven als jueus d'indesitjable, ara, a sobre, unes lleis els
emparaven.
Si el tòpic no era suficient, ara la llei empenyia els cristians vells, o a
aquells cristians que tenien la necessitat de demostrar que la seva sang no
estava contaminada, a pràctiques per "desemmascarar" els heretges i
els traïdors. La delació es convertia en un costum. S'espiava el veí per
descobrir si consumia més espelmes de les habituals, si es tancava a casa en
dissabte, si no consumia carn de porc, si parlava en veu baixa... I quan el rastre
del jueu va desaparèixer, sense ningú a qui assenyalar, l'atac es va convertir
en insult cap a els cristians comuns a qui calia acusar de blasfem. La sang
"pura" s'assimilava a la sang "espanyola".
No podem oblidar, tampoc, que aquest estat de coses s'ha vist agreujat pel
conflicte que Israel manté amb els seus veïns des de l'establiment de l'estat
d'Israel el 1948. Un conflicte del qual ens arriba una informació molt parcial
i perquè la gent identifica Israel amb el fort i els palestins amb el dèbil. I
si a això hi afegim que la ignorància converteix el gentilici
"israelià" en sinònim de "jueu", la confusió està servida.
 |
| Família xueta mallorquina (Felanitx, dècada de 1930) |
Una excepció a aquest "jueu desconegut" es manté fins els nostres dies:
els xuetes mallorquins,
descendents dels jueus conversos del segle XVI. Estigmatitzats, segregats i
discriminats fins a mitjans del segle XX, han mantingut una relació endogàmica
entre ells i es calcula que al voltant d'uns 20.000 mallorquins conserven els
seus cognoms conversos. Precisament, aquest passat juliol un tribunal rabínic els
va reconèixer la seva pertinença al poble d'Israel.
No són molts els estudis que ens aproximen a la història i a les causes que han
fet que els ciutadans espanyols hagin mantingut aquesta bel·ligerància i
aquest odi cap a la figura del jueu. I si hi són, no tenen els canals
divulgatius que permetin acostar la informació als ciutadans. I com que no hi
ha cultura del món jueu hispànic, el judaisme tampoc forma part dels estudis
escolars, com no sigui la típica menció a la Toledo de les tres cultures i la
imatge romàntica d'aquell paradís intel·lectual que permetia la convivència de
jueus, musulmans i cristians.
Amb tot, de tant en tant s'editen estudis molt interessants. L'any 2010 es va
publicar Vidas
infames. Herejes y criptojudíos ante la Inquisición, de Richard L.
Kagan i Abigail Dyer (Donostia: Editorial Nerea, 2010). Una anàlisi de les
confessions que de forma forçada van realitzar sis presoners davant del Sant
Ofici. Cadascuna il·lustra una particular perspectiva social i planteja
qüestions íntimes al voltant de la identitat religiosa, sexual, política o
nacional dels reus. Entre ells hi ha un profeta incendiari, un pretès
hermafrodita acusat de profanar el sagrament del matrimoni, una catòlica
apòstata que actua com a rabina al Nou Món i un morisc que denuncia haver estat
circumcidat contra la seva voluntat. Unes autobiografies forçades que suposen
una mirada fascinant i poc habitual a la societat i la cultura del Siglo de
Oro. Unes intimitats que ens permeten dibuixar i posar veu a personatges
marginats i intuir quin eren el límits dels comportaments que es consideraven
acceptables en aquella societat.
I directament relacionat amb els estatuts de puresa de que hem estat parlant,
el febrer passat Juan Hernández
Franco, catedràtic d'Història Moderna de la Universitat de Múrcia,
publicava Sangre
limpia, sangre española: la limpieza de sangre (Madrid: Cátedra, 2011).
En paraules de Xavier Casals, en aquest estudi Juan Hernández "exposa
l'evolució de la 'neteja de sang' des dels seus orígens en el segle XV fins a
la seva eradicació en el segle XIX. Mostra com van sorgir els seus estatuts i
l'intens debat que van generar en el segle XVI i la seva llarga continuïtat en
l'Espanya contemporània, que ha passat molt desapercebuda malgrat el seu
important impacte en l'àmbit de les mentalitats". I precisament és aquest
"àmbit de les mentalitats" el que resulta més interessant perquè és
el que ha perdurat fins avui. Ha perdurat en les consciències i en els hàbits,
en la historiografia, en el cànon i en la interpretació acadèmica de la
literatura i, com ja hem dit, en el discurs polític. Sobre aquests temes n'ha
parlat extensament al llarg de la seva vida professional Juan Goytisolo. N'és
una bona aproximació l'article "La
historiografía española y la herencia de Sefarad" (Letras libres [en
línia], juliol, 2002).
El fet és especialment dramàtic. D'una banda, pel que fa als jueus, perquè sent
ciutadans amb els mateixos drets (o més, si ens acollim a l'antiguitat hispana,
entenguem el que entenguem amb aquest adjectiu) que la resta de ciutadans dels
regnes peninsulars, van ser expulsats de casa seva, de la Sefarad que no han
oblidat mai. De l'altra, pel que fa als ciutadans actuals, perquè continua
havent-hi una part de la societat que s'atribueix el concepte de ciutadania
basant-se en uns drets adquirits a través de Déu i d'un ranci privilegi
biològic ancestral. Xavier
Casals, doctor en Història per la Universitat de Barcelona, a qui conec
i segueixo des dels nostres temps d'estudiants a la universitat, va entrevistar
Juan Hernández en el seu bloc, arran de la publicació del llibre. I per
acabar d'il·lustrar aquest apunt, podeu llegir aquesta entrevista que molt
amablement ha cedit a Bereshit
i a Terres
d’Edom.
Enric H. March
Llicenciat en Filologia Hispànica i Semítica
Blogs
-
-
WISLAWA SZYMBORSKAFa 1 any
-
-
-
NI UN PAS ENRERE!Fa 6 anys
