"Sempre recordaré el 4 de novembre de 1995. L'Isaac Rabin i jo érem a la terrassa de l'ajuntament de Tel Aviv davant de la multitud, davant de tots aquells joves que cantaven i ballaven.
L'Isaac era el més feliç dels homes. Era el día més meravellós de la seva vida. Havíem decidit tirar escales avall junts per a estar entre la gent. En el darrer moment els agents de seguretat ens van dir que ni pensar-hi. L'Isaac em va explicar que corria el rumor que Hamàs tenia la intenció de fer un atemptat. Però aquest temor no va enterbolir la nostra felicitat. Teníem plena confiança en els agents de seguretat; farien la seva ferina.
Feia cinquanta anys que coneixia l'Isaac. Mai no m'havia abraçat tan fort, i mai no l'havia vist cantar en públic. "No sé cantar ni ballar" deia sovint. Aquesta vegada no va refusar la invitació de la cantant Miri Aloni, i junt amb ella vam començar a cantar l'himne de la pau:
"Que surti el sol, que el matí llueixi." Ni ell ni jo cantàvem massa bé. Ni ens en recordàvem de la lletra. La teníem en un full escrit a màquina. I vam cantar. Acte seguit, l'Isaac va doblegar el paper i se'l va posar a la butxaca de l'infern de l'americana. Al cap d'un moment tres bales li van atravessar el pit. També van atravessar aquell full de paper i el van tacar de vermell, del vermell de la seva sang."
(Traducció de la Miraculosa Miró)
De la introducció al libre:
Péres, Simón. Que salga el sol. ed. Seix Barral. Barcelona 1999
