Una vegada vaig sentir dir que dos jueus, eren quatre opinions. Suposo que quatre ja deurien ser un galimaties. I vuit, un Parlament. No recordo la intencionalitat de la frase, ni qui me la va dir, però m’agradaria pensar que una de les seves accepcions és pot referir a la multitud d’opinions contraposades, punts de vista radicalment enfrontats i d’una autocrítica especialment necessària en qualsevol país.

Sovint es caricaturitza des dels nostres mitjans – i així ho repeteixen alguns suposats ben informats de tot arreu – a la societat israeliana com una colla de bel•licistes immadurs, de fanàtics aïllats del món, d’enemics potencials de tota persona de bé. Si mai pogués una societat embogir-se col•lectivament, tan de bo tingués per evitar-ho la profunda autocrítica dels intel•lectuals hebreus. Escriptors com Amos Oz, David Grossman o A. B. Yehoshúa, a banda d’una obra literària interessantíssima no han abdicat mai de l’ofici de pensar i reflexionar. Tots ells gaudeixen de l’èxit al seu país i el reconeixement dels lectors d’arreu – tot i la obstinada negació del Nobel pel primer d’ells –, però tot i això, l’autocrítica i el flagel incessant davant de qualsevol injustícia o desviació dels ideals que van conformar l’Estat d’Israel continua essent present en la seva activitat diària.

Sovint considerats poc patriotes pels mancats de complexitat, interpretats errònia i maliciosament fora de casa seva segons la conveniència política del comentarista, sense entendre tots dos grups la necessitat d’un poble d’autoqüestionar-se, d’examinar-se, de reflexionar sobre ell mateix per assegurar, no només la seva pròpia existència i subsistència en un entorn d’amenaça latent, sinó també la seva pròpia ànima de poble culte i lliure.

Sincerament, un dels motius per defensar i mostrar simpatia per Israel és aquest esperit sempre crític, però sempre profundament amant, aquest perpetu qüestionar, posar el dit a la nafra, aquesta diabòlica mania de no només ser l’única democràcia d’Orient Mitjà sinó de gaudir de tantes opinions discrepants, contraposades, d’un inconformisme que es manté viu –a pesar de tot– després de tants anys. Em desperta certa enveja, quan tantes vegades a casa nostra donem per bona qualsevol realitat, quan tan sovint no anem al fons de les coses ni pretenem alçar la veu per por de molestar o de ser considerats poc cortesos. Els nostres intel•lectuals, però també tots els ciutadans, hauríem d’aprendre a ser més autocrítics. No per caure en el derrotisme i l’abandó del nostre país, quan no en l’adversari total, sinó per construir una més veritable consciència nacional, i definitivament, ser, com dèiem, més lliures i més cultes.