8/8/17

Tot el dolor d’un poble. En memòria de les persones deportades als camps nazis.



En el 72è aniversari de l'alliberament del camp de concentració de Mauthausen-Gusen (Àustria), l’ACAI  va participar en l'homenatge internacional als assassinats als camps concentració nazis convidada pel Govern de la Generalitat.

Dissabte 6 de maig, en representació del Govern de la Generalitat de Catalunya, l’Honorable Conseller Raül Romeva va intervenir en l'acte internacional, organitzat pel Comitè Internacional de Gusen. L’acte també va comptar amb la presència de supervivents dels camps de Mauthausen-Gusen, així com delegacions de 21 països i  hi va intervenir el president d'Àustria, Alexander Van der Bellen. Després la delegació catalana va retre un homenatge i va fer una ofrena floral dintre el Memorial de Gusen als catalans morts al camp amb la  participació d’estudiants catalans, l'alcalde de Navàs, l'Amical de Mauthausen i l’Honorable Conseller Raül Romeva.

Diumenge 7 de maig, el conseller d’Afers Exteriors, Relacions Institucionals i Transparència, Raül Romeva, va inaugurar a l’antic camp de Mauthausen una placa commemorativa de la Generalitat de Catalunya en memòria dels deportats i víctimes del nazisme. El conseller va estar acompanyat pel delegat del Govern a Àustria,  Adam Casals i la directora general de Relacions Institucionals i amb el Parlament, Carme Garcia

L'acte institucional es va desenvolupar en el marc de la cerimònia internacional de l'aniversari de l’alliberament del camp de Mauthausen. Hi van intervenir l’alcaldessa de Mauthausen, Leitner Gudrun, Jordi Miró, president d'Estat Català, un representant del Partit Socialista de Catalunya (PSC), Roger Torrent, diputat d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), Marta Castillon, de l'Associació Catalana d'Amics d'Israel (ACAI), i el president de l’Amical de Mauthausen, Enric Garriga
A l'homenatge també van  assistir familiars i amics dels deportats, representants del Memorial Demòcratic, membres de l’ANC d’Àustria i del Triangle Blau.

La placa, obra de l’escultor Jesús Galdon, va ser col·locada al mur de les lamentacions del mateix camp de Mauthausen i s’hi pot llegir en català, castellà, hebreu i alemany: “Tot el dolor  d'un poble. En memòria de les persones deportades als camps nazis”. 

El violoncel·lista Carles Muñoz, membre del Lofoten Duo, va interpretar El cant dels ocells de Pau Casals, Kadix de Maurice Ravel i la pregària jueva El malei rakhamim.

Els camps nazis de Mauthausen i Gusen: una mica d’història.

El camp de concentració de Mauthausen i el crematori de Gusen van ser un dels grans complexos de l’extermini nazi. El primer camp de Mauthausen, format per 49 subcamps, va ser construït pels mateixos presoners entre 1939 i 1940. Hi van ser deportades unes 200.000 persones, 120.000 dels quals hi van morir. Es calcula que hi van  passar uns 3.000 catalans i que 1.800 van ser-hi assassinats.

Els primers deportats foren opositors alemanys i austríacs, els quals seguiren intel·lectuals polonesos i deportats soviètics. A partir de 1941 van començar a arribar-hi grans quantitats de catalans juntament amb republicans d’altres punts de l’Estat espanyol i membres de la resistència francesa. El 1944 milers de jueus hongaresos i holandesos van ser deportats i exterminats sistemàticament. Finalment, al camp també hi van deportar homosexuals, gitanos i testimonis de Jehovà, fins a un total de disset col·lectius diferents. 

D’entre els presoners catalans que van sobreviure al camp, hi havia el fotògraf Francesc Boix i l’escriptor Joaquim Amat-Piniella qui va plasmar la seva experiència a la novel·la K. L. Reich, una de les grans obres de la literatura sobre l’Holocaust.   

El camp de concentració de Gusen va ser un camp de treballs forçats i d’extermini que formava part del camp de concentració de Mauthausen. La seva construcció es va iniciar l’any 1939 quan 400 persones del camp de Mauthausen van ser enviats a Gusen per a la seva construcció. Entre 1939 i 1945, any en què el camp va ser alliberat, unes 71.000 persones van ser-hi empresonades i en van morir unes 35.800.
___________________________________


Quan des d’Israel es diu mai més, no és un desig, és una promesa.

Diumenge 7 de maig, camp de concentració nazi de Mauthausen (Àustria).

Paraules en representació de l’ACAI en l’acte organitzat pel Govern de la Generalitat amb motiu del 72è aniversari de l’alliberament del camp de concentració nazi de Mauthausen-Gusen.

בוקר טוב, שלום לכולם

Bon dia tothom,

Honorable Conseller, Raül Romeva, representants de les entitats, us volem agrair des de l’Associació Catalana d’Amics d’Israel, ser avui aquí per honorar i recordar les persones assassinades pel nazisme.

Davant el pitjor crim perpetrat contra la humanitat, les paraules hi sobren. Tanmateix se’ns plantegen infinits interrogants sense resposta del perquè de la degradació de la condició humana i de l’extermini industrial, planificat i sistemàtic comès pel nazisme i els seus aliats.

Tot i això tenim una certesa: l’infern va existir i es diu Mauthausen, Auschwitz-Birkenau, Treblinka, Sobibor, Buchenwald i, malauradament, molts d’altres.

Abans he dit que les paraules hi sobren, però el poble jueu ha après què cal fer: quan des d’Israel es diu mai més, no és un desig, és una promesa: nosaltres, cada dia, recordem cada nom, cada rostre.

כל יום זוכרים : יד ושם

Si haguéssim de fer un minut de silenci per cadascun dels jueus morts a la xoà (més de 6 milions de jueus, un milió i mig de nens jueus exterminats), hauríem d’estar callats més d’11 anys.

I avui, aquí, des de l’ACAI, volem recordar els republicans, les persones d’ERC i d’Estat Català que van ser víctimes del nazisme i foren assassinades per defensar els valors de la llibertat, la igualtat i la fraternitat, i també per defensar la llibertat del seu país.

Tampoc ens volem oblidar dels homosexuals, dels dissidents polítics, dels testimonis de Jehovà i, molt especialment, del poble gitano. Durant l’Holocaust 250.000 gitanos foren assassinats, el segon grup més massacrat després del poble jueu.

NO OBLIDEM, NO US OBLIDEM.
תמיד לזכור
לא לשכוח
תודה. שלום. שלום עולמי   Gràcies. Pau en el món. Xalom.

Am Israel khai i visca Catalunya lliure.


video

24/5/17

DISCURS DEL PRESIDENT DE L'ACAI AL SOPAR DE COMMEMORACIÓ DEL DIA DE LA INDEPENDÈNCIA D'iSRAEL


Secretari General de la Presidència, Secretari General d’Afers exteriors, representant de l’ambaixada d’Israel, Directors Generals del Govern, eurodiputats, diputats, regidors, autoritats, representants de la Comunitat jueva, amics i amigues, bona nit a tothom i benvinguts.

Xalom; erev tov javerim, ve brujim habayim lekulam.

És un honor i un orgull poder-me adreçar a tants amics en un dia com el d’avui, Iom Haatsmaut, el dia de la Independència d’Israel.
I és una alegria especial per a mi com a President de l’ACAI perquè és en aquestes dates quan uns quants amics van decidir crear el que acabaria sent l’Associació Catalana d’Amics d’Israel.

Aquelles persones, avui presents aquí, van decidir fa 8 anys que calia aixecar la veu per normalitzar la imatge d’Israel. De fet, ser jueu, israelià o amic d’Israel era en aquells moments motiu d’intimidació per part d’algunes organitzacions i col·lectius, arribant fins i tot a posar les cares d’algunes persones en cartells amb una diana al front. Persones que van ser senyalades públicament com a criminals, pel simple motiu de ser amigues d’Israel.

És en aquell context que vàrem decidir néixer, i per aquell mateix motiu encara tenim molta feina a fer. Avui les dianes ja no es posen només a unes quantes persones, sinó que afecten a tot un país. Els intents de boicotejar a tot un poble només pel fet de ser ciutadans d’un país concret és un acte de clara xenofòbia que no podem permetre, que de fet és una xacra prohibida en països tan propers com França, i que alguns pretenen impulsar des de les nostres institucions, com recentment hem vist en l’ajuntament de Barcelona.

I tot això passa quan la comunitat jueva es veu obligada a viure protegida en els seus actes més íntims, com és el d’anar a l’escola o la sinagoga. Una realitat que és invisible per a la majoria de la societat, que no només no n’és conscient sinó que molts cops la menysté. Per això nosaltres, des de l’ACAI, demanem a les institucions i als partits polítics que facin tot el possible per evitar que una part dels catalans visqui amb aquesta dificultat, por i incomprensió. I que un dia, esperem que ben aviat, puguem fer un acte com el d’avui sense haver de pronunciar la paraula por.

Però, de quin Israel parlaven i parlen els seus crítics? Com ACAI vam entendre que calia explicar la realitat d’un país petit en dimensió física però molt gran en les seves virtuts. Un país d’emprenedors, amb una societat vital capaç de recuperar i protegir un idioma gairebé desaparegut com l’hebreu, amb sensibilitat pel medi ambient i pel foment de les arts i la ciència. Un país que gestiona la seva complexitat interna amb el respecte a les minories. En definitiva, una societat oberta al món i disposada a oferir-se.
Per això reivindiquem la paraula ‘sionisme’ perquè és una paraula bonica que representa, ni més ni menys, el dret d’autodeterminació del poble jueu. El 1948 va ser possible aquell somni, i avui, 69 anys després, ho celebrem entre amics.

Per això, a tots i cadascun de vosaltres, gràcies per ser aquí.

Per molts anys Israel! Am Israel Khai!

El president Toni Florido dóna una insígnia de l'associació al Josep París,
 persona destacada per la seva relació amb Israel, tant personal com professional.
Amb la coincidència que ara fa cinquanta anys va ser per primera vegada
 a Israel els dies del la guerra.
Missatge de l'excap de l'Estat major del Tsahal Benny Gantz per a l'ACAI








21/1/17

EL TALENT I LA INICIATIVA PER DAVANT DE LA VACUÏTAT I DEL POPULISME



ELECTROAD és una de tantes start-ups israelianes, més de 5.000, on el talent i la iniciativa prenen forma i contingut. Menys de 10 persones, gent jove i a espavilar-se.

El pas que han donat és, realment, innovador: una xarxa elèctrica enterrada sota l’asfalt que subministra energia sense fils als automòbils que hi transiten, dissenyada, especialment, per als autobusos urbans.

El salt conceptual que representa és  substantiu i substancial: el cotxe elèctric que s’alimenta al mateix temps que roda i sense necessitat, pràcticament, de bateries. No calen estacions de recàrrega, ni bateries cares, de durada limitada, i, per contra l’autonomia és il·limitada i el pes del vehicle es redueix notablement, és a dir, el consum energètic és mínim.

Tan notable com el salt conceptual és, també, la manera de realitzar-lo: el talent i la iniciativa de la gent que donen resposta als reptes socials. No són pas els governants els qui tenen el monopoli del canvi de la societat, són les iniciatives personals les que, realment, són efectives i creatives.

Les autoritats municipals, per norma en el nostre país, ofeguen qualsevol iniciativa que no provingui dels seus instruments de poder: comissions, grups de treball, observatoris, contractes, etc. Res que no estigui sota el seu control absolut no pot obrir-se pas, discursos populistes sobre l’ecologia, sobre les super-illes, sobre la reducció del trànsit, sense donar mai la possibilitat que el talent i la iniciativa de les persones pugin crear alguna cosa nova i efectiva.

Algú té en la imaginació que la ciutat de Barcelona, per exemple, s’interessi per la tecnologia d’ELECTROAD i els inviti a fer un projecte inicial per a la ciutat? És més fàcil fer demagògia i conservar el discurs de la veritat única, que no pas donar un pas endavant.

El Hamlet faria record de les “insolències de tots aquells que manen / i les coces que l’enginy pacient rep dels indignes”. Israel avança, fonamentalment, no pels seus governants sinó pel talent i l’emprenedoria de la seva gent, jove especialment, que donen resposta als reptes que té la societat.

Aquest model, no tant sols de foment tecnològic, sinó del rol social de la gent innovadora i amb talent, no té acollida en el populisme vacu de les nostres metròpolis, ans el contrari, si ha un temor en els demagogs és que canvis efectius puguin venir de gent amb talent i no controlats per les seves veritats absolutes. Svetlana Aleksièvich diu: “Els comunistes són els qui han llegit Marx; els anticomunistes són els qui l’han entès”. Aquí ens falta, abans que res, molta comprensió lectora per a fer un salt endavant qualitatiu.

Veure: https://www.youtube.com/watch?v=mkpcavw_vFI

19/1/17

ELS KENNEDY I ISRAEL



John Fitzgerald Kennedy  fou President dels Estats Units des de primers de gener de l’any 1961 fins al novembre de 1963.

En els anys de la seva Presidència, esberlats pel seu assassinat a Dallas, els Estats Units no eren pas l’aliat de referència d’Israel. La tensió entre ambdós països havia congelat, pràcticament, les relacions bilaterals arran de la construcció de la instal·lació secreta nuclear de Dimona i la demanda americana d’aturar la seva construcció.

Aquesta tensió va començar en la Presidència d’Eisenhower i va persistir amb Kennedy, Johnson i Nixon, tots ells no van poder aturar el projecte israelià, malgrat tot tipus de pressions.

Tots els Primers Ministres d’Israel van rebutjar les amenaces americanes perquè tenien el convenciment que s’hi jugaven la supervivència nacional. David ben Gurion va dimitir abans que respondre als requeriments de Kennedy, i els seus successors. Eskhol i Golda Meir es van mantenir inflexibles fins establir el “don’t ask, don’t tell”.

John Fitzgerald Kennedy, tanmateix, tenia una estima profunda pel nou estat d’Israel i una comprensió visionària del seu naixement:

“Israel no fou creat per a desaparèixer – Israel perdurarà i florirà. És el fill de l’esperança i la casa dels valents. No pot ser esquarterat per la malaurança, ni el reeiximent li farà perdre l’esma. Ell porta l’escut de la democràcia i honora l’espasa de la llibertat.”


Robert Francis Kennedy fou assassinat, també, cinc anys més tard que el seu germà President. Bobby Kennedy havia viscut la Guerra de la Independència d’Israel, el 1948, com a periodista. La seva filla Kathleen Kennedy Townsend ha fet la revelació, en un interviu a la cadena de televisió israeliana Channel 1, que el seu pare fou assassinat per causa del seu activisme en pro de la venda de 50 avions F-4 Phantom a Israel l’any 1968 que li permetien assolir un equilibri tecnològic respecte als seus enemics.

En el període entre la mort d’ambdós germans, 1963-1968, Israel va perdre progressivament el suport tecnològic de França arran de la descolonització d’Algèria l’any 1962 i el gir cap a la influència dels països petrolers musulmans del President De Gaulle.

En aquest interregne, hi va haver l’esclat de la Guerra dels Sis Dies l’any 1967 que Israel va poder guanyar amb els avions francesos Mirage. Tanmateix, França va declarar l’embargament d’armes a Israel després de la contesa, i la posició tecnològica israeliana va trontollar en no disposar d’un aliat tecnològic militar. Més endavant, l’any 1969, les relacions amb França farien ensulsida arran de la presa de cinc llanxes fabricades pels francesos a la ciutat normanda Cherbourg i que aquests es negaven a lliurar als israelians, malgrat haver estat pagades. El segrest de les naus per comandos israelians i la seva portada a Israel fou un punt d’inflexió definitiu en les relacions franco-israelianes i un dels cops més amargs per la “grandeur” del President Charles de Gaulle.

En aquest context, el compromís de Bobby Kennedy per a dotar Israel d’armament modern tenia una significat transcendent i així ho devia entendre, també, el seu assassí, Sirhan Sirhan, un palestí cristià que fou condemnat a cadena perpètua que compleix a la presó de Donovan a Califòrnia.

John F. Kennedy, l’únic President catòlic dels Estats Units, i el seu germà Bobby, van comprendre la importància i transcendència del naixement i de la supervivència d’Israel.



10/1/17

L'Estrella de David a Rotterdam i a Berlín



L’Estrella de David oneja a mitja asta a la capçalera de la Casa de la Vila de la ciutat de Rotterdam amb solidaritat per l’assassinat dels quatre joves soldats israelians assassinats a Jerusalem la setmana passada.

La decisió l’ha presa l’alcalde accidental Joost Eerdmans del Livable Rotterdam Party a petició del periodista Bart Schut i sembla ser que compta amb l’aquiescència de l’alcalde Ahmed Aboutabeb, musulmà marroquí afiliat al Labour Party.

A la porta de Brandenburg, a Berlín, ciutat presidida per l’alcalde socialdemòcrata Michael Müller, es va fer palesa la solidaritat de la ciutat amb els israelians assassinats.


Ambdues accions de compromís amb Israel de dues figures de l’esquerra europea, i més especialment del marroquí Ahmed Aboutabeb, són una mostra de claredat de principis i de sentiment de bondat que resulten impensables i impossibles en la mediocritat de l’esquerra catalana. Gràcies Ahmed, gràcies Michael, gràcies Rotterdam i gràcies Berlín.

Seguidors