24/5/17

DISCURS DEL PRESIDENT DE L'ACAI AL SOPAR DE COMMEMORACIÓ DEL DIA DE LA INDEPENDÈNCIA D'iSRAEL


Secretari General de la Presidència, Secretari General d’Afers exteriors, representant de l’ambaixada d’Israel, Directors Generals del Govern, eurodiputats, diputats, regidors, autoritats, representants de la Comunitat jueva, amics i amigues, bona nit a tothom i benvinguts.

Xalom; erev tov javerim, ve brujim habayim lekulam.

És un honor i un orgull poder-me adreçar a tants amics en un dia com el d’avui, Iom Haatsmaut, el dia de la Independència d’Israel.
I és una alegria especial per a mi com a President de l’ACAI perquè és en aquestes dates quan uns quants amics van decidir crear el que acabaria sent l’Associació Catalana d’Amics d’Israel.

Aquelles persones, avui presents aquí, van decidir fa 8 anys que calia aixecar la veu per normalitzar la imatge d’Israel. De fet, ser jueu, israelià o amic d’Israel era en aquells moments motiu d’intimidació per part d’algunes organitzacions i col·lectius, arribant fins i tot a posar les cares d’algunes persones en cartells amb una diana al front. Persones que van ser senyalades públicament com a criminals, pel simple motiu de ser amigues d’Israel.

És en aquell context que vàrem decidir néixer, i per aquell mateix motiu encara tenim molta feina a fer. Avui les dianes ja no es posen només a unes quantes persones, sinó que afecten a tot un país. Els intents de boicotejar a tot un poble només pel fet de ser ciutadans d’un país concret és un acte de clara xenofòbia que no podem permetre, que de fet és una xacra prohibida en països tan propers com França, i que alguns pretenen impulsar des de les nostres institucions, com recentment hem vist en l’ajuntament de Barcelona.

I tot això passa quan la comunitat jueva es veu obligada a viure protegida en els seus actes més íntims, com és el d’anar a l’escola o la sinagoga. Una realitat que és invisible per a la majoria de la societat, que no només no n’és conscient sinó que molts cops la menysté. Per això nosaltres, des de l’ACAI, demanem a les institucions i als partits polítics que facin tot el possible per evitar que una part dels catalans visqui amb aquesta dificultat, por i incomprensió. I que un dia, esperem que ben aviat, puguem fer un acte com el d’avui sense haver de pronunciar la paraula por.

Però, de quin Israel parlaven i parlen els seus crítics? Com ACAI vam entendre que calia explicar la realitat d’un país petit en dimensió física però molt gran en les seves virtuts. Un país d’emprenedors, amb una societat vital capaç de recuperar i protegir un idioma gairebé desaparegut com l’hebreu, amb sensibilitat pel medi ambient i pel foment de les arts i la ciència. Un país que gestiona la seva complexitat interna amb el respecte a les minories. En definitiva, una societat oberta al món i disposada a oferir-se.
Per això reivindiquem la paraula ‘sionisme’ perquè és una paraula bonica que representa, ni més ni menys, el dret d’autodeterminació del poble jueu. El 1948 va ser possible aquell somni, i avui, 69 anys després, ho celebrem entre amics.

Per això, a tots i cadascun de vosaltres, gràcies per ser aquí.

Per molts anys Israel! Am Israel Khai!

El president Toni Florido dóna una insígnia de l'associació al Josep París,
 persona destacada per la seva relació amb Israel, tant personal com professional.
Amb la coincidència que ara fa cinquanta anys va ser per primera vegada
 a Israel els dies del la guerra.
Missatge de l'excap de l'Estat major del Tsahal Benny Gantz per a l'ACAI








21/1/17

EL TALENT I LA INICIATIVA PER DAVANT DE LA VACUÏTAT I DEL POPULISME



ELECTROAD és una de tantes start-ups israelianes, més de 5.000, on el talent i la iniciativa prenen forma i contingut. Menys de 10 persones, gent jove i a espavilar-se.

El pas que han donat és, realment, innovador: una xarxa elèctrica enterrada sota l’asfalt que subministra energia sense fils als automòbils que hi transiten, dissenyada, especialment, per als autobusos urbans.

El salt conceptual que representa és  substantiu i substancial: el cotxe elèctric que s’alimenta al mateix temps que roda i sense necessitat, pràcticament, de bateries. No calen estacions de recàrrega, ni bateries cares, de durada limitada, i, per contra l’autonomia és il·limitada i el pes del vehicle es redueix notablement, és a dir, el consum energètic és mínim.

Tan notable com el salt conceptual és, també, la manera de realitzar-lo: el talent i la iniciativa de la gent que donen resposta als reptes socials. No són pas els governants els qui tenen el monopoli del canvi de la societat, són les iniciatives personals les que, realment, són efectives i creatives.

Les autoritats municipals, per norma en el nostre país, ofeguen qualsevol iniciativa que no provingui dels seus instruments de poder: comissions, grups de treball, observatoris, contractes, etc. Res que no estigui sota el seu control absolut no pot obrir-se pas, discursos populistes sobre l’ecologia, sobre les super-illes, sobre la reducció del trànsit, sense donar mai la possibilitat que el talent i la iniciativa de les persones pugin crear alguna cosa nova i efectiva.

Algú té en la imaginació que la ciutat de Barcelona, per exemple, s’interessi per la tecnologia d’ELECTROAD i els inviti a fer un projecte inicial per a la ciutat? És més fàcil fer demagògia i conservar el discurs de la veritat única, que no pas donar un pas endavant.

El Hamlet faria record de les “insolències de tots aquells que manen / i les coces que l’enginy pacient rep dels indignes”. Israel avança, fonamentalment, no pels seus governants sinó pel talent i l’emprenedoria de la seva gent, jove especialment, que donen resposta als reptes que té la societat.

Aquest model, no tant sols de foment tecnològic, sinó del rol social de la gent innovadora i amb talent, no té acollida en el populisme vacu de les nostres metròpolis, ans el contrari, si ha un temor en els demagogs és que canvis efectius puguin venir de gent amb talent i no controlats per les seves veritats absolutes. Svetlana Aleksièvich diu: “Els comunistes són els qui han llegit Marx; els anticomunistes són els qui l’han entès”. Aquí ens falta, abans que res, molta comprensió lectora per a fer un salt endavant qualitatiu.

Veure: https://www.youtube.com/watch?v=mkpcavw_vFI

19/1/17

ELS KENNEDY I ISRAEL



John Fitzgerald Kennedy  fou President dels Estats Units des de primers de gener de l’any 1961 fins al novembre de 1963.

En els anys de la seva Presidència, esberlats pel seu assassinat a Dallas, els Estats Units no eren pas l’aliat de referència d’Israel. La tensió entre ambdós països havia congelat, pràcticament, les relacions bilaterals arran de la construcció de la instal·lació secreta nuclear de Dimona i la demanda americana d’aturar la seva construcció.

Aquesta tensió va començar en la Presidència d’Eisenhower i va persistir amb Kennedy, Johnson i Nixon, tots ells no van poder aturar el projecte israelià, malgrat tot tipus de pressions.

Tots els Primers Ministres d’Israel van rebutjar les amenaces americanes perquè tenien el convenciment que s’hi jugaven la supervivència nacional. David ben Gurion va dimitir abans que respondre als requeriments de Kennedy, i els seus successors. Eskhol i Golda Meir es van mantenir inflexibles fins establir el “don’t ask, don’t tell”.

John Fitzgerald Kennedy, tanmateix, tenia una estima profunda pel nou estat d’Israel i una comprensió visionària del seu naixement:

“Israel no fou creat per a desaparèixer – Israel perdurarà i florirà. És el fill de l’esperança i la casa dels valents. No pot ser esquarterat per la malaurança, ni el reeiximent li farà perdre l’esma. Ell porta l’escut de la democràcia i honora l’espasa de la llibertat.”


Robert Francis Kennedy fou assassinat, també, cinc anys més tard que el seu germà President. Bobby Kennedy havia viscut la Guerra de la Independència d’Israel, el 1948, com a periodista. La seva filla Kathleen Kennedy Townsend ha fet la revelació, en un interviu a la cadena de televisió israeliana Channel 1, que el seu pare fou assassinat per causa del seu activisme en pro de la venda de 50 avions F-4 Phantom a Israel l’any 1968 que li permetien assolir un equilibri tecnològic respecte als seus enemics.

En el període entre la mort d’ambdós germans, 1963-1968, Israel va perdre progressivament el suport tecnològic de França arran de la descolonització d’Algèria l’any 1962 i el gir cap a la influència dels països petrolers musulmans del President De Gaulle.

En aquest interregne, hi va haver l’esclat de la Guerra dels Sis Dies l’any 1967 que Israel va poder guanyar amb els avions francesos Mirage. Tanmateix, França va declarar l’embargament d’armes a Israel després de la contesa, i la posició tecnològica israeliana va trontollar en no disposar d’un aliat tecnològic militar. Més endavant, l’any 1969, les relacions amb França farien ensulsida arran de la presa de cinc llanxes fabricades pels francesos a la ciutat normanda Cherbourg i que aquests es negaven a lliurar als israelians, malgrat haver estat pagades. El segrest de les naus per comandos israelians i la seva portada a Israel fou un punt d’inflexió definitiu en les relacions franco-israelianes i un dels cops més amargs per la “grandeur” del President Charles de Gaulle.

En aquest context, el compromís de Bobby Kennedy per a dotar Israel d’armament modern tenia una significat transcendent i així ho devia entendre, també, el seu assassí, Sirhan Sirhan, un palestí cristià que fou condemnat a cadena perpètua que compleix a la presó de Donovan a Califòrnia.

John F. Kennedy, l’únic President catòlic dels Estats Units, i el seu germà Bobby, van comprendre la importància i transcendència del naixement i de la supervivència d’Israel.



10/1/17

L'Estrella de David a Rotterdam i a Berlín



L’Estrella de David oneja a mitja asta a la capçalera de la Casa de la Vila de la ciutat de Rotterdam amb solidaritat per l’assassinat dels quatre joves soldats israelians assassinats a Jerusalem la setmana passada.

La decisió l’ha presa l’alcalde accidental Joost Eerdmans del Livable Rotterdam Party a petició del periodista Bart Schut i sembla ser que compta amb l’aquiescència de l’alcalde Ahmed Aboutabeb, musulmà marroquí afiliat al Labour Party.

A la porta de Brandenburg, a Berlín, ciutat presidida per l’alcalde socialdemòcrata Michael Müller, es va fer palesa la solidaritat de la ciutat amb els israelians assassinats.


Ambdues accions de compromís amb Israel de dues figures de l’esquerra europea, i més especialment del marroquí Ahmed Aboutabeb, són una mostra de claredat de principis i de sentiment de bondat que resulten impensables i impossibles en la mediocritat de l’esquerra catalana. Gràcies Ahmed, gràcies Michael, gràcies Rotterdam i gràcies Berlín.

25/12/16

ISRAEL MÉS A PROP DE CATALUNYA.


Mariano Rajoy “persona non grata” a Israel?

El President d’Ucraïna, Volodymir Groysman, ha estat declarada “persona non grata” a Israel i la seva visita oficial cancel·lada després del seu vot contra els assentaments israelians a l’ONU (i que hi inclou el Barri Jueu de la Ciutat Vella de Jerusalem) tot cedint a la pressió americana de l’Administració Obama i del seu Vicepresident Joe Biden.
En aquesta votació, el Reino de España també es va aliniar amb les tesis d'Obama i, sobretot, musulmanes, per allò de la “tradicional amistad con los pueblos árabes” del franquisme que el règim actual espanyol no s’ha espolsat del damunt.
Una bona escletxa entre Espanya i Israel que tindrà moltes conseqüències.
24/12/16

LA KHANUCÀ DE GEORGE WASHINGTON


Un poble insignificant, la torna dels poderosos del moment, ara sota el jou dels ptolomeus, ara sota el jou dels selèucides. Aquests, amb el comandament d’Antíoc el IV té la pretensió de fer un pas més: construir un temple a Zeus a Jerusalem i prohibir, a la pràctica, el judaisme.

Un membre de la família dels macabeus, Mataties planta cara contra l’assimilació; l’home corrent que es posa dempeus i esdevé el cap d’un alliberament nacional que tindrà una durada de 126 anys.

Són els fets que evoca la khanucà, la Festa de les Llums, la Festa de la Revolta i de la Llibertat. Tot Israel, i cada casa jueva arreu és Israel, encendrà durant vuit dies les espelmes que pertoquen.

Cada factor té significat i, no cal dir, controvèrsia. Què seria el judaisme sense ella? I quina és la controvèrsia? I quina és la logomàquia? Doncs, ben simple, el primer dia quantes espelmes s’han d’encendre, vuit o una? És a dir, quin ha de ser l’ordre, creixent o decreixent? Hillel o Shammai? Bé, fou la seqüència de Hillel la que s’ha imposat.

Aquesta és la logomàquia intrínseca del judaisme, com intrínsec és, també, el seu contingut: cal lluitar contra l’assimilació, cal lluitar per la llibertat.

George Washington, en hores molt baixes, després de la derrota de l’11 de setembre de 1777 que va comportar la pèrdua de la ciutat de Filadèlfia a favor dels britànics, sospesa la rendició. Dóna una volta al seu campament de la vall del Forge  on moriran de fred 2.500 soldats dels 10.000 que tenia a les seves ordres. Veu unes espelmes enceses i s’hi apropa. Pregunta al soldat que les ha encès si és un espia que fa senyals als britànics. Washington s’assabenta d’allò que és la khanucà i d’allò que representa. El soldat, el jueu Israel Solomon, li explica que ve d’Europa,  on els jueus sempre acaben essent perseguits, i que s’ha allistat a l’Exèrcit Revolucionari per a aconseguir viure en llibertat. Li explica la Revolta Macabea, la desproporció militar entre un exèrcit professional i uns homes sense experiència, i tanmateix guanyen perquè creuen en la justícia de la seva causa.

La història deix una traça profunda en el general Washington. Pren les paraules del soldat com les d’un profeta d’Israel, segons diu, i de nou alça el seu ànim i determini a lluitar per la Llibertat.

Al cap d’un any, Israel Solomon feia la celebració tradicional de la khanucà a la seva casa de Boston. Algú fa un truc a la porta, deu oficials acompanyen el primer President dels Estats Units d’Amèrica. S’asseu a la taula per a celebrar la festa i fa lliurament a l’Israel Solomon d’una medalla amb la khanuquia i la llegenda: “Amb admiració, George Washington”.


Tirania és quan el Poble té por dels governants. Llibertat és quan els governants tenen por del poble, deia Tomàs Jefferson. Benvinguda la “Festa de la Llibertat” a Catalunya.

ignasi carnicer barrufet

Seguidors