Pau Casals i Defilló (El Vendrell, 29 de desembre de 1876 - San Juan de Puerto Rico, 22 d'octubre de 1973) fou un exemple de catalanitat i un artista universalment reconegut. L'any 1971, el patrici Lluís Carulla i Canals, va distribuir tretze mil exemplars de la nadala "Homenatge a Pau Casals en el seu noranta-cinquè aniversari", amb textos de Joan Alavedra.

D'entre les pàgines del llibre, sembla adient recordar, en uns temps en els quals l'antisionisme campa en una Catalunya desorientada i mancada de referents nacionals de l'alçada de Pau Casals, com li fou atorgada la condició de Ciutadà d'Honor d'Israel. En el prefaci de la nadala enviada per la família Carulla hi consta el següent:

"Quan l'Estat d'Israel donava la més alta condecoració nacional -el títol de "Ciutadà d'Honor"- a Pau Casals en ocasió d'ésser executat "El Pessebre", el 1969, a Jerusalem i a Cesarea, "el seu escenari natural", el pergamí que li lliurava el cap de govern, Golda Meir, i quatre ministres, deia així: "Que us sigui donat de veure i viure amb els vostres propis ulls, durant la vostra vida i la nostra, la realització dels elevats ideals que teniu arrelats al cor i que irradien del vostre violoncel. Amén, Amén".

No cal dir que com els compatriotes fem nostre, en forma entranyable, el vot d'Israel, especialment en aquest Nadal de 1971. I diem al Mestre: Per molts anys!".

I a la pàgina 43, Joan Alavedra fa aquests relat del concert de Pau Casals a Jerusalem:

"El dia de l'audició del "Pessebre", va produir-se l'incendi de la mesquita El Aqsa. Des de l'ample finestral de la cambra del Mestre es domina el vell Jerusalem, bastit sobre el turó ample, voltat de muralla. De dintre la ciutat puja lentament la fumera, espessa i negra, que va aclarint-se i dissolent-se en el cel assoleiat de la tarda. Els àrabs han tancat les botigues i s'han declarat en vaga.

Golda Meir, cap del Govern, que ha visitat personalment el lloc, ha fet declaracions de cara a l'agitació internacional i ha donat les instruccions necessàries, entra a la cambra del Mestre, l'abraça, el besa, i, prenent-li afectuosament una mà, que guarda entre les seves durant tota la conversa, s'asseu al seu costat i li parla d'El Pessebre. Són dues hores d'afecte, de somriures, d'intercanvi d'idees, de projectes, d'afinitat i de cordialitat íntimes. Quan s'alça per anar-se'n, torna a besar el Mestre i li diu: "Fins aquest vespre".

A la porta, a l'interior de la sala i pels voltants de l'edifici, hom ha pres precaucions contra un possible atemptat dels àrabs. Golda Meir, la primer ministre, entra somrient, donant la mà a cada un dels seus dos néts. A dintre hi ha tres mil persones en un ambient d'entusiasme. La primera part, dirigida per Sacha Schneider, és molt aplaudida. Quan apareix Casals per dirigir la segona, tothom s'alça i l'ovaciona a peu dret fins que puja a la tarima. Ovació d'admiració a l'artista, d'afecte a l'home. Benvinguda a l'amic de les hores de prova. Salutació al "Ciutadà d'Honor" israelià, honorat amb el Bosc Pau Casals i la institució benèfica Pau i Marta Casals.

Casals s'asseu i agafa la batuta. Tot just comença l'obra, però, s'alça, dóna les entrades i fa les indicacions amb energia. Aquell home de noranta-dos anys que ha travessat l'escena lentament, que ha acceptat la mà del baix Elvira per pujar a l'estrada, ara és el gran director de sempre. I l'obra, impulsada pel Mestre, va creixent a mesura que avança. I quan, després d'aquell esborronador "Glòria !" Casals, braços enlaire, sostingué amb força aquell crit de "Pau!" en un país en guerra, en una ciutat on hi havia, vivent, un conflicte que podia desencadenar una catàstrofe, la sala, trasbalsada, esclatà en una ovació grandiosa, en una aclamació unànime que s'alçà, poderosa, com una sola veu inacabable...

"Casals !, Casals !", cridava la gent. I centenars de persones es precipitaren cap al peu de l'estrada allargant-li les mans. El Mestre s'inclinà per correspondre. Jo l'aguantava el braç. Estava amarat de suor i la cara, mullada, era extràordinàriament pàl·lida. Marta, entre bastidors, ens mirava amb ànsia. "Els vaig a parlar". Era l'audició quaranta-set d'El Pessebre i no ho havia fet mai. Alçà un braç demanant silenci, i tothom va emmudir a l'acte. La gent es quedà immòbil al lloc on se trobava.

De la sala arribava la intensitat d'emoció d'aquell silenci. Casals tardà a començar. Parlà d'Israel i de Catalunya i, en un moment donat, hagué de deturar-se. No podia continuar. Davant nostre mateix, jo veia els ulls de la gent brillants de llàgrimes. Aleshores, per tres vegades, envià un bes a la gentada mentre els deia: "I love you !, I love you !, I love you". Tot va desbordar-se. I, tot d'una, enmig d'aquell paroxisme, s'alçà la veu del cor, del grups d'homes i dones dels kibutz que havien cantat "El Pessebre". Tothom callà. Cantaven "El Cant dels Ocells", la nostra cançó catalana! I la cantaven en hebreu, en una harmonització a tres veus!

Ara érem el Mestre i jo els qui ploràvem. Drets damunt l'escena, escoltàvem la melodia que Pau Casals ha fet cèlebre al món sencer, tocant-la sempre després de cada concert com el seu Cant d'Enyorança. Els músics de l'orquestra, drets, estaven tots amb el cap baix. Vaig mirar la sala. Golda Meir, els quatre ministres que l'acompanyaven i els diplomàtics estrangers, com tota la gentada, escoltaven la cançó a peu dret, immòbils i silenciosos, com si escoltessin un himne. Quan va haver acabat, vaig dir al Mestre: "De tots els que ha rebut pel món, aquest és el més emocionant dels homenatges...".

Del Bolg del Jaume Renyer i Alimbau (29 de desembre de 2009)