1/6/11

REFUGIATS QUE FOREN OBLIDATS: L’ODISSEA DELS JUEUS AL MÓN MUSULMÀ

INTRODUCCIÓ

En el segle XX s’han viscut notables intercanvis de població entre països. Només en el període 1933-1945 se’n comptabilitzen més de 79 milions, i amb posterioritat al 1945 se superen els 100 milions de persones. Recordem el cas de Pakistan i l'Índia, 15 milions, però també el de Bulgària (1,8 milions) entre els seus veïns grecs turcs, romanesos,  etc, (1878-1945), el de Grècia i Turquia (1923), 1,6 milions, entre molts d’altres.
Dels més dels 179 milions de refugiats i desplaçats del segle XX, la llista dels quals es faria farragosa, el focus de l’atenció principal i singular de l’ONU ha estat, i és, els desplaçats àrabs de l’antic Mandat Britànic de Palestina (1922-1948).
El primer i més nombrós contingent de desplaçats fou arran de la Guerra d’Independència d’Israel (1948) i un segon, menys important, arran de la Guerra dels Sis Dies (1967). El primer contingent es fixa en 0,53 milions de persones, segons els registres oficials de la Lliga de Nacions, i 0,25 milions en el segon continget, en total 789.000 persones. La propaganda àrab ha tractat d’incrementar aquest nombre, tanmateix testimoniatges i documents mostren clarament que el nombre real de refugiats i desplaçats fou entre 420.000 i 539.000 persones.
Les dades, segons diverses fonts, són:
Informe del Mediador de l’ONU a Palestina
472.000
Comparació censos abans de 1948 i després
550.000
Missió Econòmica de l’ONU (1949)
726.000
Estimació àrab
> 800.000

Les dades de la UNWRA, segons diuen textualment, es basen en la informació proporcionada voluntàriament pels refugiats amb el propòsit d’obtenir accés als serveis de l’Agència i no s’han de considerar dades demogràficament vàlides (914.000 l’any 1950, segons l’UNWRA).
Parlem de desplaçats, més que no pas de refugiats, perquè la majoria del primer contingent va abandonar Palestina a causa les crides realitzades, en aquest sentit, pels dirigents i exèrcits i àrabs que van atacar el nounat estat d’Israel, tot just el mateix dia de la seva proclamació. Així ho manifesta l’organització àrab de l’Institut d’Estudis de Palestina de Beirut que envia un Memoràndum als estats àrabs a on afirma que la majoria dels refugiats àrabs de 1948 no van ser expulsats i que el 68% van deixar el país sense ni veure un soldat israelià. Ensems, l’Institut afirma que la marxa dels àrabs fou voluntària i portada a terme d’acord amb les nostres instruccions (1969).
L’atenció als desplaçats i refugiats ha estat objecte d’actuació per part de les Nacions Unides a partir, especialment, de l’acabament de la II Guerra Mundial. El desembre de 1949, l’Assemblea General de les Nacions Unides va aprovar la creació de l’Agència de les Nacions Unides per als Refugiats de Palestina al Pròxim Orient (UNWRA) per tal d’atendre les necessitats dels refugiats àrabs provocades per la guerra encetada per cinc estats àrabs contra l’estat d’Israel acabat de proclamar el 14 de maig de 1948 (els exèrcits àrabs foren els d’Egipte, Líban, Iraq, Síria i Transjordània més voluntaris libis, saudís i iemenites). El seu mandat inicial era de tres anys que s’han prorrogat fins el dia d’avui, malgrat la creació i existència d’un altre organisme de l’ONU per als refugiats, l’anomenat l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR), creada al desembre de 1949.
És a dir, les Nacions Unides disposen d’un organisme, l’ACNUR, per a atendre els 40 milions actuals de desplaçats i refugiats de tot el món excepte els de Palestina, que disposen d’un organisme específic, l’UNWRA.
El manteniment d’aquest organisme específic, nascut per un mandat temporal de tres anys i que es perpetua, estranyament, des de 1948, té poca justificació. L’argument formal del seu sosteniment explica que els refugiats de l’ACNUR, els de tot el món excepte Palestina –per entendre’ns-, tenen possibilitats bé d’integrar-se al lloc a on resideixen, bé d’assentar-se en tercers països o bé de tornar al país d’origen. Allò que val per a qualsevol refugiat del món no val pas per als desplaçats i refugiats palestins tota vegada que hom entén que ells no volen integrar-se a on es troben (incert), que no hi ha tercers països (cert) que els desitgin o bé que Israel no accepta el seu retorn (cert), per entendre que la majoria van marxar voluntàriament, atenent les crides àrabs a que ho fessin.
Aquestes consideracions vers els palestins, que arreu no es donen per a cap altre grup de refugiats, és amb les quals es pretén disculpar la no absorció de l’UNWRA dins de l’ACNUR.
Darrere de l’UNWRA hi ha un pressupost anual de 500 milions de dòlars destinats a 4 milions de persones aportats fonamentalment per Estats Units, la UE i països escandinaus, sorprenentment sense aportacions de païos musulmans, malgrat els petrodòlars. Darrere de de l’ACNUR hi ha un pressupost de 3.000 milions de dòlars destinats a 44 milions de persones aportats principalment, també, pels països occidentals. Darrera de l’UNWRA hi ha 29.000 treballadors, amb 120 funcionaris internacionals molt ben pagats. Darrera de l’ACNUR hi ha 7.200 treballadors.


UNWRA
ACNUR
Beneficiats
4 milions
44 milions
Treballadors
29.000
7.200
Pressupost
500 milions $USA
3.000 milions $USA
Cost per beneficiat
125 dòlars
68 dòlars

Davant d’aquestes xifres no és d’estranyar que l’existència de l’UNWRA sigui qüestionada, més quan ha estat acusada documentalment de:

  •       donar cobertura al terrorisme
  •       d’amagar armes
  •       de permetre l’ús d’ambulàncies i instal·lacions per finalitats terroristes
  •       d’editar llibres irrefutablement antisemites
  •       d’integrar membres de l’organització terrorista Hamas en el seu staff
  •       de destinar fons econòmics al terrorisme
  •       de corrupció dels seus membres, etc.
De fet, la seva acció va més enllà de donar assistència als desplaçats i refugiats en crear tota una estructura de caire governamental (escoles, centres de salut, obres públiques, medi ambient, etc.) que solapa i dobla l’acció de l’Autoriat Nacional Palestina, ANP, la qual rep, pels seu costat, ajuts copiosos per a aquestes finalitats, tant dels EEU com de la UE.
Tanmateix, el possible corrompiment de l’UNWRA es troba més, probablement, en el concepte fundacional originari. Tres són les singularitats bàsiques que basteixen aquest criteri:


UNWRA
ACNUR
Definició refugiat
Lloc de residència (Palestina) entre el 01/06/1946 al 15/05/1948
En funció de la nacionalitat o residència original
Beneficiaris
Els descendents per línea masculina, i femenina des de 1994
Exclosos els descendents
Exclosos
No exclosos
Els qui adquireixin una altra nacionalitat

Xoca que els refugiats de l’UNWRA puguin ser persones que visqueren a Palestina menys de dos anys, quan la propaganda àrab parla, sempre, d’arrels mil·lenàries (¿?). Una altra singularitat és el fet que els descendents es consideren també refugiats (encara que un dels dos consorts no sigui palestí, fet, un i l’altre, que no succeeix a l’ACNUR), incloses les diverses dones dels matrimonis polígams i la seva descendència. Una altra singularitat és que continuen essent considerats refugiats tot i que adquireixin una altra nacionalitat.
Tot plegat mostra l'inquebrentable objectiu de fer créixer el nombre de refugiats exponecialment i eternament, a diferència de tots els altres contingents de refugiats del món que, a mesura que passen els anys, redueixen el seu nombre. Aràbia Saudí, en cavi, opta per donar la ciutadania a tots els seus treballadors estrangers, sempre que compleixin uns requisits, llevat dels palestins que han de continuar essent refugiats.
Cal dir, també, que als campaments només hi viu un 30% dels refugiats.
De les seves actuacions, finançades pels Estats Units i Europa de manera substancial, l’UNWRA dóna compte, només, a l’Assemblea General de l’ONU, dominada pels 57 membres de la Conferència de l’Organització Islàmica, part substancial del Moviment dels Països No Alienats  -amb 118 membres-, que els dóna majoria automàtica damunt dels 192 membres de l’Assemblea.
Per tot plegat, l’UNWRA, paradigma de l’esbiaxada d’organismes d’ajut internacional, es troba constantment a la picota i és objecte d’informes i investigacions demolidores i algun país, com Canadà, ha decidit estroncar el seu finançament.
El resum d’aquest entortolligament és:
1.- El nombre oficial de refugiats inicials de 1948 fou de 726.000, sense tenir en compte que la pròpia UNWRA manifesta que no s’han de considerar dades demogràficament vàlides. Les xifres reals estimen un contingent entre 420.00 i 539.000 persones.
2.- Qualsevol d’aquestes xifres de refugiats es veuria demogràficament reduïda, 63 anys després, a uns pocs miles de persones, d’acord amb la normativa de l’ACNUR.
3.- L’UNWRA considera refugiat a qualsevol persona que hagués viscut menys de dos anys en el Mandat Britànic de Palestina, consideració que no es té per a cap altre grup de refugiats d’arreu del món i que no encaixa per a res en la cantarella de l’arrelament mil·lenari dels àrabs (¿?) a Palestina.
4- L’UNWRA permet que es continuïn considerant refugiats els descendents tant de línea materna com paterna, malgrat que el consort no sigui palestí. Així, els néts, renéts i rebesnéts multipliquen fins a l’infinit i eternament el nombre de refugiats convertint-ho en irresoluble. Aquesta consideració contradiu el criteri d’actuació en tots els altres grups de refugiats d’arreu. La xifra actual supera els 4 milions.
5.- Els refugiats palestins reben un finançament per persona de 125 dòlars anuals, un 83,82% més que la resta de refugiats del món, finançat en la seva major part per països occidentals que, alhora, financien generosament les accions de l’Autoritat Nacional Palestina.
6.- La majoria dels refugiats palestins, més del 70%, viuen fora dels campanents.
7.- Els països àrabs no permeten l’obtenció de la seva nacionalitat als palestins, de fet alguns països àrabs no els hi permeten la seva entrada, d’altres, com Aràbia Saudi permet l’obtenció de la nacionalitat als treballadors estrangers, llevat dels palestins.
En realitat, el manteniment i creixement indefinit del nombre de refugiats palestins expressa el determini àrab de mantenir permamenent viu el qüestionament de l’existència de l’estat d’Israel a costa d’unes persones a qui neguen l’extensió de la nacionalitat i que mantenen, a càrrec dels països occidentals, en una situació de marginació i de misèria inmisericordiosa.
El rei Hussein de Jordània ho va definir, el 1960, amb aquestes paraules:
Since 1948 Arab leaders have approached the Palestine problem in an irresponsible manner... They have used the Palestine people for selfish political purposes. This is ridiculous and, I could say, even criminal.
Front a l’insoluble problema dels refugiats palestins, l’any 1948 va esclatar, també, el problema dels refugiats jueus que van haver de fugir dels països musulmans. El seu nombre fou al voltant dels 850.000. Per a aquests refugiats que vivien de feia milers d’anys, aquests de manera fefaent, en països com Pèrsia, Iraq, etc., fins i tot abans de la conquesta musulmana dels mateixos, no va existir cap organisme com l’UNWRA ni ha existit cap “qüestió” a resoldre. Simplement, els qui van puguer salvar la vida, que no les propietats, van emigrar a països a on van obtenir la seva nacionalitat quan van poder o bé, la majoria d’ells, van anar cap a la Terra d’Israel obtenint la seva nacionalitat i sense crear camps permanents de refugiats com els que hi ha de palestins, encara avui, a dins del mateix territori de l’Autoritat Nacional Palestina.
Els jueus van obrir els seus braços als seus germans, fossin de color de pell, de llengua, de cultura i de països diferents. Mai ningú no va qüestionar l’acolliment i la integració, a diferència d’allò que ha passat, i passa dissortadament, entre els palestins i la resta de la comunitat àrab.
D’aquests 850.000 jueus, arrelats mil·lenàriament en països de l’Orient, poca gent parla de la seva odissea al llarg de segles de marginació i de patiment sota la “protecció” musulmana, la submissió dels “dhimmi” als seus amos musulmans. De la mà del llibre From Time Immemorial, de Joan Peters, extraurem una visió de la vida de les comunitats jueves en els països musulmans.

(continuarà) 

Seguidors