30/4/12

Anomenar l’innominable

23:52 | Publicat per | | | Modificar el missatge

Iad Vaxem (Museud'història de l'holocaust) - Sala dels noms
A mesura que es van anar coneixent públicament els horrors que els nazis havien comès contra gran part de la població jueva europea durant la Segona guerra mundial, va sorgir un dilema insoluble que, afegit a l’enorme dificultat que suposava explicar el que havia ocorregut, va complicar enormement la tasca dels historiadors i testimonis: quina paraula es podia utilitzar per anomenar uns esdeveniments que no tenien cap mena de precedent en la història de la humanitat? Semblava clar que qualsevol terme que s’escollís havia de causar dissensions.

El mot que, a la llarga, es va acabar imposant va ser holocaust, per bé que mai no ha satisfet ni els estudiosos del tema ni els supervivents. Holocaust prové del grec holokauston i vol dir sacrifici per foc ofert a Déu. És, per tant, prou evident que no té res a veure amb la intenció dels botxins ni amb la naturalesa de les víctimes. Tanmateix, sobretot a partir de l’èxit (especialment als EUA) de la sèrie Holocaust[1], que es va emetre per primer cop a finals dels anys vuitanta, és el terme que més s’ha fet servir. L’United States Holocaust Memorial, obert al públic l’any 1993 a Washington, és un exemple significatiu de la preeminència d’aquest mot.

A banda de holocaust, s’han emprat d’altres paraules per intentar anomenar l’innominable. Genocidi defineix la voluntat nazi d’anihilar tot un poble però elimina l’especificitat del que va passar. Judeocidi no ha arrelat mai; ni tampoc la paraula hebrea hurban (destrucció, ruïna), encara que la trobem en autors com Elias Canetti, Manès Sperber i Paul Celan. Actualment, l’alternativa més forta al terme holocaust és xoà, mot que en un principi tan sols s’utilitzava a Israel i que, a partir del film del mateix nom[2], es va estendre per tot Europa, sobretot.

A finals del mes de gener de l’any 2005, van aparèixer tres articles al diari francès Le Monde que se centraven en la conveniència o no d’emprar holocaust i xoà per anomenar la destrucció dels jueus d’Europa. Els articles els signaven Jacques Sebag («Pour en finir avec le mot “Holocauste”), Henry Meschonnic («Pour en finir avec le mot “Shoah”») i Claude Lanzmann («Ce mot “Shoah”»). Els dos darrers textos contenen molts més elements de polèmica que el primer, ja que els seus autors no es limiten tan sols a discutir sobre el terme xoà, sinó que intercanvien desqualificacions personals greus. El que aparentment hauria pogut ser una discussió filològica entre especialistes o erudits va acabanr esdevenint un xoc, amb afirmacions desafortunades incloses, sorprenent, tenint en compte la importància del tema en qüestió. 

A «Pour en finir avec le mot “Shoah”», Henri Meschonnic mostra les diverses incongruències terminològiques que acabem d’esmentar però, sobretot, qüestiona insistentment i amb vehemència la correcció del mot xoà. L’argument principal de Meschonnic per desqualificar aquest terme té a veure amb l’ús que se’n fa a la Bíblia, on apareix tretze cops ―dos a Job― i sempre referint-se a catàstrofes d’origen natural. Xoà, doncs, no pot designar uns esdeveniments que no són, és clar, naturals i que tenen uns culpables amb noms i cognoms. A continuació, Meschonnic responsabilitza, sense embuts, Claude Lanzmann, director de la pel·lícula Shoah, d’haver popularitzat un mot que traeix i amaga la realitat del que va passar. La radicalitat extrema de Meschonnic alhora de depurar els significats de les paraules el duen a qualificar l’acceptació de xoà com a «intolerable» i com a «una contaminació de l’esperit» «d’efectes perversos». No entén per què s’ha d’utilitzar, a més a més, un mot hebreu per a referir-se a uns fets que van afectar unes persones que no parlaven hebreu. Fins i tot li sembla més acurat fer servir terminologia nazi com solució final que no pas xoà. Tenint en compte els qüestionaments morals que implica usar una expressió creada pels botxins i que si parlem de solució és que hi devia haver un problema, sembla clar que aquí Meschonnic no està gens afortunat.

Claude Lanzmann va escriure una resposta contundent a Le Monde. Al principi de l’article explica per què va anomenar Shoah el seu film: inicialment no volia posar cap nom a la pel·lícula. Per qüestions de registre comercial la va haver de titular i, sense cap mena de coneixement de l’hebreu, va escollir el mot xoà. Lanzman sap que, d’ençà, aquesta paraula ha acabat formant part del vocabulari de moltes llengües europees però no se’n sent pas culpable: els mots, de vegades, no s’ajusten a les realitats que han acabat descrivint. Passa el mateix amb el mot antisemitisme que s’usa per referir-se a l’odi als jueus, quan, de fet, de semites, també en són els àrabs, per exemple. Tanmateix, en el seu article, Lanzmann acusa Meschonnic de, mitjançant l’eliminació del mot xoà, voler eradicar el record, també, del que va passar, cosa que confirma una lectura molt parcial de l’article del traductor francès.

Que cap mot que pretengui designar les atrocitats nazis acabi generant un consens absolut és ben lògic: l’enormitat del crim és tan gran que, si ben sovint els mots ja es mostren insuficients per reflectir algunes realitats, en aquest cas són del tot estèrils.

David Cuscó i Escudero
[1] Holocaust (1978), sèrie dirigida per Marvon J. Chomsky, emesa per primer cop pel canal nord-americà NBC.
[2] Shoah (1985), dirigida per Claude Lanzmann. 
____________

En aquest enllaç hi ha els tres articles esmentats en format pdf (en francès): http://dkjunior.eu5.org/img01/meschonnic-sebag-lanzmann.pdf



Etiquetes

Seguidors