30/5/24

STATEMENT OF THE CATALAN ASSOCIATION OF FRIENDS OF ISRAEL REGARDING THE RECOGNITION OF PALESTINE BY THE SPANISH GOVERNMENT

The Catalan Association of Friends of Israel (ACAI) strongly condemns the recognition that the Spanish government of Pedro Sánchez approved at the Council of Ministers and without a proper Parliament debate regarding the non-existent state of Palestine.

The unilateral  way of proceeding, without democratic consensus and without even considering the Israeli side, shows that this maneuver has been done disregarding Israel despite the official statements saying  the opposite. How else can it be understood that Vice President Yolanda Díaz speaks explicitly of "liberating Palestine from the river to the sea" which, as everyone knows, is nothing but an euphemism for the extermination of the Jewish population? In addition, other members of the parties that support the Spanish government are advocating for a total break in relations with the state of Israel. Not only a diplomatic rupture but also commercial, cultural and of all areas.

This decision must be explained in terms of internal politics, since the stability of his government depends on the support of a small, openly anti-Zionist party. Also, there is the calculation of Mr. Sánchez to mobilize his supporters facing the next European elections. Using a highly complex conflict for his personal political agenda is extremely frivolous. Recognizing Palestine within the current context is perceived as a reward for the events of October 7th, both in Israel and by Hamas, Iran and similar regimes and organizations, which are incompatible with peace.

Thus, the decision of the Spanish government implies there is a reward for the most uncompromising sectors of the Arab movement in Palestine,  since they understand that the path of terror  obtains international legitimacy.

The insistence on the "two-state" solution detailing only Arab demands without taking into account Israeli needs reveals, at best, a deep ignorance of the situation. And since this possibility should be ruled out in a government that dares to take a step in this direction, the plausibility of enormous irresponsibility or even the re-emergence of the historical anti-Semitic drive that is at the base of the Spanish national construction, a penultimate manifestation of which was the belated recognition (imposed by the need of Spain to be admitted to the European Community) of the State of Israel.

Added to this, is the way in which the media, public and private, "informt" about the situation and the conflict. To give just a few examples: Accepting without a any nuance or contrast the storytelling issued by Hamas (the number of victims, the qualification of all of them as civilian victims,...); Hiding the facy thatof the civilian population is used as to human shields ofn military targets;, Hushing up the findings of complex infrastructures used to attack Israel , (very expensive,  and with no interest by any journalist in knowing how they are funded );Describing the conflict as "genocide" and so, trivializing the meaning and actual genocides;, Almost lamenting that rocket attacks from Gaza do no harm Israel  because of the Iron Dome, saying almost nothing about the hundreds of thousands of displaced Israelis (Arabs and Jews) who are in the north of Israel due to the attacks coming from Lebanon,....not to mention how the first cause of the conflict has been "obliviated", this is, the break of the ceasefire  by Hamas with the attack on the Israeli population with mass murder in the midst of unspeakable atrocities and the kidnapped hostages that no one seems to remember.

It is clear that these misrepresentations have an impact on public opinion and create an unfavorable current of opinion against Israel.

We can hardly believe that the whole issue does not imply an anti-Semitic bias.

We are not requestingo  from the media to have one point of view or another, We would simply be satisfied with honest  and contrasting report, expecting journalists to do their job, in fact.

We also deplore the Catalan Government's adherence to the Spanish goverment in this conflict wasting the good longlasting relationships that Catalanonians have always had with the people of Israel. It is compulsory and urgent for the government of our country to have its own agenda, state vision and to act accordingly.

29/5/24

COMUNICAT OFICIAL DE L'ASSOCIACIÓ CATALANA D'AMICS D'ISRAEL RESPECTE AL RECONEIXEMENT DE PALESTINA PER PART DEL GOVERN ESPANYOL

Catalunya, 28 de maig del 2024

Des de l’Associació Catalana d’Amics d’Israel (ACAI), condemnem enèrgicament el reconeixement que el Govern Espanyol de Pedro Sánchez ha aprovat avui en Consell de Ministres, i sense debatre-ho al Parlament, de l’inexistent estat de Palestina.

La forma de procedir, unilateralment, sense consens i sense ni tan sols parlar amb la part israeliana, demostra que aquesta maniobra s’ha fet en contra d’Israel, malgrat que a les declaracions oficials es digui tot el contrari. Com, si no, es pot entendre que la vicepresidenta Yolanda Díez parli explícitament d’”alliberar Palestina des del riu fins a la mar” que, com tothom sap, no és res més que un eufemisme per a un extermini de la població jueva? Sense esmentar que altres membres dels partits que formen el govern espanyol advoquen per un trencament total de relacions amb l’estat d’Israel, no només diplomàtiques sinó comercials, culturals i de tota mena. 
Aquesta és una decisió que s’explica en clau de política interna, ja que l’estabilitat del govern espanyol depèn del suport d’una petita formació obertament antisionista. Així mateix, hi ha el càlcul del Sr. Sánchez de mobilitzar suports de cara a les properes eleccions europees. Fer servir un conflicte d’alta complexitat per a l’agenda política personal és d’una enorme frivolitat. Reconèixer Palestina en aquests moments es percep com un premi als fets del passat 7 d’octubre, tant a Israel com per part de Hamàs, Iran i règims i organitzacions afins, cosa que és incompatible amb la pau.

Així mateix, la decisió del govern espanyol significa una recompensa envers els sectors més intransigents del moviment àrab de Palestina, ja que veuen que la via del terror obté legitimació internacional. 
La insistència en la solució dels dos estats, detallant només les exigències àrabs sense tenir en compte les necessitats israelianes, palesa, en el millor dels casos, una profunda ignorància de la situació. I com que aquesta possibilitat hauria de ser descartada en un govern que gosa fer un pas en aquest sentit, pren força la versemblança d’una enorme irresponsabilitat o, fins i tot, la reemergència de la pulsió històrica antisemita que és a la base de la construcció nacional espanyola. Una manifestació penúltima en va ser el reconeixement tardà (i imposat per la necessitat d’Espanya de ser admesa a les Comunitats Europees) de l’Estat d’Israel.

Cal sumar-hi també la manera com els mitjans de comunicació, públics i privats, informen sobre la situació i el conflicte. Per posar només uns exemples: acatar sense ni una engruna de matís ni contrast el relat provinent de Hamàs el nombre de víctimes, la qualificació de totes elles com a víctimes civils...; amagar la situació de la població civil utilitzada com a escut humà en objectius militars; silenciar les troballes de complexes infraestructures molt costoses, però sembla que cap periodista d’investigació no està interessat en saber com es financen fetes servir per atacar Israel; qualificar el conflicte com a genocidi amb el que comporta de banalització del terme i dels genocidis reals; lamentar gairebé que els atacs amb coets des de Gaza no facin danys a Israel a causa de la Cúpula de Ferro; no dir gairebé res dels centenars de milers de desplaçats israelians àrabs i jueus que hi ha al nord d’Israel a causa dels atacs provinents des del Líban... Per no parlar de com s’ha oblidat la causa primera del conflicte, això és, el trencament per part de Hamàs de l’alto al foc vigent amb l’atac a la població israeliana amb assassinats en massa enmig d’atrocitats indescriptibles i la presa d’ostatges que no sembla recordar ningú. És evident que aquestes tergiversacions tenen un impacte en l’opinió pública i creen un corrent d’opinió desfavorable cap a Israel. 

Difícilment ens podem creure que tot plegat no té un biaix antisemita. 

No demanem que els mitjans de comunicació tinguin un punt de vista o un altre, simplement ens conformaríem amb què informessin i contrastessin; amb què fessin la seva feina.

També deplorem el seguidisme que el Govern Català fa del Govern Espanyol en aquest tema, tot malbaratant les llargues i bones relacions que els catalans hem tingut sempre amb el poble d’Israel. És urgent que el Govern del nostre país tingui una agenda pròpia, visió d’estat i que actuï com a tal.

 

 

 

­­

 

18/4/18

EL DIA DE LA INDEPENDÈNCIA


De molts és ben sabut que el dia de la Independència d’Israel, el Iom haatsmaut, se celebra el 5 del mes de Iar perquè aquell dia de l’any 5.708, David Ben Gurion, president de l’Agència Jueva, va llegir, davant del Consell del Poble Jueu reunit a Tel Aviv, la declaració que establia de l’Estat d’Israel. Si aleshores la declaració va coincidir el 14 de maig del 1948, enguany el 70è aniversari és el 18 d’abril. 
El naixent Estat no sorgia del no-res. Era un pas decisiu d’un projecte polític, el sionisme, que havia nascut al llarg del segle XIX, els elements centrals del qual -bevent d’una tradició secular que maldava pel retorn del poble jueu a la Terra d’Israel- van prendre forma definitiva amb les propostes de Teodor Herzl, validades solemnement en el decurs del Primer Congrés Sionista Mundial celebrat a Basilea el 1897. Des d’aleshores, el moviment sionista va fer tot el possible i va actuar en tots els fronts per recuperar el control de la terra que havia estat el bressol del poble jueu, per fer-hi una llar nacional jueva on hi pogués viure en pau, llibertat i seguretat. S’hi han dedicat molts anys d’esforços, treball i patiment (massa) de molta gent. Però ha valgut la pena arribar fins avui: Israel és una democràcia vibrant, complexa, rica, per bé que assetjada per dictadures que l’amenacen contínuament i amb uns reptes immensos quant a la gestió de la seva pròpia diversitat interna. L’hebreu ha tornat a rebrotar, i la cultura i la ciència jueves són fortíssimes. El poble jueu està avui en millors condicions per, primer, continuar existint com a tal i, segon, per continuar portant a terme el seu compromís autoimposat de millorar el món.
Nascuda de l’admiració pel poble jueu, l’Associació Catalana d’Amics d’Israel (ACAI) es va fundar amb la voluntat de fomentar i enfortir els lligams entre Israel i Catalunya de manera bidireccional. Per això, l’ACAI aplega catalans que, per diverses raons, ens sentim propers al poble jueu i a Israel. Alhora, som persones que compartim la convicció que el dret a l’autodeterminació, invocat en el cas d’Israel, també és vigent per al nostre país, Catalunya.
És per això que, amb motiu del Dia de la Independència d’Israel, des de l’ACAI, adreçant-nos als nostres compatriotes i a totes les persones de bona voluntat que hi ha al món, essent plenament conscients que la història i les circumstàncies d’Israel i Catalunya són ben diferents, i perquè hi veiem honestament alguns elements que permeten una certa comparació, sostenim que el cas d’Israel pot ser útil per a Catalunya en el seu procés d’afirmació nacional que està vivint aquests darrers anys. 
No es tracta de copiar res. Però creiem imprescindible remetre’ns al cas d’Israel per orientar l’acció política catalana cap a la finalitat que la majoria del poble català vol: la constitució d’una república lliure, integrada per dones i homes lliures. Són claus per a aquesta bona fi -i l’ordre no n’estableix la importància: l’existència d’un lideratge fort, determinat i ben assessorat, i d’altres lideratges també potents en determinats àmbits; el respecte a la diversitat interna i a la recerca d’un consens per al bé superior que s’està buscant; la fermesa en el manteniment dels objectius estratègics i la ductilitat en la tàctica; l’ús de les institucions existents i la creació de noves fora de l’abast dels poders que es combaten; el repartiment i la distribució dels recursos disponibles en els diversos fronts de defensa de la causa, siguin a l’interior del  país o a l’exterior; saber mobilitzar el bo i millor de la nostra gent en el moment precís d’acord amb la planificació establerta; assumir que ningú altre no farà res per nosaltres abans que nosaltres no ho hàgim fet; o bé, emfatitzar a cada fase del procés els tipus d’accions que siguin pertinents sense quedar presoners de plantejaments que s’hagin demostrat estèrils o ineficients. De la història del moviment sionista, Catalunya en pot aprendre molt, n’ha d’aprendre molt. 
L’ACAI, en aquests moments històrics, reitera que està al servei de Catalunya i posa a la seva disposició tots els seus recursos per a contribuir a fer avançar la voluntat del poble català en el sentit que li marca la història. Treballarà en el seu àmbit, amb tota la discreció que calgui, perquè Israel pugui confirmar una vegada més que a Catalunya hi té bons amics i que, més enllà de ser coherent amb el principi de llibertat dels pobles, és també en el seu propi interès que li convindria que a Catalunya esdevingués un nou Estat a la Mediterrània. 
L’ACAI és ben conscient que Israel té moltíssimes i importants carpetes obertes. Tanmateix, confiem que sabrà donar suport a les aspiracions catalanes d’acord amb la conjuntura de cada moment; i que, com en d’altres cops, sense que es noti, ajudarà Catalunya i els patriotes que la defensen. Sabem que no serà el primer Estat en reconèixer la nova República, però també ens consta que no serà el darrer. 

Am Israel Khai!
Visca Catalunya Lliure!



20/10/17

UNA ALTRA RESPOSTA AL SETMANARI ISRAELIÀ AURORA

Una altra resposta al difamatori i manipulador article del setmanari Aurora:
________________________

Apreciados Sres,

Con estupor hemos leído la respuesta del Sr. Santiago Trancón Pérez a una noticia de agencia (en concreto de la Agencia EFE) recogida por su semanario el pasado 2 de octubre y que se refería al proceso independentista de la nación catalana y el referéndum realizado el día 1 de octubre y que en nada se refería al Pueblo Judío ni a Israel. Sin entrar en el contenido falso y ofensivo de la respuesta del mencionado señor y el uso de su semanario como medio propagandístico de sus elucubraciones sobre lo que para él es España, mezclando a las comunidades judías y su apreciación maliciosa de lo que es la tradición judía en sus delirios. Nos parece lamentable que su semanario se preste a difundir comentarios y pensamientos que banalizan la Shoá.

Dicho señor califica de fuente interesada y manipuladora a la Agencia EFE – fundada en 1939 en España y que actualmente es una Sociedad Anónima de donde el estado español es el principal accionista- , aquí ya podemos ver su sesgo delirante de ser más Español que España. Los insultos al Pueblo Catalán fundamentados en que él es admirador de/y amante de Israel no son admisibles, ni por él ni por nadie. Ampararse en amar a Israel para calificar de nazi al movimiento independentista de la Nación Catalana es algo delirante. La pregunta es ¿qué tiene que ver una cosa con la otra? Afirmaciones completamente gratuitas y mentiras que solamente están en sus elucubraciones. Hoy la banalización de la Shoá es una forma de antisemitismo que este señor practica y que lamentablemente Aurora ha difundido, y esto como judíos nos repugna; pero  como judíos ciudadanos de Cataluña nos ofende por las mentiras vertidas sobre la mayoría de nuestros conciudadanos.

Confundir Sefarad con España es algo muy normal en el nacionalismo español. Hay que recordar que cuando el Pueblo Judío fue expulsado de Sefarad, España no existía y cuando volvimos, España nos seguía menospreciado. Hoy en hebreo moderno España es Sefarad, pero nada más, y cabe decir que la primera comunidad judía que se restableció en la llamada España fue la de Barcelona en 1918 y que su momento más triste fue con la  ocupación fascista de Cataluña con sus centros destruidos y cerrados, y que durante la república ninguna de las instituciones judías fue perseguida ni cerrada. Es más, hoy aún muchos de los documentos de las comunidades judías de Cataluña siguen secuestrados como “botín de Guerra” en “El Archivo español de Salamanca”, junto con buena parte de los documentos de la Nación Catalana.

Durante el franquismo, después de la Guerra Europea,  el nacionalismo español, fue suavizando su actitud con los judíos y, en Cataluña, gracias a las personas que hicieron posible la “Entesa Judeo-Cristiana” de Bendita Memoria, la normalización de nuestro Pueblo fue calando en la sociedad catalana.

Los insultos a Pilar Rahola dan buena muestra del desconocimiento y el menosprecio a la nación catalana por parte de dicho señor; para él solamente los buenos españoles de determinadas ideologías pueden ser amigos de Israel y los judíos. Solamente los nacionalistas españoles son amigos de los judíos.

La sociedad judía en Cataluña es plural, hoy hay sectoriales judías de la Asamblea Nacional Catalana, asociaciones como ACAI – Associació Catalana d’Amics de Israel- y  Israel-Catalunya, comparten judíos y no judíos. Por otra parte Cataluña es la Comunidad autónoma con más comunidades judías de España – CIB, Atid, Jabad, Bet Shalom-. Obviamente que hay actos de antisemitismo, pero los actos aislados que se puedan dar en la sociedad catalana, dan precisamente testimonio de la falsedad de los delirios de dicho individuo. Precisamente, paradojas, su artículo, publicado por un medio judío, es un artículo profundamente antisemita. Una persona que ni vive ni está en contacto con la realidad catalana más allá de sus fantasías y sus prejuicios extrapola su iluminada visión de cómo y qué tienen que ser los judíos, para prevalecer su España, que al final es lo único que le interesa.  

Que no engañe nadie a sus lectores, nadie que dice amar a Israel y el Pueblo Judío banaliza la Shoá e insulta y menosprecia otro pueblo para justificar sus posiciones.

Barcelona a 20 de Octubre de 2017 / 30 de Tishrei de 5778

Simy Benarroch
Jaim Grau


_________________________


19/10/17

RESPOSTA AL SETMANARI ISRAELIÀ AURORA



En resposta a un article publicat al setmanari Israelià en espanyol AURORA per Santiago Trancón Pérez: "Menos de un 25% de catalanes votó por la independencia"



A un ciudadano de cualquier democracia le sorprenderá saber que en España, un supuesto país democrático, hay aún poblaciones con el nombre de fascistas criminales. No sucede en ningún otro país europeo.

Pues sí, en la profunda Castilla, Quintanilla de Onésimo (antes Quintanilla de Abajo) lleva el nombre de uno de los fascistas más furibundos contra los judíos y contra los catalanes. Su nombre es Onésimo Redondo.

Su ardor guerrero eran tan visceral que publicó en español una edición comentada de Los Protocolos de los Sabios de Sión. A los catalanes nos dedicó, a parte de su odio, esta arenga:

"Castilla siente de cerca el placer anticipado de su próxima revancha. Vemos en peligro cierto nuestro pueblo, nuestra alma, nuestro país. Ya es imposible prolongar el letargo.
Castilla se levantará y con ella toda España; porque España quiere vivir sabrá demostrar en momentos definitivos que toda ella es Castellana".

Toda España es Castellana. Este es el resumen del nacionalismo español, este es el sentir del señor Santiago Trancón Pérez, castellano como Onésimo Redondo. Un nacionalismo agresivo y violento conocido en toda la faz del mundo, en Flandes, en México, en Filipinas, en Cuba o en Sudamérica.

Un nacionalismo que se hermanó con la Italia de Mussolini y la Alemania de Hitler, y que tiene una aversión total por la diversidad y la diferencia. En esta España Castellana, Cataluña no tiene cabida, o deja de ser catalana o será siempre enemiga y mantenida a la fuerza.

Todos los estudios de opinión cifran que un 80% de Cataluña quiere decidir libremente, e independientemente de España, su futuro político, sea mediante la secesión o sea mediante nuevas formas de relación con el Reino de España.

A la España Castellana de Onésimo Redondo y de Santiago Trancón no le cabe en la cabeza que los ciudadanos podamos decidir libremente nuestro futuro y si bien no nos respetan como catalanes, con nuestra lengua, cultura, derecho, tradición, nos obligan forzosamente a financiar cuantiosamente un estado quebrado y sin horizonte de regeneración.

En las Cortes franquistas, el método de votación era preguntar a los “procuradores” (nombre castellano para evitar pronunciar la palabra “diputado”) cuantos votos contrarios se emitían a las propuestas del Régimen fascista. Los votos afirmativos eran todo el resto sin preguntarlo.

Pues bien, las cuentas del Sr. Santiago Trancón son un fiel reflejo de este sistema tan “peculiar”, tan típico de las Cortes franquistas. Pone en un saco a los que votan afirmativo y todo el resto, incluido los menores de edad, son contrarios. Así de simple. Métodos típicamente de la España Castellana fascista de Onésimo Redondo. Es como decir que el PP gobierna España en contra del 83% de la población, toda vez que sólo obtuvo 7,9 millones de votos de una población total de 46,5 millones de habitantes. La estupidez puede ser infinita, como bien describía Einstein: “Hay dos cosas infinitas, el Universo y la estupidez, y de la primera no estoy seguro del todo”.

El Referéndum por la Independencia de Cataluña fue una jornada histórica. Millones de personas fueron a votar en medio de una violencia inusual de la policía y el ejército español (Guardia Civil) que España envió a Cataluña en número superior a 10.000 unidades al grito de “A por ellos, oé”, y estos “ellos” a los que debe atacarse no son españoles, son “ellos” los “catalanes”.

El pueblo defendió literalmente las urnas y los colegios abiertos en medio de amenazas, sanciones y la violencia policial que la CNN tachó de “La vergüenza de Europa”.

En medio de esta resistencia heroica, 2.262.424 millones de catalanes pudieron votar, y otros 770.000 no pudieron hacerlo por haberse cerrado los colegios a causa de la violencia de las fuerzas de ocupación españolas.

El censo electoral era de 5.343.358 personas, por lo tanto la participación  fue del 42,3%. Los votos afirmativos fueron 90,09%,  los negativos 7,87%, 2,03% en blanco y 0,89% nulos. 

Siguiendo el razonamiento pintoresco del Sr. Trancón, 100-7,87=92,13% de la población catalana es favorable a la independencia de Cataluña. Por lo tanto, el titular de AURORA hubiera tenido que ser: “EL 92,13% DE LOS CATALANES VOTÓ POR LA INDEPENDENCIA”.

La cifra de participación, superando el miedo y la violencia de las fuerzas policiales y militares, es increíble y, por cierto, superior al referéndum de la Constitución europea del 2005 (41%).

Como podrá desprender el lector de AURORA, entre la España Castellana y Cataluña hay un mundo de lejanía que no es ya posible de armonizar. Que la España Castellana se quede con sus Onésimos Redondos y Santiagos Trancones, con sus publicaciones de “Los Protocolos de los Sabios de Sión”, con sus sistemas de recuento de votos, con sus fascistas Quintanillas de Onésimos, y que la Cataluña moderna, emprendedora y culta pueda volar con su libertad. Como bien dijo el poeta Joan Maragall hace más de 100 años: ADÉU ESPANYA!



8/8/17

Tot el dolor d’un poble. En memòria de les persones deportades als camps nazis.



En el 72è aniversari de l'alliberament del camp de concentració de Mauthausen-Gusen (Àustria), l’ACAI  va participar en l'homenatge internacional als assassinats als camps concentració nazis convidada pel Govern de la Generalitat.

Dissabte 6 de maig, en representació del Govern de la Generalitat de Catalunya, l’Honorable Conseller Raül Romeva va intervenir en l'acte internacional, organitzat pel Comitè Internacional de Gusen. L’acte també va comptar amb la presència de supervivents dels camps de Mauthausen-Gusen, així com delegacions de 21 països i  hi va intervenir el president d'Àustria, Alexander Van der Bellen. Després la delegació catalana va retre un homenatge i va fer una ofrena floral dintre el Memorial de Gusen als catalans morts al camp amb la  participació d’estudiants catalans, l'alcalde de Navàs, l'Amical de Mauthausen i l’Honorable Conseller Raül Romeva.

Diumenge 7 de maig, el conseller d’Afers Exteriors, Relacions Institucionals i Transparència, Raül Romeva, va inaugurar a l’antic camp de Mauthausen una placa commemorativa de la Generalitat de Catalunya en memòria dels deportats i víctimes del nazisme. El conseller va estar acompanyat pel delegat del Govern a Àustria,  Adam Casals i la directora general de Relacions Institucionals i amb el Parlament, Carme Garcia

L'acte institucional es va desenvolupar en el marc de la cerimònia internacional de l'aniversari de l’alliberament del camp de Mauthausen. Hi van intervenir l’alcaldessa de Mauthausen, Leitner Gudrun, Jordi Miró, president d'Estat Català, un representant del Partit Socialista de Catalunya (PSC), Roger Torrent, diputat d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), Marta Castillon, de l'Associació Catalana d'Amics d'Israel (ACAI), i el president de l’Amical de Mauthausen, Enric Garriga
A l'homenatge també van  assistir familiars i amics dels deportats, representants del Memorial Demòcratic, membres de l’ANC d’Àustria i del Triangle Blau.

La placa, obra de l’escultor Jesús Galdon, va ser col·locada al mur de les lamentacions del mateix camp de Mauthausen i s’hi pot llegir en català, castellà, hebreu i alemany: “Tot el dolor  d'un poble. En memòria de les persones deportades als camps nazis”. 

El violoncel·lista Carles Muñoz, membre del Lofoten Duo, va interpretar El cant dels ocells de Pau Casals, Kadix de Maurice Ravel i la pregària jueva El malei rakhamim.

Els camps nazis de Mauthausen i Gusen: una mica d’història.

El camp de concentració de Mauthausen i el crematori de Gusen van ser un dels grans complexos de l’extermini nazi. El primer camp de Mauthausen, format per 49 subcamps, va ser construït pels mateixos presoners entre 1939 i 1940. Hi van ser deportades unes 200.000 persones, 120.000 dels quals hi van morir. Es calcula que hi van  passar uns 3.000 catalans i que 1.800 van ser-hi assassinats.

Els primers deportats foren opositors alemanys i austríacs, els quals seguiren intel·lectuals polonesos i deportats soviètics. A partir de 1941 van començar a arribar-hi grans quantitats de catalans juntament amb republicans d’altres punts de l’Estat espanyol i membres de la resistència francesa. El 1944 milers de jueus hongaresos i holandesos van ser deportats i exterminats sistemàticament. Finalment, al camp també hi van deportar homosexuals, gitanos i testimonis de Jehovà, fins a un total de disset col·lectius diferents. 

D’entre els presoners catalans que van sobreviure al camp, hi havia el fotògraf Francesc Boix i l’escriptor Joaquim Amat-Piniella qui va plasmar la seva experiència a la novel·la K. L. Reich, una de les grans obres de la literatura sobre l’Holocaust.   

El camp de concentració de Gusen va ser un camp de treballs forçats i d’extermini que formava part del camp de concentració de Mauthausen. La seva construcció es va iniciar l’any 1939 quan 400 persones del camp de Mauthausen van ser enviats a Gusen per a la seva construcció. Entre 1939 i 1945, any en què el camp va ser alliberat, unes 71.000 persones van ser-hi empresonades i en van morir unes 35.800.
___________________________________


Quan des d’Israel es diu mai més, no és un desig, és una promesa.

Diumenge 7 de maig, camp de concentració nazi de Mauthausen (Àustria).

Paraules en representació de l’ACAI en l’acte organitzat pel Govern de la Generalitat amb motiu del 72è aniversari de l’alliberament del camp de concentració nazi de Mauthausen-Gusen.

בוקר טוב, שלום לכולם

Bon dia tothom,

Honorable Conseller, Raül Romeva, representants de les entitats, us volem agrair des de l’Associació Catalana d’Amics d’Israel, ser avui aquí per honorar i recordar les persones assassinades pel nazisme.

Davant el pitjor crim perpetrat contra la humanitat, les paraules hi sobren. Tanmateix se’ns plantegen infinits interrogants sense resposta del perquè de la degradació de la condició humana i de l’extermini industrial, planificat i sistemàtic comès pel nazisme i els seus aliats.

Tot i això tenim una certesa: l’infern va existir i es diu Mauthausen, Auschwitz-Birkenau, Treblinka, Sobibor, Buchenwald i, malauradament, molts d’altres.

Abans he dit que les paraules hi sobren, però el poble jueu ha après què cal fer: quan des d’Israel es diu mai més, no és un desig, és una promesa: nosaltres, cada dia, recordem cada nom, cada rostre.

כל יום זוכרים : יד ושם

Si haguéssim de fer un minut de silenci per cadascun dels jueus morts a la xoà (més de 6 milions de jueus, un milió i mig de nens jueus exterminats), hauríem d’estar callats més d’11 anys.

I avui, aquí, des de l’ACAI, volem recordar els republicans, les persones d’ERC i d’Estat Català que van ser víctimes del nazisme i foren assassinades per defensar els valors de la llibertat, la igualtat i la fraternitat, i també per defensar la llibertat del seu país.

Tampoc ens volem oblidar dels homosexuals, dels dissidents polítics, dels testimonis de Jehovà i, molt especialment, del poble gitano. Durant l’Holocaust 250.000 gitanos foren assassinats, el segon grup més massacrat després del poble jueu.

NO OBLIDEM, NO US OBLIDEM.
תמיד לזכור
לא לשכוח
תודה. שלום. שלום עולמי   Gràcies. Pau en el món. Xalom.

Am Israel khai i visca Catalunya lliure.



Seguidors