26/10/12
FET DIFERENCIAL
Estudiant a Singapur presentant el mapa de les Start-Up israelianes. |
Durant massa temps hem
associat determinats conceptes de comportament social a ideologies de dretes.
Tot sovint hem associat competència, esforç, emprenedoria, empresa,
excel·lència i èxit a discursos de dretes. Conseqüentment hem continuat el
sil·logisme dient que “dreta” és insolidaritat, salvatgisme, etc.
És probable que això ens
hagi passat perquè la majoria dels intel·lectuals publicats s’han alimentat de
mestres progressistes i d’ideologies esquerranoses. És probable que s’hi hagi
sumat el fet que molts periodistes també coincidissin en aquestes mateixes
fonts, provocant una potenciació del missatge i, alhora, un monopoli en el món
de les idees publicades.
A Israel hi conviuen les
dues visions (talment com en altres països) de forma més proporcional que a
Catalunya. Israel té una de les economies més solides del moment, manté
un petit creixement i té una taxa d’atur al voltant del 7%; això no vol dir que
no pateixi la crisi.
Quan es parla de “factors
que contribueixen al creixement econòmic”, cap mitjà de comunicació no aprofundeix
en què significa, què representa. Tanmateix, quan parlem “d’ambient de
recolzament per als negocis” o de
“cultura empresarial” d’Israel no som capaços de ser conscients de què comporta
en el pla mental d’una societat. Si ho analitzéssim superficialment ens
adonaríem que Israel era el 5è país del rànquing al 2009 en “fortaleses de
protecció d’inversions”, i és el 8è en “disponibilitat de capital risc”.
És a dir, en els estudis que
dictaminen els graus de competitivitat, capacitació i talent d’un estat hi ha
un seguit de conceptes que es tenen en compte. Millorar aquests indicadors és
una manera de millorar l’economia d’un estat.
Això ens dóna pistes de quin
és el fet diferencial. Tenim un país – Catalunya i Espanya -on el talonari és
paper mullat i l’impagament està a l’ordre del dia. Tenim un país on és
dificilíssim trobar capital que confiï en una idea de negoci en lloc de confiar
exclusivament en les propietats d’aval. Tenim un país amb lleis de fiscalitat
complexes i un control de la iniciativa privada malaltís. Barreres posades tot
sovint per l’esquerra ideològica i que només poden superar aquells que tenen
capital i recursos suficients, impossibilitant l’ascensió social a aquells que
tenen grans idees i capacitat de competir però no venen de famílies adinerades.
En canvi, a Israel poca
gent, poques ideologies discuteixen la necessitat i el dret a què qualsevol persona intenti quelcom i accepten
que es pugui fracassar. Aquesta concepció, no sempre conscient, que el fracàs,
si no és reiterat, pot ser positiu és una de les diferències existents entre ambdues
nacions.
Tot i això, els índex
demostren que Catalunya té un percentatge d’emprenedors i autònoms més
homologable que no pas Espanya, per exemple. El que hem de saber és que no és
suficient, no n’hi ha prou. Hem de continuar esforçant-nos, hem de continuar
treballant una mentalitat més oberta al món occidental.
Les grans empreses de
tecnologia punta israelianes, la imatge de país agradable per a viure i la
sensació que Israel és a la punta de llança de molts sectors no són fets
trivials ni casuals.
L’única explicació possible
és la seva fortalesa nacional. Diem que és una nació forta perquè té
autoestima, té capacitat d’autocrítica i perquè ha estat capaç de sintetitzar
visions socioeconòmiques oposades, moltes d’elles provocades per l’origen
comunista o nord-americà o europeu de molts israelians.
És evident que aquesta visió
externa d’Israel és massa general i sempre tindrà un munt d’excepcions, però
estic convençut que a nivell general una majoria d’israelians podria
subscriure-la, independentment de l’origen ideològic.
El fet que l’Estat d’Israel
hagi evolucionat, des de la seva creació moderna, cap a tenir uns trets
nacionals definitoris com els que hem descrit ha comportat que molts
intel·lectuals catalans i espanyols no realitzin una anàlisi normalitzada d’aquest
estat, i el col·loquin, mentalment, en el grup de països anomenats de dretes.
Ferran Pujol Benlloch
Etiquetesopinió