11/11/09
Declaració constituent de l'Associació Catalana d'Amics d'Israel
Avui fa seixanta-un anys era a punt d’expirar el mandat britànic sobre Palestina, nom amb el qual es coneixia la Terra d’Israel, bressol del poble jueu. Uns mesos abans, el vint-i-nou de novembre de 1947, una majoria qualificada dels estats membres de les Nacions Unides havia acordat la partició del territori. Ho feien per intentar de satisfer, a l’hora, les demandes dels representants del poble jueu i de la població àrab de la zona. Tanmateix, cal recordar que era ja la segona vegada que es partia el territori: el 1922 durant el Mandat Britànic s’havia dividit en Transjordània i Palestina, essent el primer atorgat exclusivament als àrabs.
Atès que el 15 de maig finia oficialment el mandat britànic, els representants de la població jueva a Palestina van proclamar, la tarda del 14, l’establiment de l’Estat d’Israel, definit com a Estat jueu.
Aquell dia, el 5 d’iyar del 5708, esdevingué clau en la història del poble jueu. Després de centenars d’anys, es restablia la sobirania jueva sobre la seva terra d’origen, encara que de manera parcial. Durant segles, els jueus que vivien fora d’Eretz Israel pregaven per retornar-hi. L’establiment de l’Estat d’Israel aleshores no va ser (ni és, ara) la culminació de les aspiracions legítimes del poble jueu, però sí que va significar un punt de no-retorn. El moviment sionista, se-guint el pensament de Teodor Herzl, havia acomplert bona part dels seus objectius: una llar nacional per al poble jueu en el seu territori històric.
Com és sabut, el nou Estat no va ser acceptat per tothom. Immediatament a la Declaració d’Independència, els estats àrabs veïns van atacar l’estat naixent per arrencar-lo de soca-rel i foragitar mar enllà la població jueva que hi residia. Allò que havia succeït a Kfar Etzion el dia abans, quan 157 de defensors d’aquell kibbutz van ser massacrats pels àrabs, molts d’ells un cop s’havien rendit, era una mostra del que passaria si els israelians perdien el combat.
L’establiment de l’Estat d’Israel no va ser fruit de l’atzar, ni d’un regal de ningú, ni el resultat de cap conspiració. Va ser i és un acte de justícia històrica que es va reforçar i legitimar de manera definitiva gràcies a la lluita dels nous ciutadans d’aquest estat per a mantenir-ne l’existència. Més de l’1% de la població israeliana del moment va morir en la seva defensa.
L’Estat d’Israel va arribar, certament, amb un retard dolorós: si Israel hagués existit abans, sense cap mena de dubte, la Xoà no hagués arribat a adquirir la proporció que va arribar a tenir en cost de vides humanes. Els fugitius d’una barbàrie que culminava segles d’antisemitisme haguessin trobat allí el refugi que el món els va negar.
Consolidat l’Estat d’Israel, en un context i un entorn hostil, ha anat fent via: s’ha desenvolupat com a democràcia, ha acollit centenars de milers de refugiats foragitats dels estats àrabs o provinents de l'antic bloc soviètic i ha servit perquè el poble jueu tingués una pàtria on els seus valors es poguessin desenvolupar d’acord amb la seva voluntat, contribuint al progrés general de la humanitat.
Les persones que avui impulsem l’associació, tenim raons diverses per commemorar, tot celebrant-ho, l’establiment de l’Estat d’Israel. En tot cas, és segur que tots nosaltres, amb èmfa-sis diferents, compartim la defensa de tres principis fonamentals:
- L’estat d’Israel com a estat jueu. Més enllà que siguem o no jueus, és important que hi hagi almenys un estat al món en el qual la identitat del poble jueu estigui el màxim de protegida possible. Això no vol dir que hagi de ser l’únic lloc al món, al contrari, on això passi, però sí que és fonamental que existeixi un estat amb aquestes característiques. Al capdavall, la mera existència de l’estat jueu facilita la vida a les persones que viuen la seva judeïtat arreu del món, amb independència que aquesta vivència sigui compatible amb la lleialtat a la comunitat nacional on viuen, treballen i en formen part sense matisos.
- L’estat d’Israel com a expressió política del dret d’autodeterminació del poble jueu. Com molts altres pobles del món, el poble jueu ha aconseguit bastir el seu propi estat, on es pot garantir no només la pervivència de la seva religió, sinó també el seu caràcter nacio-nal. L’èxit del sionisme, acreditat amb la recuperació, l’assoliment i la pervivència d’un estat propi per al poble jueu, pot servir de guia per altres pobles la identitat dels quals es-tigui compromesa pel simple fet que no tenen un estat seu al darrere. Per exemple, el miracle de la revitalització de la llengua hebrea, que ha esdevingut la llengua normal i comuna d’Israel, evidencia que sempre hi ha lloc per a l’esperança.
- L’estat d’Israel com a democràcia, això és, el govern del poble, pel poble i per al poble. Una de les contribucions fonamentals d’Israel al món, més enllà de la cultura entesa en el sentit més ampli possible, ha estat la de demostrar que fins i tot en les condicions més adverses que hom pot imaginar, la millor manera de sobreviure com a Estat és a través d’un règim democràtic. Per aquest motiu, i per ser on és, Israel ha esdevingut un baluard contra el totalitarisme, fins al punt que si Israel fos destruït, la nostra civilització tindria els dies comptats.
Per aquests tres motius, i d’altres, la solidaritat amb Israel esdevé un imperatiu per a qualsevol persona compromesa amb la llibertat. El suport a Israel, que cadascú vehicula com pot i li sembla, passa per assumir el dret inalienable de l’estat jueu a existir. No hi haurà fi del conflicte àrabo-israelià fins que no calgui reiterar aquesta obvietat.
A Catalunya, terra amb llarga tradició de presència jueva, en el decurs del segle XX l’existència de personalitats com Josep Carner, Antoni Rovira i Virgili, Josep Pla o el mateix Salvador Espriu, i de col·lectius diversos, com Acció Catalana o el Moviment Socialista de Catalu-nya, va palesar la bona sintonia de la majoria de catalans amb consciència nacional cap a la causa jueva. Als darrers trenta anys aquest sentiment ha restat somort per l’aparent preponderància de les veus que neguen a l’Estat d’Israel, no solament el seu caràcter democràtic, sinó el fet mateix del seu dret a existir.
En aquest sentit, les mobilitzacions de Barcelona del gener passat, durant el conflicte de Gaza, han tingut una càrrega d’agressivitat contra Israel, els jueus en general i els catalans que en som solidaris, com mai fins ara en democràcia s’havia vist. Arribats a aquest punt, els catalans demòcrates que ens oposem a tota opressió totalitària de caire religiós, ideològic o polític hem decidit organitzar-nos en una associació que tingui com a objectius preservar i divulgar els valors democràtics que històricament han caracteritzat el pensament jurídic i polític català, la llibertat en primer lloc. Conseqüentment ens neguem a acceptar l’arrelament al sí de la societat catalana d’actituds racistes i discriminatòries contra qualsevol col·lectiu identitari que vulgui contribuir a una comunitat nacional catalana que volem sobirana, diversa i plural. La divulgació dels valors fundacionals de l’Estat d’Israel, la identitat jueva, la recuperació del component hebreu de la nostra pàtria i la projecció de la llibertat de les persones i dels pobles són els objectius que guien a partir d’avui mateix l’associació que constituïm.
Visca Israel i visca Catalunya
A Barcelona, Cap i Casal de Catalunya, el 14 de maig del 2009
Atès que el 15 de maig finia oficialment el mandat britànic, els representants de la població jueva a Palestina van proclamar, la tarda del 14, l’establiment de l’Estat d’Israel, definit com a Estat jueu.
Aquell dia, el 5 d’iyar del 5708, esdevingué clau en la història del poble jueu. Després de centenars d’anys, es restablia la sobirania jueva sobre la seva terra d’origen, encara que de manera parcial. Durant segles, els jueus que vivien fora d’Eretz Israel pregaven per retornar-hi. L’establiment de l’Estat d’Israel aleshores no va ser (ni és, ara) la culminació de les aspiracions legítimes del poble jueu, però sí que va significar un punt de no-retorn. El moviment sionista, se-guint el pensament de Teodor Herzl, havia acomplert bona part dels seus objectius: una llar nacional per al poble jueu en el seu territori històric.
Com és sabut, el nou Estat no va ser acceptat per tothom. Immediatament a la Declaració d’Independència, els estats àrabs veïns van atacar l’estat naixent per arrencar-lo de soca-rel i foragitar mar enllà la població jueva que hi residia. Allò que havia succeït a Kfar Etzion el dia abans, quan 157 de defensors d’aquell kibbutz van ser massacrats pels àrabs, molts d’ells un cop s’havien rendit, era una mostra del que passaria si els israelians perdien el combat.
L’establiment de l’Estat d’Israel no va ser fruit de l’atzar, ni d’un regal de ningú, ni el resultat de cap conspiració. Va ser i és un acte de justícia històrica que es va reforçar i legitimar de manera definitiva gràcies a la lluita dels nous ciutadans d’aquest estat per a mantenir-ne l’existència. Més de l’1% de la població israeliana del moment va morir en la seva defensa.
L’Estat d’Israel va arribar, certament, amb un retard dolorós: si Israel hagués existit abans, sense cap mena de dubte, la Xoà no hagués arribat a adquirir la proporció que va arribar a tenir en cost de vides humanes. Els fugitius d’una barbàrie que culminava segles d’antisemitisme haguessin trobat allí el refugi que el món els va negar.
Consolidat l’Estat d’Israel, en un context i un entorn hostil, ha anat fent via: s’ha desenvolupat com a democràcia, ha acollit centenars de milers de refugiats foragitats dels estats àrabs o provinents de l'antic bloc soviètic i ha servit perquè el poble jueu tingués una pàtria on els seus valors es poguessin desenvolupar d’acord amb la seva voluntat, contribuint al progrés general de la humanitat.
Les persones que avui impulsem l’associació, tenim raons diverses per commemorar, tot celebrant-ho, l’establiment de l’Estat d’Israel. En tot cas, és segur que tots nosaltres, amb èmfa-sis diferents, compartim la defensa de tres principis fonamentals:
- L’estat d’Israel com a estat jueu. Més enllà que siguem o no jueus, és important que hi hagi almenys un estat al món en el qual la identitat del poble jueu estigui el màxim de protegida possible. Això no vol dir que hagi de ser l’únic lloc al món, al contrari, on això passi, però sí que és fonamental que existeixi un estat amb aquestes característiques. Al capdavall, la mera existència de l’estat jueu facilita la vida a les persones que viuen la seva judeïtat arreu del món, amb independència que aquesta vivència sigui compatible amb la lleialtat a la comunitat nacional on viuen, treballen i en formen part sense matisos.
- L’estat d’Israel com a expressió política del dret d’autodeterminació del poble jueu. Com molts altres pobles del món, el poble jueu ha aconseguit bastir el seu propi estat, on es pot garantir no només la pervivència de la seva religió, sinó també el seu caràcter nacio-nal. L’èxit del sionisme, acreditat amb la recuperació, l’assoliment i la pervivència d’un estat propi per al poble jueu, pot servir de guia per altres pobles la identitat dels quals es-tigui compromesa pel simple fet que no tenen un estat seu al darrere. Per exemple, el miracle de la revitalització de la llengua hebrea, que ha esdevingut la llengua normal i comuna d’Israel, evidencia que sempre hi ha lloc per a l’esperança.
- L’estat d’Israel com a democràcia, això és, el govern del poble, pel poble i per al poble. Una de les contribucions fonamentals d’Israel al món, més enllà de la cultura entesa en el sentit més ampli possible, ha estat la de demostrar que fins i tot en les condicions més adverses que hom pot imaginar, la millor manera de sobreviure com a Estat és a través d’un règim democràtic. Per aquest motiu, i per ser on és, Israel ha esdevingut un baluard contra el totalitarisme, fins al punt que si Israel fos destruït, la nostra civilització tindria els dies comptats.
Per aquests tres motius, i d’altres, la solidaritat amb Israel esdevé un imperatiu per a qualsevol persona compromesa amb la llibertat. El suport a Israel, que cadascú vehicula com pot i li sembla, passa per assumir el dret inalienable de l’estat jueu a existir. No hi haurà fi del conflicte àrabo-israelià fins que no calgui reiterar aquesta obvietat.
A Catalunya, terra amb llarga tradició de presència jueva, en el decurs del segle XX l’existència de personalitats com Josep Carner, Antoni Rovira i Virgili, Josep Pla o el mateix Salvador Espriu, i de col·lectius diversos, com Acció Catalana o el Moviment Socialista de Catalu-nya, va palesar la bona sintonia de la majoria de catalans amb consciència nacional cap a la causa jueva. Als darrers trenta anys aquest sentiment ha restat somort per l’aparent preponderància de les veus que neguen a l’Estat d’Israel, no solament el seu caràcter democràtic, sinó el fet mateix del seu dret a existir.
En aquest sentit, les mobilitzacions de Barcelona del gener passat, durant el conflicte de Gaza, han tingut una càrrega d’agressivitat contra Israel, els jueus en general i els catalans que en som solidaris, com mai fins ara en democràcia s’havia vist. Arribats a aquest punt, els catalans demòcrates que ens oposem a tota opressió totalitària de caire religiós, ideològic o polític hem decidit organitzar-nos en una associació que tingui com a objectius preservar i divulgar els valors democràtics que històricament han caracteritzat el pensament jurídic i polític català, la llibertat en primer lloc. Conseqüentment ens neguem a acceptar l’arrelament al sí de la societat catalana d’actituds racistes i discriminatòries contra qualsevol col·lectiu identitari que vulgui contribuir a una comunitat nacional catalana que volem sobirana, diversa i plural. La divulgació dels valors fundacionals de l’Estat d’Israel, la identitat jueva, la recuperació del component hebreu de la nostra pàtria i la projecció de la llibertat de les persones i dels pobles són els objectius que guien a partir d’avui mateix l’associació que constituïm.
Visca Israel i visca Catalunya
A Barcelona, Cap i Casal de Catalunya, el 14 de maig del 2009
EtiquetesACAI
