Les similituds entre Israel i Catalunya són moltes, tot i que, sovint, passen desapercebudes. Ambos països han estat capaços de mantenir-se malgrat setges, persecucions i aïllaments, i apleguen comunitats minoritzades en un context polític i territorial contrari a la seva existència, a l’hora que pugnen per expressar-se i projectar-se a través d’una llengua i una cultura pròpies i diferenciades. Ambdues també són economies abocades a conviure en un àmbit regional complexe i sovint advers, sense per això haver deixat d’inscriure’s al món global de forma senyera.

De la primera concomitància no se n’ha parlat molt ni a Israel ni a Catalunya, bàsicament per com les gasten els enemics d’aquestes dues pàtries, que els neguen ànima, amb intensitats i virulències proporcionades a la condició d’Estat que té Israel i de regió que presenta Catalunya. Aixi, Israel es questionada per raó de la seva demostrada capacitat militar i diplomàtica, mentre que Catalunya no la té, però fa servir la seva entitat regional per protegir-se de possibles atacs a rebre.

La segona concomitància és menys coneguda, pero ben palesa. Israel i Catalunya comparteixen xifres de PIB i desenvolupament econòmic, si bé que Israel despunta força en infraestructures tecnològiques. Amb una població similar d’entre 7 i 8 milions d’habitants, que n’inclou més de 2 d’origen foraster, ambdos països facturen uns 200.000 milions d’euros, amb percentatges similars d’indústria, serveis i agricultura, si bé que la importància del sector públic és superior a Israel que a Catalunya, així com també la incidència en borsa de les seves empreses. Amb tot, Israel avança Catalunya en fornada tecnològica per la importància de la seva indústria armamentística, que estira l’electronica i la informàtica, i estimula les inversiones estrangeres. Quant la biomedicina, Israel i Catalunya van de la mà en avenços.

La seva condició d’Estat i el fet d’estar rodejats d’enemics per totes bandes obliga però a Israel a gastar més de 10.000 milions d’euros l’any en Defensa (de mitjana, Espanya en gasta encara no 9.000, els EUA prop de 200.000, i la UE-27 tres cops menys), a més d’involucar el conjunt de la seva població en activitats militars, reservistes inclosos, que tenen un cost regular en vides i béns. A Catalunya no es coneix una despesa equivalent, ni la complementaria que generen els sofisticats i cars sistemes de seguretat que empra per protegir-se de l’amenaça terrorista palestina. A Catalunya, pero, es gasten quantitats semblants en dèficits fiscals i inversions autòctones per compensar la manca d’inversions públiques estatals.

En síntesi, dos móns prou iguals, tret que Israel ha de sobreviure en estat de guerra permanent, mentre que Catalunya intercanvia espoli per pau. Dues maneres certes de mantenir la independència, explícita en el cas israelià i soterrada en el català, diferència que no ve d’un suposat major i ferm caracter israelià, sino del grau de suport internacional assolit per Israel rere l’Holocaust i la victoria aliada a la II guerra mundial, a canvi d’actuar de mur de contenció de la barbàrie islamista. En el límit, i sense que aixo exclogui una via específica –encara per aclarir- cap a un Estat propi, el dia que Catalunya estigui en condicions de proposar al món un tracte similar –ni que sigui des de l’òptica del desenvolupament econòmic- tambe podrà aspirar a una independència consensuada i auspiciada per la comunitat internacional.

Joan Roy