“Hi ha una manifestació de pacifistes que em volen veure mort.” Aquesta frase, aparentment paradoxal, del protagonista de The Ghost, l’última pellícula de Roman Polanski, pot servir per resumir la situació d’Israel en el món. Avui dia, a les manifestacions pacifistes, hom hi troba de tot —de tot, excepte discursos com els de Gandhi o ML King—, des d’un galifardeu esgrimint una arma fins a un conseller d’interior practicant l’absentisme laboral. La pau, per aquesta gent, significa la destrucció d’Israel, tant si la demanen explícitament, com fan els sequaços de Hamas o Hezbollah —les banderes dels quals sembla que vénen a ocupar el lloc deixat buit pels símbols feixistes suara desmuntats—, com si la dissimulen amb peticions diplomàtiques irreals, sigui el retrocés a les fronteres de l’any de la picor; sigui el retorn dels descendents de tots els àrabs que un dia se’n van anar (reagrupament familiar inclòs), sigui la partició de la capital, cosa que quan passava a Berlín era una vergonya però si passa a Jerusalem sembla que serà una benedicció.

Vivim en un món orwellià, en què la guerra és la pau —sempre que la iniciativa bèl.lica provingui del domini islàmic, o en general del que abans se’n deia tercer món—, la llibertat és l’esclavitud —només les democràcies són denunciades per violar drets humans, o acusades d’intentar defensar-se— i la ignorància és la força —la revisió de la història per deixar sempre en mal lloc tot el que han fet, pensat i cregut els occidentals és el plat de cada dia servit per mestres, intellectuals i polítics—. I en aquest món sembla que tots els problemes geostratègics giren entorn d’Israel i tots els mals de la humanitat depenen de la pau en l’Orient Mitjà. Ja no preocupa a ningú la destrucció del planeta a cop de bomba, perquè Obama proposa la fi de l’armament nuclear en una reunió d’amics, però ai si us passa pel cap de fer obres segons on: Obama pressiona Israel perquè aturi quatre mesos les construccions a Jerusalem Est; llavors ja sonen les trompetes de l’Apocalipsi i ningú no pot dormir davant l’arrogància del “peuple d’élite, sûr de lui-même et dominateur”, com va dir De Gaulle marcant estil i definint la política exterior europea fins avui mateix, a la qual sembla haver-se convertit el partit demòcrata americà.

Tanmateix, el primer interessat que aquesta pau s’esdevingui i a gaudir de tranquillitat amb els seus veïns és Israel; ara falta veure si hi ha algú més. No cal ser cap expert en geostratègia per saber posar en un plat de la balança els gairebé 14 milions de km2 que ocupen els estats de la Lliga Àrab i en l’altre els 22.000 km2 que fa Israel, així com en un una població en terres de domini àrab estimada el 2007 en 340 milions d’habitants, i en l’altre els set milions i mig d’israelians aproximadament (un 20% dels quals són àrabs). Es pot creure sensatament que els problemes del món àrab, que són molts i salten a la vista, entraran en vies de solució si els israelians desmantellen el seu estat i se’n van? Això és com creure que el problema prioritari d’Espanya és incorporar Gibraltar a la província de Cádiz. És cert que en temps de Franco, de tant en tant, per marejar la perdiu, sortia el tema, però no s’ho creien ni els falangistes que organitzaven la manifestació espontània rere el lema “Gibraltar español”. Doncs Israel té la mateixa funció per als règims àrabs, els únics culpables que els índexs econòmics i culturals dels seus països estiguin sota mínims. Però en lloc de senyalar-los amb el dit, què es fa des d’Occident? Donar-los la raó, com més va més. Què hauria passat si el president Eisenhower hagués anat a veure Franco i hagués dit que la resolució del contenciós sobre la roca és “en interès de Gibraltar, en interès d’Espanya, en interès d’Amèrica i en interès del món”, com ha dit Obama del conflicte “Israel-Palestina” —That is in Israel’s interest, Palestine’s interest, America’s interest, and the world’s interest—? Li hauria donat una dimensió exagerada, hauria legitimat unes pretensions abusives, hauria atiat el conflicte, i l’hauria convertit en una obsessió. Això sí, aparentment amb la millor intenció del món, i amb la pau per bandera.

Hauríem de preguntar-nos per què els nostres mitjans de comunicació dediquen tant de temps a aquest conflicte, per què té un protagonisme obsessiu en l’opinió pública i publicada i per què només ens demanen boicotejar Israel? Per què els entre 600.000 i 800.000 àrabs desplaçats entre 1947 i 1950 (dades de Benny Morris) ens fan oblidar l’expulsió d’una quantitat similar de jueus dels països àrabs a la mateixa època, i per què la considerem font interminable de malestar, convulsió i guerres, mentre que els desplaçaments de població i les recomposicions de fronteres a Europa acabada la segona guerra mundial no ens han obsessionat ni impedit el procés de construcció de la Unió Europea? Per què acceptem sense immutar-nos que es qualifiqui de genocidi una batalla, la de Jenin, amb un resultat de 53 a 23 quant a baixes mortals, mentre les matances de Rwanda (800.000 morts, xifra mitjana i aproximativa) no van animar cap professional de la solidaritat a sortir al carrer? Per què el que fa Rússia a Georgia o el que fa la Xina al Tibet es redueix a una anècdota evitant amb molta cura el terme imperialisme, i no en surt cap rua denunciadora amb pancartes i cassoles; per què ningú no demana l’aplicació de la fórmula dos pobles dos estats al Marroc i a la República Sahrawi, o per què no es parla del territori ocupat a Xipre pels turcs?

Mirem entorn nostre: la indignació és selectiva; els fets són falsejats; els laments, hipòcrites; les demandes de pau, estratègicament orientades, i els programes, subordinats a interessos aliens. Ara aneu a buscar un pacifista entre tants professionals de l’odi.