11/5/10
Dos camins...
Catalunya 2010
Israel 1955
Un ulpan és una escola on els immigrants que arriben a Israel van a aprendre l'hebreu. L'objectiu dels ulpanim és ajudar l'immigrant a integrar-se com més aviat millor a la vida social, cultural i econòmica del país. Aquestes escoles van ser pioneres amb la manera d'ensenyar una llengua estrangera a nivell comunicatiu. A hores d'ara, les escoles d'idiomes d'arreu han incorporat aquest sistema als seus mètodes d'ensenyament. Catalunya i el País Basc ho van fer des del principi; al País Basc amb les Ikastoles i a Catalunya amb els primers mètodes per ensenyar català als immigrants castellanoparlants. Ara bé, jo diria que l'eficàcia d'uns ensenyaments no depèn només del mètode emprat. Fem la comparació de la situacio actual de l'ensenyament de la llengua als nouvinguts en ambdós països, Catalunya i Israel:
A Catalunya, arriba un immigrant, amb papers o sense, i va a les classes que té més a prop per aprendre l'idioma nou. No té clar quin idioma ha d'aprendre i s'apunta al que li sembla que li ofereix més facilitats d'entre un ventall desorientador d'ofertes: institucions caritatives, sindicats, ONG's, Escoles d'Adults de la Generalitat, Consorci per a la normalització lingüística, Escoles oficials d'idiomes... No a tots els llocs s'hi poden adquirir tots els nivells de la llengua que haurà triat. Suposem que tria el català. A partir d'ara haurà de conjuminar feina o recerca de feina amb l'assistència a les classes que, en l'escala de valors de l'immigrant acabat d'arribar, és fàcil de destriar què priotitzarà. Suposem també que va a classe cada dia que toca; en el millor dels casos, una escola pública li ofereix dues sessions setmanals de classe (5 hores a la setmana en dues sessions). Resultat: al cap del trimestre l'alumne ha millorat molt en castellà. És la llengua que sent al carrer del barri on viu i a la feina. Si té fills, podrà percebre que arriben de l'escola parlant una llengua que no és la que els parlen els veïns.
A Israel, l'immigrant és aquell que ha fet alià. Diu la Declaracio d'independencia: "FEM una crida a tot el Poble jueu de la Diàspora que s’aplegui al voltant dels jueus d’Eretz-Israel en les tasques d’immigració i d’alçament, i que estiguin junt amb ells en el gran esforç per a complir el somni mil·lenari de redempció d’Israel." És un principi de l'estat, acollir els immigrants jueus. Dels sense papers ni se'n parla; se'n cuida la policía d'agafar-los, aplicar-los la llei vigent i retornar-los tan aviat com sigui possible al país d'origen.
L'immigrant no cal que busqui ofertes. Els ulpanim són els encarregats d'acollir-lo. Els alumnes que hi assisteixen tenen, d'entrada, cinc hores de classe al dia, cinc dies a la setmana durant cinc mesos. D'aquesta manera, adquireixen un nivell comunicatiu acceptable de l'hebreu. Durant aquests mesos, hi ha immigrants que reben un subsidi de l'estat i no treballen. A més a més, tenen garantida la immersió lingüística fora de l'ulpan; l'hebreu es parla al carrer i els parlants procuren facilitar l'aprenentatge als nouvinguts. Els ulpanim no tanquen durant tot l'any; cada cinc mesos comencen un programa nou. Seguint-hi els estudis, hi poden adquirir tots els nivells del Marc europeu comú de referència per a les llengües.
Tot i amb això, darrerament a Israel sorgeixen problemes amb els inmigrants russos, més reticents a aprendre l'hebreu perquè són molts i se'ls ofereixen diaris, rètols públics, programes subtitulats en rus a la TV, canals de TV en rus... tota mena de facilitats (són vots!).
Gosaria dir que els bons resultats en l'aprenentatge de la llengua del país de rebuda els fan les politiques d'immigració i la situació al carrer de la llengua que es vol aprendre; aixi com el prestigi que li donen els governants i els parlants; més que no pas tota la despesa amb campanyes de sensibilitzacio -com la que a Catalunya es fa d'uns anys cap aquí.
Cal triar. Cal triar el model que volem per tal que els nouvinguts aprenguin la llengua del país que els acull. Ho han de fer els governants i ho hem de fer a títol individual cadascú de nosaltres. Al triar el camí, ens podrem equivocar, però, com diu el poema: Triar és el que fa la diferència.
Etiquetesopinió