Els palestins tenen el títol de refugiats des de fa més de sis dècades. Se les han enginyat per crear la seva pròpia narrativa històrica peculiar. Aquest mite s'ha anat inflant com una bombolla, per la qual cosa es fa necessari fer petar aquesta bombolla i presentar els fets fefaents: la població palestina era escassa abans de la primera alià (onada d'immigració jueva sionista), centenars de milers de jueus van ser expulsats també dels països àrabs i en cap lloc del món hi ha cap precedent sobre el dret de retorn.

La Nakba, la història dels refugiats palestins, és el més gran èxit de la història moderna. Un èxit que és una absoluta impostura. Cap altre grup de "refugiats" del món gaudeix d'una cobertura mediàtica global tan àmplia. No hi ha setmana en què no hi hagi una conferència, una altra conferència, en què es tracti la trista situació dels palestins. No hi ha campus occidental que no dediqui innombrables esdeveniments, conferències, publicacions, cada any, o cada mes, per recordar els refugiats palestins. S'han convertit en la víctima per antonomàsia. Des que els àrabs, i entre ells els palestins, van declarar una guerra d'aniquilació contra Israel, el món ha patit un milió de calamitats, injustícies, separacions, moviments de població, actes de genocidi i massacres així com guerres, però la Nakba dels palestins ocupa un lloc privilegiat. Un habitant d'una altra galàxia que visités el planeta Terra podria pensar que aquesta és la pitjor injustícia de l'univers des de la Segona Guerra Mundial. Per tant, cal rebentar aquesta mentida. Cal presentar els fets tal com són. Cal desvetllar l'engany.

Els jueus van arribar a la Terra d'Israel, que formava part de l'Imperi Otomà, en successives onades de poca envergadura, fins i tot abans de la primera Alià. Caldria preguntar-se: van expulsar realment milions d'àrabs? Ningú no discuteix que en aquells anys no hi havia "palestins", ni "Palestina", i tampoc no hi havia una "identitat palestina". I sobretot, no existia una frontera real entre els àrabs de Síria, Egipte o Jordània. Hi havia un moviment constant de persones. En els anys en què Muhammad Ali i el seu fill van conquerir aquestes terres, des de 1831 fins el 1840, van enviar a molts àrabs d'Egipte a Gaza, a Jaffa i a altres ciutats. Els jueus que van arribar també en aquells anys a Jaffa van donar lloc al desenvolupament de la ciutat.

Hi ha una polèmica entre els historiadors sobre el nombre d'àrabs que habitaven en aquests anys Palestina, que agrupava de fet, diversos districtes subjectes a Damasc o Beirut, formant part de l'Imperi Otomà. La prova més important de la situació abans de la primera alià és un testimoni que ha caigut en l'oblit, potser no per casualitat. Es tracta d'una delegació d'investigadors britànics (The Palestine Exploration Fund), que va recórrer la part occidental d'Israel entre 1871 i 1878 i va publicar un mapa exacte i autèntic de la població, segons el qual el nombre total d'habitants era d'aproximadament 100.000 persones.

Una altra qüestió també controvertida resideix en l'envergadura de la immigració àrab a Israel arran del sionisme. Winston Churchill va dir el 1939: "Tot i no ser perseguits, els àrabs van fluir massivament cap a aquestes terres i es van multiplicar de tal manera que la població àrab va créixer més del que haurien pogut sumar tots els jueus del món a la població jueva".

Durant els anys que va durar el mandat britànic, hi havia dues poblacions: la jueva i l'àrab. El territori del mandat original, en virtut de la Declaració Balfour, incloïa la riba oriental del Jordà. La zona, com s'ha assenyalat, estava escassíssimament poblada. L'establiment d'una llar per al poble jueu no representava cap injustícia, perquè no hi havia un Estat ni hi havia un poble. Aquest era el veritable fonament de la Declaració Balfour.

Al mateix temps que l'ONU es pronunciava sobre la proposta de partició, els Estats àrabs van declarar una guerra d'aniquilació contra Israel. El resultat és conegut per tots. La declaració de la guerra va implicar que centenars de milers d'àrabs es veiessin obligats a marxar als països veïns. Molts d'ells van fugir. Molts van testificar que es van veure obligats a sortir sota la pressió dels dirigents. N'hi va haver també que van ser expulsats en el fragor de les batalles i la guerra. Unes 600.000 persones es van convertir en refugiats.

L'experiència vital per la qual van passar els àrabs es va convertir en la Nakba, la història es va anar inflant amb els anys. Es van convertir en els únics expulsats de tots els països i conflictes. I no hi ha més gran mentida que aquesta. En primer lloc, perquè al mateix temps passava també la Nakba jueva: amb el mateix teló de fons, el mateix enfrontament, més jueus de països àrabs, més de 800.000, van ser desposseïts i expulsats. Ells no van declarar una guerra d'aniquilació contra els països dels que procedien. En segon lloc, i el que és més important, més de 50 milions de persones han passat per l'experiència dels moviments de població com a conseqüència de conflictes nacionalistes o en crear-se nous Estats-nació. No hi ha cap diferència entre els àrabs de Palestina i els altres refugiats, inclosos els jueus. Només a la dècada posterior a la Segona Guerra Mundial, i només a Europa, van ser més de 20 milions les persones que van passar per l'experiència d'un moviment de població. Això ha succeït també posteriorment, durant el conflicte entre grecs i turcs a Xipre, entre Armènia i Azerbaidjan, entre els països que es van crear com a conseqüència del desmembrament de Iugoslàvia, i en moltes altres zones de conflicte al món.

Ara, són només els palestins, els únics entre tots aquests grups, els que ostenten el títol de refugiats des de fa més de sis dècades. Ells han aconseguit crear la seva pròpia narrativa històrica peculiar. Aquest mite creix progressivament fins i tot amb l'ajuda d'UNRWA, un òrgan dedicat exclusivament a tractar la qüestió dels refugiats palestins, per separat de la resta dels refugiats del món. La tragèdia és que si els palestins haguessin rebut el mateix tracte que els altres refugiats per part de la comunitat internacional, la seva situació ara per ara seria molt millor.

En molts dels debats en què he participat, he preguntat als meus col·legues, defensors de la narrativa palestina, des de quan els expulsats que han declarat la guerra, i l'han perduda, poden beneficiar-se del "dret de retorn"? Hi ha algun grup de les desenes de grups, alguna de les desenes de milions de persones que han passat per l'experiència de l'expulsió durant el segle passat, que s'hagi beneficiat del "dret de retorn" causant amb això la destrucció política d'un estat-nació? Fins avui no he rebut resposta. Perquè aquest dret no existeix.

La referència més seriosa sobre la qüestió del dret de retorn la trobem en l'Acord de Xipre, a instàncies de l'anterior secretari general Kofi Annan. L'acord no reconeix el dret de retorn, tot i que el Tribunal Europeu de Drets Humans va reconèixer els drets dels peticionaris grecs de la part turca al retorn i a la devolució dels seus béns. És a dir, no tot precedent legal es pot convertir en una realitat política o d'Estat. L'acord va rebre el beneplàcit de la comunitat internacional en general i de la Unió Europea en particular. No és casualitat que els palestins no esmentin el precedent de Xipre. La raó és que el dret de retorn va ser limitat en aquest cas, de manera que la majoria turca es mantingués sempre en un mínim del 80%.

És important recordar també la Resolució 194 de l'ONU, en què es basen els palestins. La resolució estableix les condicions següents: reconeixement de l'Estat jueu, que han de produir-se les condicions apropiades i que els que demanen tornar han d'acceptar viure en pau amb els seus veïns. No cal recordar que els palestins insisteixen en no reconèixer l'Estat jueu, cosa que deixa clar que les condicions apropiades no es compleixen.

Una de les al·legacions palestines és que per resoldre el conflicte s'ha de reconèixer la Nakba palestina, i sobretot la responsabilitat d'Israel pel que fa al problema dels refugiats. Tot el contrari: l'exageració del mite de la Nakba és el que retarda una solució al conflicte. Els palestins estan ocupats en magnificar el problema, inflar, exigint una cosa que no té precedents internacionals. Van ser ells els que es van oposar a la partició. Van ser ells els que van incitar a l'aniquilació. Van ser ells els que van declarar la guerra.

Mentre segueixin amb el mite de la Nakba, fent cas omís dels fets fonamentals, no fan sinó eternitzar el seu propi patiment. I malgrat tot això, els palestins mereixen respecte, llibertat i també independència. Però al costat d'Israel. No en lloc d'Israel. I no a través de la Nakba que no és més que un frau polític i un frau històric.

Ben Dror Yemini és analista israelià. Una versió més extensa d'aquest article es va publicar al diari Maariv el passat 15 de maig: En francès, en anglès