Dèiem en un capítol anterior que la causa que explica l'establiment amb arrels dels jueus a Israel ha estat la política de l'aigua, és a dir, la projecció sobre un país abandonat, erosionat i estèril, de mils de quilòmetres de conduccions per a fer arribar l'aigua fins on el cabal, els diners i el temps han permès; ja s'han obtingut grans resultats. La zona de Galilea, les planes costaneres de l'espai central, on es troba Tel Aviv, podem afirmar que tenen resolta la qüestió de l'aigua. Ara va arribant a la boca del desert del Nègueb, portada des del Iarkon, situat més de cent quilòmetres al nord del rodal que s'està colonitzant en els moments presents. L'aigua va baixant cap al sud i arriba ja al desert, vagament poblat de tribus de beduïns que hi divaguen amb les seves tendes de drapets negres i les caravanes d'ases i camells. On arriben les conduccions i s'aconsegueix alguna forma d'humus, la terra comença a verdejar ràpidament. Aquesta feina s'ha pogut fer, es fa i s''irà fent a base d'un esforç enorme. És l'obra de l'idealisme, del sacrifici de l'esperit d'Israel. Aquesta obra equival a una tensió col·lectiva que no té gaires precedents en l'àmbit de la terra. Ho repeteixo: Israel és un país petit, però és una cosa importantíssima.

Però aquesta és una explicació material del fenomen de la nació jueva. És segur que hi ha alguna cosa més que explica aquest renaixement. Israel està poblat avui per un material humà procedent de seixanta-dos o seixanta-tres països i tres continents de la Terra. Tots i cada un d'aquests elements arribaren ací amb els seus costums ancestrals, de vegades molt esfumats, i amb els seus costums superficials, de vegades fortíssims. Portaven la seva manera d'ésser, parlant gairebé sempre la llengua del seu país d'origen de la seva procedència immediata i de vegades coneixent el jiddisch. Hom cregué indispensable donar un denominador comú a l'expressivitat d'aquesta gent diversíssima. És a dir: des d'un principi, un dels perills més grans per què passà aquesta nació fou la possibilitat que es convertís en una nova terra de Babel. Existí el perill que la població entrés en un confusionisme galimatiàsic i que no pogués dialogar, que no pogués integrar-se i fondre's.

Es notòriament evident que, en la formació d'aquest denominador comú, la creació del nou Estat fou un factor molt positiu. El germen de l'Estat d'Israel fou l'Agència jueva Internacional (Jewish Agency). Quan l'Estat fou establert, els quadres d'aquest enorme organisme de la diàspora, els directius de l'Agència jueva, passaren a ésser els directius de l'Estat incipient. Així, Weizmann, el cèlebre químic, fundador de l'Agència a Zuric, fou el primer president de l'Estat d'Israel. Ben Gurion, que el 1948 era president de l'Agència, passà a ésser el primer president del Consell en certa manera automàticament. Moisès Sharet, encarregat de les relacions públiques de l'Agència, esdevingué el primer ministre d'Afers Estrangers, etcètera. El que ha fet Israel, el que fa Israel i el que farà Israel és l'Agència jueva. En aquest organisme hi ha l'esperit, la classe dirigent, la passió, la iniciativa, els diners -la força, l'impuls i la convicció granítica. L'Agència jueva i l'Estat d'Israel són dues coses diferents, però en realitat són la mateixa cosa actuant paral·lelament i dintre un encaix perfecte. La direcció de l'Agència jueva sorgeix del Congrés Sionista Internacional, que es reuneix una vegada cada quatre anys en un lloc o altre de la terra: el Fons Nacional Jueu, el Moviment per la Unitat d'Israel, no són més que organismes amalgamats i dependents de la poderosa Agència jueva. El centre general d'aquest organisme es troba, naturalment, als Estats Units.

Ara bé: quan els quadres de l'Agència jueva passaren a convertir-se en els de l'Estat d'Israel, es pogueren posar a funcionar de seguida i amb gran eficàcia, no solament pel seu valor intrínsec, sinó perquè tingueren la fortuna d'heretar l'administració deixada pels anglesos en acabar el seu mandat de Palestina. No és pas tan fàcil de crear una administració útil i productiva, puntual i intel·ligent. Els anglesos deixaren els fonaments d'una excel·lent administració en aquest país impregnada de l'esperit de les magnífiques institucions publiques d'Anglaterra, i el sistema fou heretat pels nous governants. Per a l'Estat incipient tingué un valor inapreciable. L'impuls estava donat, les parets mestres estaven construïdes, i no calgué sinó continuar, seguir, perfeccionar. Israel no té constitució escrita... com Anglaterra. Israel és un país basat en l'habeas corpus i el respecte legal a la persona humana... com Anglaterra. Israel és un país parlamentari, d'equilibri de poders i, per tant, de limitació de poders... com Anglaterra. Israel té una administració pública responsable, una estructura judicial, una policia ben pagada, eficient, no corrompuda... com Anglaterra. La moneda anglesa és la lliura esterlina.., la moneda israeliana és la lliura israeliana. Tots aquests factors decisius i tot el que hi gira al voltant és el que, a través del mandat en liquidació, heretà Israel del Regne Unit. Considerable herència.

Afegiré —sense que això prejutgi que més endavant parlem de la qüestió— que la immensa majoria de militars que avui tenen de trenta-cinc a quaranta-cinc anys han servit com a oficials o com a soldats en l'exèrcit anglès de la darrera gran guerra, sobretot en el VIII exèrcit del general Montgomery a l'Àfrica, a Itàlia i en la invasió de l'Europa central. L'exèrcit israelià no és, doncs, una improvisació: és una força provada i certa, que posteriorment ha estat perfeccionada d'una manera considerable.

En els últims temps del mandat, les relacions anglo-jueves es deterioraren per excés d'equívocs i per la preponderància dels interessos proàrabs i dels de les grans companyies petrolíferes del Pròxim Orient, en el Foreign Office. Això portà les organitzacions jueves clandestines —la Haganah— a cometre actes de gran violència contra els anglesos. Les dues forces lluitaren aferrissadament. No crec, però, que el poble jueu estigui dominat pel complex antianglès. Són dos pobles que poden estar momentàniament separats pels interessos; tenen, però, ideals prou paral·lels per a comprendre's. A Israel, li han dolgut, certament, els errors que atribueixen a Mr. Eden i a Mr. Bevin. Cal reconèixer, en tot cas, que la posició anglesa era endimoniadament difícil. Acontentar tothom és difícil —potser impossible. Quan els jueus afirmen que els errors al·ludits han contribuït a rebaixar la influència anglesa en aquesta part del món, potser ho encerten. Ja veurem si la potència americana caurà en les mateixes dificultats, cosa difícil tenint en compte la influència jueva als Estats Units.

La digressió ha estat llarga. La nostra intenció, en aquest capítol, era de demostrar que la creació de l'Estat d'Israel, com a organisme eficient, contribuí poderosament a escamotejar, des del primer moment, el perill de la torre de Babel. Es considera, però, que l'Estat com a factor d'integració hauria arribat a resultats purament mecànics si no s'hagués produït al mateix temps l'aparició d'un factor espiritual decisiu: la resurrecció de la llengua hebraica com a llengua del país.