Tel Aviv enlluerna pel doll de gratacels que enlairen la seva vitalitat tot just espurnejada ara fa cent anys. Tanmateix, la lluïssor celestial d’aquests gratacels encega el colors de la Ciutat Blanca, l’autèntic tresor arquitectònic i urbanístic de la ciutat.

Més de 4.000 construccions porten l’encuny Bauhaus mercès als 200 arquitectes jueus, fugits de l’Alemanya nazi, que van desplegar el feix més gran del món d’edificis d’Estil Internacional.

Els immobles responien ideològicament i tècnica a les necessitats d’una ciutat jove que necessitava acollir, especialment, els refugiats apàtrides que s’escapaven de l’Europa totalitària. El 1920 eren 2.000 habitants, el 1925 n’eren 34.000, 50.000 el 1929 i 160.000 el 1939.

Els patrons funcionalistes arrelen en la ciutat utòpica somiada per Herzl i encaixen en la seva visió idealista i socialitzadora. Volums, no masses, com reclama el Bauhaus; composició asimètrica regular, no pas simetria repetitiva; funcionalitat, no pas decoració, etc... Tanmateix, la nova ciutat és mediterrànea i aixecada damunt de dunes en un territori desèrtic. Les obertures generoses del Bauhaus originari han d’adaptar-se al clima tòrrid i les finestres s’estrenyen i, en canvi, apareixen els balcons per on la marinada s’endinsa amorosida dins de les cases; la planta baixa esbatanada per tal que l’aire circuli i refresqui; les teulades esdevenen terrats emmotllats a llocs de trobada veïnal; serveis comuns per a l’escola bressol, servei postal, buganderia i fins i tot horts comunitaris.

Tanmateix, la singularitat arquitectònica i conceptual del Bauhaus, s’afaiçona en una altra singularitat predecessora, el disseny urbà orgànic de sir Patrick Geddes, entès com una matèria interdisciplinar en la què la biologia i la sociologia hi tenen un paper destacat

Geddes va iniciar la recuperació de la ciutat antiga d’Edinburg i va deixar la seva petjada en nombrosos projectes urbanístics a Chelsea, Londres, Calcuta, Madràs, Nova Delhi, Bombai, Jerusalem, Haifa, etc. D’ell sorgeixen conceptes com el de la connurbació amb equilibri i convivència amb el camp, el de la sostenibilitat, el de la rehabilitació dels nuclis antics, etc.

Impulsor de torres d’observació urbanística, que esdevenen els primers centres cívics ideats com a capçaleres de coneixement i de civisme, té cura de respectar el llegat històric urbà i alhora permetre el creixement de les ciutats amb convivència amb el camp, que deix de tenir un paper de reserva de sol per a futurs creixements, per a esdevenir un element d’equilibri ecològic imprescindible per al funcionament d’una ciutat sense separacions i a on grans zones verdes comunes l’equilibren. La ciutat com a un fluxe continu.

Aquesta concepció orgànica diferia, en part, de la ciutat jardí (Ebenezer Howard) que separava les activitats de les zones residencials i que tan bona acollida va tenir a Catalunya de la mà de Cebrià de Montoliu. Tanmateix, Geddes i Cebria compartien l’oposició al creixement racionalista corbuserià de Cerdà que forjarà l’Eixample barceloní.

En canvi a la Ciutat Blanca de Tel Aviv, Patrimoni de la Humanitat, l’arquitectura del Bauhaus folra l’urbanisme orgànic de Geddes i, ambdues viuen, s’alimenten i sintetitzen la sava de la seva divisa: By leaves we live (per les fulles vivim).