El 14 de Maig del 1948, poques hores abans que finalitzés el mandat britànic i amb sis exèrcits àrabs a les portes de Palestina, en un breu acte celebrat al Museu d'Art de Tel Aviv, David Ben Gurion va llegir la declaració d'independència del naixent estat d'Israel. Avui, segons el calendari jueu, s'acompleixen seixanta-tres anys d'aquella fita.

Podem considerar el naixement del modern estat d'Israel com la culminació del projecte sionista, de la romàntica idea d'un estat jueu a la Terra d'Israel, anomenada Palestina pels romans a partir del segle II de l'E.C., defensada per Herzl i els seus seguidors des de les darreres dècades del segle XIX. De fet, ja abans de la Primera Guerra Mundial (1914-1918) els membres del “Ishuv”, la comunitat jueva palestina, havien revitalitzat l'hebreu per a la vida moderna; havien creat els primers “kibbutzim” i “moshavim” amb una agricultura racional, moderna i mecanitzada, havien fundat importants institucions acadèmiques com l'Institut Technon de Haifa o la “Gimnàstica Herzilia” en ciutats com Jaffa o Jerusalem; havien traçat a les dunes del desert els carrers de Tel Aviv, la primera ciutat jueva del món contemporani; havien creat un embrió d'exèrcit, els “Hashomer” o guardians, per a protegir els “kibbutzim” dels assaltants i de les agressions dels seus veïns àrabs palestins; i havien fundat la “Histadrut” i els primers sindicats obrers de l'Orient Mitjà. Després, durant les dècades dels vint i els trenta, vindrien la Universitat Hebrea de Jerusalem, l'arribada a Tel Aviv de la Companyia de Teatre “Habimà”, el naixement de partits polítics moderns d'un important ventall ideològic i de mitjans de comunicació moderns com els emblemàtics diaris “Ha'aretz” i “Palestinian Post” (el futur “Jerusalem Post”), un primer gran creixement urbanístic de Tel Aviv o la substitució dels “Hashomer” per uns cossos militars molt més professionalitzats, la “Haganah”.

L'existència d'aquest embrió d'estat unit a les vicissituds de la Primera Guerra Mundial van ser claus perquè el projecte sionista adquirís legitimitat en la política internacional gràcies a la Declaració Balfour de 1917 i a l'establiment d'un mandat britànic a Palestina, avalat per la Societat de Nacions a la Conferència de San Remo a l'Abril del 1920, que teòricament havia d'aplicar les seves clàusules.

Però els Britànics, que durant la guerra també havien arribat a acords amb l'incipient nacionalisme àrab i amb els seus aliats francesos, desitjosos de protegir els seus interessos estratègics i energètics a la regió i de mantindre bones relacions amb els àrabs, van dur a terme una política ambivalent respecte a la Declaració Balfour i per a acomplir els seus acords amb els àrabs van crear els regnes d'Irak i de Transjordània, on van instal.lar en el poder a dos dels fills del seu antic aliat, el xerif Hussein de la Meca. El naixement del regne de Transjordània l’ any 1921 va significar, a més, la mutilació de les dues terceres parts del territori de la Palestina del mandat, on es va prohibir l'emigració jueva i es va excloure de la “llar nacional” proposada per la Declaració Balfour. Posteriorment, a partir de finals dels anys vint, al veure que era impossible una entesa entre els nacionalistes àrabs i els sionistes, i a l'escalf de revoltes àrabs violentes com les de 1929 o 1936-39, els britànics van adoptar una postura pro àrab, van limitar progressivament l'arribada d'emigrants jueus i van acabar per revocar la Declaració Balfour pocs mesos abans de l'inici de la II Guerra Mundial amb Llibre Blanc de Mc'Donald. Després del conflicte i de conèixer l'horror de la “Shoah”, amb l'assassinat de més de dues terceres parts de la població jueva europea a mans dels nazis, els dirigents sionistes es van aixecar contra la dominació britànica en una guerra anti-colonial i d'alliberament nacional que va fer el mandat inviable i va forçar els britànics a portar la qüestió Palestina a les Nacions Unides. La negativa del lideratge palestí i dels països àrabs veïns a acceptar la partició i l'existència d'un petit estat jueu en aquell territori va ser la causa d'una duríssima guerra d'independència i de la gairebé miraculosa supervivència del novell estat israelià. Per tant, cal dir clarament que Israel ni és una creació del imperialisme Occidental ni una compensació per l'Holocaust com en moltes ocasions s'acostuma a dir. Israel és en realitat el resultat de l'esforç del poble jueu que va ser capaç d'aixecar un país modern i democràtic molt abans de que assolís la seva independència a la terra que havia estat el seu bressol cultural, religiós i nacional.

Certament, en aquests darrers seixanta-tres anys, Israel ha aconseguit mantenir una societat plural, moderna, critica i democràtica, a més d'importants èxits en àmbits molt diversos com la cultura, la ciència o el desenvolupament tecnològic, malgrat la campanya de setge i enderrocament promoguda pels països àrabs veïns i altres potències regionals del món islàmic des del mateix moment de la seva independència. A les amenaces de ser esborrada literalment del mapa, primer pels exèrcits dels països àrabs veïns, després pel terrorisme de les organitzacions vinculades o no a l'OLP i en els darrers anys per l'amenaça d'un Iran nuclear i els seus peons regionals, com la Síria Baazista, el Hamas o el Hizbul·lah libanès, cal sumar-hi tot tipus de temptatives de boicots econòmics, acadèmics, diplomàtics o culturals justificats en l'aberrant equiparació de Sionisme amb racisme o amb l'equiparació d'Israel amb règims abjectes com la Sud-àfrica de l'Apartheid o fins i tot l'Alemanya nazi.

Tanmateix, per tots aquests èxits assolits en circumstàncies molt difícils i per no haver renunciat als valors de la modernitat i de la democràcia, els israelians poden estar orgullosos de les fites assolides pel seu jove país i poden brindar amb un sonor “L'Khaim” per a celebrar aquest aniversari. Mazal tov, Israel!