HaTachana, el nou centre comercial a l'antiga  estació de tren de Tel Aviv (foto arxiu CM)

Quan l’Assemblea General de l’ONU va aprovar, el 10/11/1975, la resolució 3379, que declarava que “el sionisme és una forma de racisme i de discriminació racial”, un sospir d’alleujament va recórrer el món occidental. Uf, van dir molts; ja es pot tornar a parlar malament dels jueus sense semblar un feixista. Les conseqüències d’aital sentència, malgrat que va ser revocada per la resolució 4686, del 16/12/1991, són plenament vigents. L’equiparació d’Israel als règims d’apartheid és un lloc comú en els nostres informatius, i el terme genocidi es fa servir, tot banalitzant-lo, dia sí dia també. Davant qualsevol incident, la versió dels governs de Jerusalem és silenciada o desqualificada, i la culpa en últim terme sempre és d’això que diuen l’ocupació.

Aquella “resolució basada en l’odi, la falsedat i l’arrogancia”, com en va dir l’ambaixador d’Israel a l’ONU, venia després de la guerra del Yom Kippur (octubre 1973), l’últim enfrontament obert amb les potències àrabs, i tractava d’aconseguir per via diplomàtica el que no havia estat possible per via bèl·lica —gràcies a la majoria automàtica que constituïen llavors el bloc soviètic, l’àrab i el dels (presumptament) no alineats—. El procés de deslegitimació d’Israel com a estat, que inclou el qüestionament de l’existència d’un estat jueu, i l’acusació contínua de ser l’obstacle que impedeix que regni la pau en l’Orient mitjà —i per extensió, sobretot des del 11/09/2001, arreu del món—, ja estava en marxa i continua a hores d’ara amb pressa i sense manies.

La simpatia o el rebuig per Israel és un tema molt transversal però —per resumir-ho d’una manera força barroera—, des de la seva fundació fins en aquesta època, semblava una causa més aviat situada a l’esquerra, mentre que entre la gent de dreta hi havia algunes reticències davant un país sempre governat pel partit laborista. A partir dels anys setanta, la cosa canvia. La diabolització d’Israel fa estralls en les mentalitats progressistes. L’alineament de les institucions europees amb el món àrab —exposat per Bat Ye’or en llibres que difícilment veurem traduïts al català— explica moltes coses però potser no totes, o almenys no tot l’entusiasme amb què es lliuren alguns presumptes intellectuals a la transvaloració de tots els valors.

Sí, hem vist coses rares a Europa. S’han afluixat els vincles transatlàntics, sense però assumir el cost d’una política de defensa a manca de la qual quedem a la mercè de les potències veïnes; s’ha propagat la idea que les guerres sempre han estat iniciativa nostra i que la resta del món només aspira a la pau; s’ha estès un sentiment de culpa per haver expandit la cultura occidental per tot el món, que ha fet que qualsevol acció d’un no-occidental, per macabra que sigui, quedi justificada per la seva condició de víctima; s’ha acceptat la incorporació de grans contingents de població immigrada provinent del món islàmic, sense tràmits previs, donant per fet que feien falta i deixant que mantinguessin usos, costums i fidelitats propis del lloc d’origen; s’ha arribat a dir que les arrels d’Europa són tan musulmanes com cristianes, i l’islam s’ha convertit en una creença intocable, l’única religió respectada pels nostres ateus, agnòstics i menjacapellans. Pel que fa al conflicte de l’Orient mitjà, consegüentment, s’han secundat acríticament les postures àrabs: Arafat va passar de gran terrorista a ser l’estadista més bonhomiós i pacífic que ha parit mare, i Israel ha passat a tenir definitivament la culpa de tot, sobretot de l’endarreriment i la bel·licositat dels seus veïns.

Però què més ha hagut de passar perquè l’antisemitisme rebroti en ciutadans aparentment raonables, i gent de carrera demanin el boicot dels productes israelians amb el mateix entusiasme i arguments semblants als dels escamots de les SA que als anys trenta incitaven a no comprar res en les botigues dels jueus? Tony Judt (1948-2010), un historiador que va tenir fa poc alguna anomenada per les nostres latituds —abans de ser desbancat per un altre de molt més insostenible i lleuger: Stéphane Hessel—, planteja en l’article Israel, The Alternative, de 23/10/2003, un aspecte de la qüestió que resulta illuminador:

Ves per on. Entre Israel i l’Afganistan del mullah Omar, quina és la diferència, segons Tony Judt? S’ha d’haver estudiat molt per arribar a no veure-n’hi cap! És inútil parlar de quants àrabs són ciutadans d’Israel, i quants jueus són ciutadans de països àrabs, i com viuen els uns i els altres; és inútil retreure que la Palestina a què aspiren no seria cap paradís multicultural sinó un estat Judenrein (“net de jueus”); és inútil debatre sobre qui comença les guerres i qui accepta les paus... perquè és inútil parlar amb els fanàtics.

La intel·lectualitat d’esquerres d’avui dia té un problema amb Israel: li trenca els esquemes i s’ha convertit en la prova del nou del carreró sense sortida on ens volen dur. Tots els remeis que els nostres càndids ill·lustrats han imaginat per fer un món millor es manifesten inviables pertot arreu, sí, però abans que enlloc a Israel. La dissolució de les identitats, la renúncia al manteniment i a la defensa de les fronteres, el descrèdit de la religió, el rebuig de la tradició, el relativisme històric i moral, les retirades preventives… tot això que els és tan car portaria l’estat d’Israel a la desaparició immediata. El retrocés a les fronteres d’antany, el retorn dels descendents dels refugiats, l’estat binacional… són falòrnies que difícilment poden amagar el desig de veure’l desaparèixer, perquè Israel és l’antimodel — un poble culte que resisteix davant els ignorants i els insensats, i no para d’aprendre; una democràcia que no transigeix amb la tirania, i no para de debatre i qüestionar-se les seves accions; un estat que s’enfronta als bàrbars, i no espera assegut que aquests li vinguin a dictar les lleis.

La mateixa mercaderia avariada que Israel no ha acceptat ni pot acceptar, per aquí entre nosaltres ha tingut més sortida, i ja en comencem a pagar les conseqüències. La nostra és una desaparició més lenta, però ja es comença a percebre. La dissolució dels europeus, dels occidentals en un magma sense gentilicis, sense memòria i sense orgull, en què s’hagi fet taula rasa del passat i de les virtuts, en què una màscara dogon (una ètnia africana) sigui tan important com el palau de Versalles —hi ha qui ho diu [pdf], és l’ideal suprem d’aquests propagandistes d’una multiculturalitat que se n’hauria de dir anticulturalitat, i formarà part de l’agenda de la Unió Europea si no som a temps de reconduir-la. Per això també —no sols per acatar les consignes de l’OCI com abans acataven les de la Komintern— entre l’esquerra actualment existent la fòbia a Israel ha crescut tant i no para. Perquè tantes coses que ens han fet a tots com som, també han fet Israel —i moltes les devem precisament a Israel—.

I si mai ho oblidàvem, Israel hi és —encara i per sempre— i ens ho recorda.