Jo trobo vergonyós que a Itàlia es faci la gara-gara a individus que, vestits de kamikazes, bramen injúries infamants contra Israel, tot alçant fotografies de líders israelians amb esvàstiques dibuixades al front, que inciten el poble a odiar els jueus. Aquests individus, per tornar a veure els jueus als camps d’extermini, a les càmeres de gas, als forns crematoris de Dachau i Mauthausen i de Buchenwald i Bergen-Belsen, etc, vendrien les seves pròpies mares a un harem. 

Jo trobo vergonyós que l’Església Catòlica permeti que un bisbe, un que s’allotja al Vaticà, un home sant, (que va ser enxampat a Jerusalem amb un arsenal d’armes i d’explosius amagats en compartiments especials del seu sacre Mercedes), participi en aquesta mena de processons i que es planti davant d’un micròfon per donar gràcies en nom de Déu pels kamikazes que massacren els jueus a les pizzeries i als supermercats. I que els anomeni «màrtirs que van a la mort com si anessin a una festa». 

Jo trobo vergonyós que a França, la França de la Liberté-Egalité-Fraternité, es cremin sinagogues, es terroritzin els jueus, i es profanin els seus cementiris. 

Trobo vergonyós que a Holanda i a Alemanya i a Dinamarca els joves facin ostentació del mocador palestí com l’avantguarda de Mussolini presumia de les porres i del símbol feixista. 

Trobo vergonyós que a quasi totes les universitats europees els estudiants palestins promoguin i alimentin l’antisemitisme. Que a Suècia hagin sol·licitat que es retiri el Premi Nobel de la Pau concedit a Shimon Peres el 1994, i que el deixin mans del colom amb la branqueta d’olivera a la boca que és Arafat. 

Trobo vergonyós que els molt honorables membres del Comitè, un Comitè que (pel que sembla) premia el color polític abans que el mèrit, hagin pres en consideració la demanda i fins i tot l’hagin escoltat favorablement. Al diable el Premi Nobel i honor a qui no el rep. 

Jo trobo vergonyós (tornem a Itàlia) que la televisió pública contribueixi al renascut antisemitisme quan tan sols lamenten els morts palestins i silencien els morts israelians, que són minimitzats, passats per alt i que quan se’n parla es fa amb un to desganat. 

Trobo vergonyós que en els debats televisius convidin amb tanta deferència els miserables amb turban o mocador palestí que ahir celebraven la matança de Nova York i avui celebren les matances de Jerusalem, de Haifa, de Netània, de Tel Aviv. 

Trobo vergonyós que la premsa escrita faci el mateix, que s’indigni perquè a Betlem els tancs israelians encerclen l’Església de la Nativitat i que no s’indigni perquè en la mateixa església dos-cents terroristes palestins (entre els quals hi havia diversos caps de Hamàs i de les Brigades dels Màrtirs d’Al-Aqsa) ben proveïts de metralladores, municions i explosius no disgustin els frares (frares que després accepten les ampolles d’aigua i les cistelles amb mel dels militars dels tancs). 

Trobo vergonyós que, quan dóna el nombre d’israelians morts des del començament de la Segona intifada (quatre-cents dotze), un important diari trobi apropiat de destacar en lletres majúscules que hi ha més gent que mor d’accidents de trànsit (sis-cents a l’any).

Jo trobo vergonyós que l’Osservatore Romano, el diari del Papa, un Papa que no fa gaire va deixar al Mur de les Lamentacions una carta de disculpa per als jueus, acusi d’extermini un poble exterminat per milions per part dels cristians. Pels europeus. 

Trobo vergonyós que als supervivents d’aquell poble (gent que encara du el número tatuat al braç) aquell diari els negui el dret de reaccionar, de defensar-se, de no deixar-se exterminar un altre cop.

Trobo vergonyós que en nom de Jesucrist (un jueu sense el qual avui en dia estarien tots desocupats) els capellans de les nostres parròquies o centres socials o del que sigui, flirtegin amb els assassins dels qui a Jerusalem no poden anar a menjar una pizza o a comprar ous sense saltar pels aires. 

Trobo vergonyós que estiguin de part dels mateixos que van inaugurar el terrorisme matant als avions, als aeroports, a les Olimpíades, i que avui es diverteixen matant periodistes occidentals. Els afusellen, els rapten, els degollen, els decapiten. (Després de la publicació de La ràbia i l’orgull algun, a Itàlia, volia fer-me tot això a mi. Citant versos de l’Alcorà exhorta els seus «germans» de les mesquites i de la Comunitat Islàmica perquè em castiguin en nom d’Al·là. Que em matin. I a morir amb mi. Com que és un tipus que coneix bé l’anglès, en anglès li responc: «Fuck you».) 

Jo trobo vergonyós que quasi tota l’esquerra, aquella esquerra que fa vint anys va permetre en una de les seves manifestacions que es diposités un taüt (com a advertiment mafiós) davant de la sinagoga de Roma, s’oblidi de la contribució dels jueus a la lluita antifeixista. La lluita de Carlo i Nello Rosellini, per exemple, de Leone Ginzburg, Umberto Terracini, Leo Valiani, Emilio Sereni, de dones com la meva amiga Anna Maria Enriques Agnoletti afusellada a Firenze el 12 de juny de 1944, de setanta-cinc dels tres-cents cinquanta-cinc morts a les fosses Ardeatines, de la infinitat d’altres morts sota tortura o en combat o davant de l’escamot d’execució. (I companys, i mestres, de la meva infantesa i de la meva adolescència.) 

Trobo vergonyós que, també per culpa de l’esquerra, més aviat, sobretot per culpa de l’esquerra (penso en l’esquerra que inaugura els seus congressos aplaudint el representant de l’OAP, líder a Itàlia dels palestins que volen la destrucció d’Israel), els jueus de les ciutats italians tenen por de nou. I el mateix a les ciutats franceses, holandeses, daneses i alemanyes. 

Trobo vergonyós que, davant de desfilades dels miserables vestits de kamikazes, els jueus tremolin com a Berlín durant la Nit dels vidres trencats, la nit en què Hitler va donar via lliure a la caça del jueu. 

Jo trobo vergonyós que fent cas de l’estúpida, vil, deshonesta i per a ells molt favorable moda d’allò Políticament Correcte els oportunistes habituals, millor, els habituals paràsits explotin la paraula «pau». Que en nom de la paraula pau, ara més suada que les paraules «amor» i «humanitat», absolguin l’odi i la bestialitat només d’una part. És en nom d’un pacifisme (llegiu conformisme) delegat als grill cantaires i als bufons que primer llepaven els peus de Pol Pot, que inciten la gent confosa o ingènua o intimidada. Que els emboliquin, els corrompin, que els facin tirar mig segle enrere al temps de l’estrella groga a l’abric. Aquests xarlatans que es preocupen tant pels palestins com jo pels xarlatans. O sigui, gens. 

Jo trobo vergonyós que tants italians i tants europeus hagin escollit com a bandera el senyor (és un dir) Arafat. Aquesta nul·litat que gràcies als diners de la família reial saudita fa el Mussolini ad perpetuum i que en la seva megalomania creu que passarà a la història com el George Washington de Palestina. Aquest analfabet que quan el vaig entrevistar va ser incapaç de construir una oració completa, un discurs articulat. Així que per recompondre l’entrevista, escriure-la, publicar-la, vaig tenir una feinada tremenda i vaig concloure que, comparat amb ell, fins i tot Gaddafi és una mena de Leonardo da Vinci. Aquets fals guerrer que va sempre amb uniforme com Pinochet i mai no du roba civil i que, tanmateix, no ha participat en cap batalla. La guerra la fa fer; sempre l’ha feta fer als altres. És a dir, als pobres que creuen en ell. Aquest pompós inútil que en el paper de cap d’estat ha fet fracassar les negociacions de Camp David, la mediació de Clinton. No-no-no-Jerusalem-la-vull-tota-per-a-mi. Aquest etern mentider que mostra una espurna de sinceritat quan (en privat) nega el dret a existir d’Israel, i que, com dic al meu llibre, es contradiu cada cinc segons. Fa sempre el doble joc, menteix fins i tot si li demanes quina hora és, no te’n pots refiar mai. Mai! Amb ell acabes sistemàticament traït. Aquest etern terrorista que tan sols sap fer de terrorista (mentre es manté sa i estalvi) i que als anys setanta, és a dir quan el vaig entrevistar, també ensinistrava els terroristes de la Baader-Meinhof. Amb ells, nens de deu anys. Pobres nens! (Ara els ensinistra per fer-ne kamikazes. Centenars de nens-kamikazes són el seu planter: centenars!). Aquest arlequí, que la dona la té a París, servida i reverenciada com una reina, i que té el seu poble com una merda. Tan sols els treu de la merda per enviar-los a morir, a matar i a morir, com les noies de divuit anys que per aconseguir la igualtat amb els homes, han d’embotir-se d’explosius i de desintegrar-se amb les seves víctimes. Tanmateix, molts italians l’estimen, sí. Com estimaven Mussolini. I molts altres europeus, igual. 

Jo trobo vergonyós i veig en tot això el sorgiment d’un nou feixisme, d’un nou nazisme. Un feixisme, un nazisme, tan transversal i vomitiu perquè està conduït i alimentat pels qui hipòcritament fan de bons, progressistes, comunistes, pacifistes, catòlics o millor dit cristians, i que tenen la poca vergonya d’anomenar bel·licista a qualsevol com jo que els diu la veritat. Ho veig, sí, i dic el següent. Mai no he estat suau amb el tràgic i shakespearià Sharon («Sé que has vingut a afegir un trofeu a la teva col·lecció», va murmurar quasi amb tristesa quan vaig entrevistar-lo el 1982.) Amb els israelians m’hi he discutit sovint, durament i tot, i en el passat he defensat molt els palestins. Segurament més del que mereixien. Però estic amb Israel, estic amb els jueus. Hi estic com hi estava de joveneta quan combatia amb ells, i les Annes Maries morien afusellades. Defenso el seu dret a existir, a defensar-se, a no deixar-se exterminar un altre cop. I, molesta per l’antisemitisme de tants italians, de tants europeus, m’avergonyeixo d’aquesta vergonya que deshonora el meu país i Europa. En el millor dels casos, Europa no és una comunitat d’estats sinó un pou de Ponços Pilats. I encara que tots els habitants d’aquest planeta pensessin de manera diferent, jo continuaria pensant així. 

___________________

Aquest article s’insereix en la polèmica que l’any 2002 va envoltar la publicació del llibre La rabbia e l’orgoglio de la periodista italiana Oriana Fallaci. Algunes veus crítiques havien demanat que aquest llibre no es publiqués perquè deien que incitava a l’odi contra els musulmans. Un tribunal francès va permetre, finalment, que l’obra arribés a les llibreries. Oriana Fallaci va morir el 15 de setembre de 2006, a l’edat de 77 anys.