Vaclav Havel ha mort el dia 18 de desembre, a les portes de la vigília d’Khànuka, la Festa de les Llums.

La primera vegada que em vaig fixar amb Havel fou quan, per a referir-se al terrorisme islàmic, va emprar el popular raonament inductiu: si vola com un ànec, camina com un ànec i claca com un ànec, problament és un ànec. I, crec recordar, que hi afegia i diu que és un ànec. No sé pas si el va manllevar de l’escriptor americà Riley, però em vaig adonar, de seguida, que era un polític de veritat, dels qui diuen allò que pensen i sense embuts, per a que la gent els entengui.

D’on provenia aquell autor de teatre, lluitador per la llibertat, fornit de cultura, amb domini del llenguatge, intel·lectual i pensador? I, com és que no era d’esquerres? Als anys 80, en els que l’activitat intel·lectual anava lligada, irreversiblement, a les esquerres, Havel fou un dels primers avisos que alguna cosa trontollava en l’empostissat ideològic europeu.

“El dictat del meu millor saber i de la meva consciència”, va dir quan va plegar de la Presidència txeca, “és allò amb el que sempre he procurat guiar-me”. La consciència, novament, el discerniment del Bé i del Mal, el discerniment que embogia el fundador del nazisme:

“És veritat que nosaltres els alemanys som bàrbars; aquest és un títol d’honor per a nosaltres. Jo allibero la humanitat de l’ànima, del sofriment degradant causat per una visió falsa anomenada consciència i ètica. Els jueus han nafrat la humanitat amb dues ferides: la circumsició en el seu cos i la consciència en la seva ànima. Això són invents jueus. La guerra pel domini del món es lliura, només, en aquests dos camps de batalla, el dels alemanys i el dels jueus. Tota la resta és pura decepció”.

Havel tenia la nafra de la consciència, l’invent jueu, i aquesta nafra és la que molestava, i molesta, a tots els totalitaris i totalitarismes, explícits, implícits, conscients i insconcients. Consciència i ètica que el van empènyer a defensar el poble tibetà, contra el gegant xinès, a la lluita amb totes les armes contra la barbàrie, i, especialment, a defensar Israel i el poble jueu.

“Erem, els dos, països petits, l’existència dels quals mai no es podria donar per segura” va dir Havel a Israel, l’any 1990, en la seva segona visita a l’estranger com a President del seu país i acompanyat d’un centenar llarg de jueus sobrevivents de l’Holocaust. Fidel a aquesta consciència, fou, de nou, l’intel·lectual que, a Europa, anava a contracorrent, que es comprometia amb el país petit, amb el Poble que ha donat al món allò que li és tan preuat, el sentit del Bé i el sentit del Mal.

Israel i el Poble jueu és sempre la pedra de toc que et dóna la vàlua real de les persones, d’aquelles que saben anar més enllà d’allò, avui, políticament correcte, d’aquelles persones que esdevenen els ben-ivrit, els de’altra cantó de riu, els qui ja han travessat el corrent.

Mon pare feia sempre referència als “duros sevillanos”, els que pesaven menys del compte perquè se n’havia esmolat plata del cantó, ans llis i sense estries. Certament, hi ha més “duros sevillanos” que dels de llei. Vaclav Havel era dels autèntics, dels que no t’enganyen, dels que et donen el seu valor si el tens a les teves mans i, també, al teu pensament.

Aquests dies encenem, cada vespre, les candeles de la Khanukia. La seva flama és la llum que donem al món cadascú de nosaltres i, alhora, la llum que rebem del món que ens il·lumina. La flama del Vaclav Havel fou molt petita quan van alçar la seva paraula per la llibertat i per les persones, tanmateix, aquella petita llum, enmig de la foscor més omnipresent, fou un alè d’esperança, perquè com més gran és la foscor més petita és la llum necessària per a esvair-la.

La llum de Vaclav Havel ens il·luminarà, de nou, quan encenguem les espelmes, ens donarà, de nou, el sentit de la consciència del Be i del Mal, i de nou, la seva tendra escalfor, alhora que ens acarona, ens enfortirà en les nostres conviccions.

Que la seva ànima estigui unida per sempre a la font de la vida!