4/6/12
Badenheim 1939
Badenheim
és una ciutat d’estiueig a dos-cents quilòmetres de Viena. Al seu balneari, cada
any s’hi celebra un festival de música que congrega un gran nombre de persones,
la majoria jueus acomodats de parla alemanya. Aquest any, però, el Departament
de Sanitat estableix unes mesures inesperades i progressivament restrictives. En
l’ambient es respira que alguna cosa no acaba de rutllar, però la majoria dels
personatges estan tan centrats en les menudeses del dia a dia (a moments sembla
que estiguem llegint Txèkhov), que no són capaços d’entreveure la magnitud del
que està succeint al seu voltant. La ingenuïtat que els caracteritza contrasta
dramàticament amb els fets històrics que Appelfeld no proporciona: el lector ja
sap com acabarà tot. Referint-se a aquest fet, Philip Roth escriu: «[...]
deshistoritzant els esdeveniments i desdibuixant-ne el rerefons, ens aproximem
probablement a la desorientació que sentia la gent que no tenia consciència de
ser a la vora del cataclisme.[1]»
«Els
inspectors del Departament de Sanitat estaven desplegats ara per cada racó de
la ciutat. Prenien mides, col·locaven tanques, plantaven banderes. Els mossos
descarregaven rotllos de fil ferro, pilars de ciment i tot tipus d’accessoris
que suggerien una festa desenfrenada.
―Aquest
any serà molt alegre.
―Com
ho sap?
―Sembla
que enguany el festival arribarà a grans dimensions; si no, no s’entén l’esforç
del Departament de Sanitat.
―Té
raó, no m’hi havia fixat.»
Al
llarg de les poc més de les dues-centes
pàgines d’aquesta novel·la, Appelfeld no dubta a mostrar les flaqueses i
aspectes més ridículs del caràcter petit burgès de molts dels personatges que hi
fa aparèixer. Tanmateix, ell no els jutja; els acompanya. El de fet de no embellir-los
és la manera més respectuosa de respectar-ne la memòria. Appelfeld no idealitza
ningú: humanitza, dignifica. Ell també provenia d’una família assimilada i
també va ser una víctima. Badenheim 1939
fa mal pel que diu i, sobretot, pel que no diu.
A
Badenheim, quan els músics toquen cançons jueves, el públic s’enfada. És un
públic que ja no es considera jueu; els jueus són els Ostjuden[2],
que parlen ídix, són pobres i continuen creient en supersticions antigues.
Appelfeld descriu uns jueus assimilats que culpaven aquests Ostjuden de tots els mals, fins i tot
del de l’antijudaisme. Tan refiats estaven de la seva exclusiva condició
d’alemanys que no van ser capaços de veure el que estava passant. Quan la marxa
cap a Polònia és imminent, treuen el rabí de l’asil on el tenien tancat, per
adonar-se que els parla en una barreja d’ídix i hebreu que ningú no entén.
Al
final de llibre, a Badenheim arriba una locomotora amb quatre vagons de càrrega.
Totes les persones convocades pel Departament de Sanitat fa una estona que
l’esperen. Van carregades amb maletes i s’han
posat els seus millors vestits.
Badenheim
1939 no està traduït al català.
[1]
Roth,
Philip. Shop Talk, Vintage
International, Nova York, 2001 (pàgina 25).
[2] Jueus de l’Est.
Blogs
-
-
WISLAWA SZYMBORSKAFa 1 any
-
-
-
NI UN PAS ENRERE!Fa 6 anys
