11/12/16

CENT ANYS DE KIRK DOUGLAS

20:03 | Publicat per | | | Modificar el missatge
Tot va començar al 1991
Era en un helicòpter, tot just ens havíem enlairat i volàvem a uns 50 peus de terra. Al mateix temps, una avioneta s’enlairava, també, amb un mestre i el seu estudiant. Vam xocar.
El nostre helicòpter es va estavellar contra l’asfalt, tanmateix l’avioneta va explotar i van morir els passatgers.
Em vaig despertar a l’hospital
 envaït per un sentiment de culpa.
“Per què van morir aquestes dues persones? Per què jo vaig viure?” Això em va espantar i vaig mirar de trobar-hi una resposta.
Però... A on trobes una resposta a una pregunta coma aquesta? Te’n vas a una pitonissa per tal que et llegeixi les cartes? A un astròleg? O, potser, a l’Índia per a demanar una audiència al Dalai Lama?
Allò que mai no vaig pensar fou furgar en el judaisme per a trobar la resposta.
El judaisme i jo ens havíem allunyat feia molt de temps, quan jo era un nen pobre que s’espigava a Amsterdam, Nova York.
Llavors, jo era molt bo a l’escola dels nens (kheder) i els jueus de la comunitat van pensar que seria meravellós si arreplegaven prou diners per a poder-me enviar a una ieshivà (seminari) i esdevenir un Rabí. I allò em va espaordir terriblement doncs jo volia ser un actor. Creieu-me, els membres de la comunitat van ser persistents. Jo patia malsons en els que em veia amb els cabells llargs amb tirabuixons (peies) i un capell negre damunt, i vaig haver de triscar força per a poder-me’n sortir de tot plegat... i em va costar força temps entendre que no cal que siguis rabí per a ser jueu.
Una història basardosa
Em vaig espantar del judaisme a l’edat dels 14 anys després d’haver llegit la història a on Déu ordena a Abraham que sacrifiqui el seu fill Itzkhak (Isaac). Recordo l’escena en el meu llibre escolar. Abraham, amb una vara llarga, tenia un ganivet a la mà i a l’altra el seu noiet atemorit. ¡I aquet noiet es veia igual que jo! Un àngel procurava prevenir l’acció d’Abraham. ¿Com podria convèncer-lo que era només una prova? ¡Però vaja, quina prova!
Aquesta escena es va gravar al meu cervell durant molt de temps fins que em vaig anar allunyant del judaisme. Vaig créixer, vaig anar a la universitat i, tanmateix el meu judaisme es va estancar en el llibre de text d’un nen de 14 anys.
Se m’ha dit que ningú no prendria una decisió racional respecte del seu negoci en funció d’allò que sabia quan tenia 14 anys. No et decidiries pas amb qui casar-te només amb allò que sabies de l’amor als 14 anys. Malgrat tot, molts de nosaltres semblem complaguts de bandejar la religió en funció d’allò que estudiàvem als 14 anys, i jo vaig ser un d’aquells beneits.
Per descomptat que sempre vaig tenir clar que era jueu i, fins i tot, vaig fer una prova per a incorporar-me a una companyia de teatre en idish (llengua dels jueus de l’est d’Europa) a Nova York. Em veien amb cabells rossos i ulls blaus i em deien: “Si tenim un paper per a un nazi et cridarem”.
Tot i que em sentia atret pel drama i el misteri del judaisme, altres aspectes me n’allunyaven. Què tenia de comú amb aquells homes amb barba, capell negre i peus llargs?
Però, mentre el temps s’escolava, entrellucava una manera diferent de veure-ho. El catalitzador fou el meu fill Michael. Un dia em va preguntar: “Pare, d’on venen els nostres avantpassats?” La pregunta em va esperonar. No n’estava segur. Jo sabia que els meus pares venien de Rússia, d’algun lloc anomenat Mogilev.
De sobre em vaig adonar que no sabia res dels meus avantpassats. Tots ells estaven morts. No tenia avantpassats.
Això em va deprimir i em va esgarrifar. No tenia avantpassats! Què pot saber una persona qui realment és si no sap quins són els seus avantpassats?
Em trobava a la meva habitació descansant i barrinant sobre aquesta pregunta per enèsima vegada, quan vaig alçar la mirada vaig veure a la paret la meva col·lecció de litografies del Chagall –la seva sèrie de la Bíblia. I em va colpir, doncs allí hi havia els meus avantpassats.
Avantpassats famosos
¡Eren més famosos que les estrelles del cinema! Abraham, Itzkhac (Isaac), Iaacov (Jacob), Salomó, David, Lea, Raquel, Ruth, Esther. Tots aquells eren la meva família, els músics, els guerrers, els poetes, els legisladors, etc. Vaig començar a llegir sobre ells i com més llegia més feliç em sentia. Per què? Perquè tots ells venien de famílies com la meva, tots ells tenien problemes: Caïm mata a Abel, Iaacov (Jacob) menteix al seu pare, Iosef (Josep) es venut pels seus germans. I, malgrat tot, a tots ells se’ls va donar una segona oportunitat: Tots ells es van sobreposar i tots ells van assolir fites molt grans!
Quina inspiració per a un pecador com jo! I quina càrrega per a les meves espatlles!
Em sentia molt agraït a Chagall per evocar-me l’increïble llinatge del qual jo provenia. Més endavant, em vaig assabentar que Chagall, un jueu rus, venia d’una ciutat molt a prop a la dels meus pares a la Rússia blanca. De fet, tant el meu pare com Chagall van deixar aquella terra, més o menys al mateix temps. Chagall va esdevenir un artista famós a París i el meu pare va esdevenir un tractant de roba famós a Amsterdam, Nova York. Els jueus tenen talents diversos.
La meravella de la supervivència jueva
Com sobrevivim, perduts en tantes parts del món, malmesos dins de cultures estranyes, constantment perseguits? Els nostres enemics es van encimbellar i s’enfonsaren, i nosaltres pervivim. Els babilonis, els perses, els grecs, els romans, tots ells són cendres però nosaltres seguim dempeus. Fou aquí a on em vaig adonar que hem d’estar agraïts a aquells jueus pietosos, de barba negra i capell, per haver ajudat a mantenir viu el judaisme durant tant de temps.
Ells van entendre una cosa molt profunda que nosaltres, els més seculars, mai no vam entendre. Déu ens va donar la Torà (la Llei) i va fer que fóssim la consciència del Món. La idea de l’amor, de la compassió, de l’acolliment dels forasters i dels pobres, les idees de la santedat dels bons propòsits, la reverència per la vida i pel control personal, tot plegat prové de la Torà. Res no fa que nosaltres els jueus ens n’oblidem a vegades, els nostres perseguidors se’n recorden.
Així fou com va dir Adolf Hitler: “És veritat que nosaltres els alemanys som bàrbars; aquest és un títol d’honor per a nosaltres. Jo allibero la humanitat de l’ànima, del sofriment degradant causat per una visió falsa anomenada consciència i ètica. Els jueus han nafrat la humanitat amb dues ferides: la circumcisió en el seu cos i la consciència en la seva ànima. Això són invents jueus. La guerra pel domini del món es lliura, només, en aquests dos camps de batalla, el dels alemanys i el dels jueus. Tota la resta és pura decepció”.
Hitler tenia raó. Tot plegat és la lluita entre el Bé i el Mal. Tot just començo albirar allò que significa per a nosaltres, els jueus, i m’espaordeix per l’enorme responsabilitat que ens concerneix.
No ens ha de sorprendre el fet que molts jueus han tractat d’escapar-se vers la seguretat que dóna l’assimilació. Però aquesta seguretat sempre acaba essent un parany.
El parany de l’assimilació
Increïble!, no? Abans que els nazis arribessin al poder, Alemanya era el país a on els jueus havien assolit uns nivells d’assimilació més esbalaïdors. El judaisme es moria i, tot d’una, els alemanys, que havien acceptat els jueus amb els braços oberts, se’ns giren odiosament d’esquena. I això ha passat una i altra vegada.
Que no és estrany que en totes les persecucions a les quals hem estat sotmesos ens arribi allò pitjor quan ens allunyem del judaisme? Que no ens deu dir alguna cosa Déu? Tot just començo a rumiar-hi.
Al llarg de la meva vida, com més i més m’allunyava del judaisme, sempre em va quedar un fil entre els dits de les mans: El Iom Kipur (el dia del perdó). En aquest dia dejunava. Podia haver tirat trets amb el Burt Lancaster o el John Wayne, però sempre vaig mantenir el dejuni. Veuràs, hi havia una cosa que m’atemoria en aquell llibre a on està escrit: “qui viurà i qui morirà...”, ... qui sobreviurà a un xoc d’un helicòpter, com ara jo, i qui morirà...
El retorn a casa
El xoc del meu helicòpter va fer aflorar a la meva consciència quelcom que vaguejava dintre meu des de feia anys. Vaig fer un viatge a Israel després de 12 anys d’absència. Hi havia filmat quatre pel·lícules i hi havia estat moltes vegades, però aquella vegada m’hi vaig quedar molt de temps. Estava emocionat.
Ens vam hostatjar a l’hotel King David a Jerusalem. Tots ells semblàvem molt contents de tornar-me a veure. Ens van acompanyar a la meva dona i a mi fins a l’habitació. Vaig encaminar-me cap a la finestra i vaig restar-hi mirant la vista magnífica de la Ciutat Vella, les muralles de l’imperi Otomà rodejades de jardins i flors.
La primera vegada que vaig mirar des d’aquella finestra feia 40 anys, hi vaig veure soldats àrabs caminant i barrant-nos el pas de l’entrada a la Ciutat Vella, assegurant-se que no accedíssim al Mur Occidental –al Kòtel.
Com havia canviat Israel des d’aleshores! Tantes coses noves! Però allò més important... tantes coses velles.
Allò vell és el que m’havia fet tornar. No vaig esperar a canviar-me de roba, vaig córrer cap a fora de l’hotel quan es ponia el Sol. El Mur era ple de gent resant. L’energia que engendraven tots els jueus que tan a cuita-corrents resaven era abassegadora. Em vaig encaminar cap a la gent. Era difícil trobar un lloc al Mur. Vaig tractar de trobar un lloc a on posar el meu tros de paper amb el meu rés. En vaig trobar un. Mentre posava el meu vaig tocar altres paperets. “Que hauran estat contestades aquestes pregàries?” em vaig preguntar. Segur que sí, doncs Déu contesta tots els precs, però a vegades la resposta és “no”.
Encarar el passat
Vaig caminar a través del túnel que segueix els fonaments del Temple. Aquest túnel et porta vers el lloc que fou el lloc més sagrat dels jueus. Mentre caminava al recer del meu guia, vaig deixar que els meus dits acaronessin els blocs de pedra increïbles que encerclen la muntanya a on una vegada s’alçava el Temple. I després ens vam aturar en un punt a on podíem veure una pedra especial. La meva guia, una noia joveneta de Pittsburgh, que se n’havia anat a viure a Israel, va dir en veu baixa: “Aquesta és la pedra de la muntanya de Morià”.
Vaig mirar aquella pedra negra i dura. “La Muntanya de Morià?” – vaig preguntar. “Que vols dir...?” Ella va acabar la frase per mi. “Sí”, aquí és a on Abraham va prendre el seu fill Itzkhac (Isaac) per a sacrificar-lo”.
L’escena del meu llibre de text va tornar al meu cap. Però ara ja no m’atemoria. Ara sabia que Abraham va viure en un temps en el que sacrificar un fill era un costum ben normal. La lliçó de la muntanya de Morià era, precisament, que Déu no vol el sacrifici humà –que Déu no és algú a qui s’ha de tenir por. El túnel era molt silenciós, amb poca llum, frescal. La veu de la meva guia era una mica més forta que una remor: “Aquí és a on tot va començar”. No podia pas parlar. Ella tenia la raó.
Aquest lloc representava el principi dels meus dubtes. I, després de tot, el final dels meus dubtes.
Aquí, dins la foscor del túnel, mirant la roca de la muntanya de Morià, vaig créixer. Aquella nit vaig passar el Shabat (Dissabte), en una llar en el cor de la Ciutat Vella. Vam cantar cançons, cançons de festa. Em vaig sentir bé. A la finestra vaig poder escoltar les mateixes cançons i veure les cases desentenebrides per la llum amorosa de les espelmes.
Vaig tancar els ulls i podia veure la cara de la meva mare a través de les espelmes, recitant el rés del Shabat.
Aquella nit vaig sentir que havia tornat a casa.
Un llarg camí per a caminar
Sé que el viarany encara no s’ha acabat. Tinc, encara, un gran camí per a recórrer.
Quan tot just vaig tornar a estudiar la Torà (la Llei) em trobava motivat. Només tenia 350 pàgines per a estudiar. Però quan vaig començar seriosament vaig entendre per què diuen que és una vida d’estudi, nogensmenys vaig tardar més de dos mesos per sortir del Jardí de l’Edèn. Abans que pogués acabar, vaig tenir mal d’esquena i vaig haver de passar una operació. Dues setmanes després vaig tenir un atac cardíac i la meva vida estava acabada per haver de tornar a aprendre a parlar.
Ara no sóc tant ufanós com acostumava a ser. Ara no dono per feta la parla. Quan no tenia aquest problema, parlar semblava tant natural. Penses i ho expresses verbalment. No t’adones de l’existència de milers de terminacions nervioses a la teva galta, a la teva llengua, als teus llavis. Mai no penses en el moviment de la teva llengua contra les dents i, al mateix temps, la combinació amb les cordes vocals. Parlar és un miracle!
I els miracles només venen de Déu. I són a la nostra vora. Recordo haver estat despertat per un tremolor i de poc que caic del llit. Aquest poder, d’on va venir? Que has vist alguna vegada un huracà que aixeca els grans arbres com a fulles? És impressionant.
Que has vist alguna vegada el cel en una nit fosca? Existeixen milers de milions d’estels en d’altres galàxies. A bilions d’anys llum de distància!
Un miracle tan increïble espaordeix el cervell.
Però jo espero un miracle més petit. Espero que no sigui massa tard per a mi. Si Déu és un Déu pacient, probablement em donarà el temps suficient per a estudiar les coses que haig de saber per a entendre allò que ens fa als jueus ser la consciència del Món
Issur Danielovitz Demsky (Kirk Douglas)
(Extret del discurs pronunciat en el Centre Simon Wiesenthal, 27 de Setembre de 1997) (Traduït per ignasi carnicer barrufet)


Seguidors