Catalunya, 28 de maig del 2024

Des de l’Associació Catalana d’Amics d’Israel (ACAI), condemnem enèrgicament el reconeixement que el Govern Espanyol de Pedro Sánchez ha aprovat avui en Consell de Ministres, i sense debatre-ho al Parlament, de l’inexistent estat de Palestina.

La forma de procedir, unilateralment, sense consens i sense ni tan sols parlar amb la part israeliana, demostra que aquesta maniobra s’ha fet en contra d’Israel, malgrat que a les declaracions oficials es digui tot el contrari. Com, si no, es pot entendre que la vicepresidenta Yolanda Díez parli explícitament d’”alliberar Palestina des del riu fins a la mar” que, com tothom sap, no és res més que un eufemisme per a un extermini de la població jueva? Sense esmentar que altres membres dels partits que formen el govern espanyol advoquen per un trencament total de relacions amb l’estat d’Israel, no només diplomàtiques sinó comercials, culturals i de tota mena. 
Aquesta és una decisió que s’explica en clau de política interna, ja que l’estabilitat del govern espanyol depèn del suport d’una petita formació obertament antisionista. Així mateix, hi ha el càlcul del Sr. Sánchez de mobilitzar suports de cara a les properes eleccions europees. Fer servir un conflicte d’alta complexitat per a l’agenda política personal és d’una enorme frivolitat. Reconèixer Palestina en aquests moments es percep com un premi als fets del passat 7 d’octubre, tant a Israel com per part de Hamàs, Iran i règims i organitzacions afins, cosa que és incompatible amb la pau.

Així mateix, la decisió del govern espanyol significa una recompensa envers els sectors més intransigents del moviment àrab de Palestina, ja que veuen que la via del terror obté legitimació internacional. 
La insistència en la solució dels dos estats, detallant només les exigències àrabs sense tenir en compte les necessitats israelianes, palesa, en el millor dels casos, una profunda ignorància de la situació. I com que aquesta possibilitat hauria de ser descartada en un govern que gosa fer un pas en aquest sentit, pren força la versemblança d’una enorme irresponsabilitat o, fins i tot, la reemergència de la pulsió històrica antisemita que és a la base de la construcció nacional espanyola. Una manifestació penúltima en va ser el reconeixement tardà (i imposat per la necessitat d’Espanya de ser admesa a les Comunitats Europees) de l’Estat d’Israel.

Cal sumar-hi també la manera com els mitjans de comunicació, públics i privats, informen sobre la situació i el conflicte. Per posar només uns exemples: acatar sense ni una engruna de matís ni contrast el relat provinent de Hamàs —el nombre de víctimes, la qualificació de totes elles com a víctimes civils...—; amagar la situació de la població civil utilitzada com a escut humà en objectius militars; silenciar les troballes de complexes infraestructures —molt costoses, però sembla que cap periodista d’investigació no està interessat en saber com es financen— fetes servir per atacar Israel; qualificar el conflicte com a genocidi amb el que comporta de banalització del terme i dels genocidis reals; lamentar gairebé que els atacs amb coets des de Gaza no facin danys a Israel a causa de la Cúpula de Ferro; no dir gairebé res dels centenars de milers de desplaçats israelians —àrabs i jueus— que hi ha al nord d’Israel a causa dels atacs provinents des del Líban... Per no parlar de com s’ha oblidat la causa primera del conflicte, això és, el trencament per part de Hamàs de l’alto al foc vigent amb l’atac a la població israeliana amb assassinats en massa enmig d’atrocitats indescriptibles i la presa d’ostatges que no sembla recordar ningú. És evident que aquestes tergiversacions tenen un impacte en l’opinió pública i creen un corrent d’opinió desfavorable cap a Israel. 

Difícilment ens podem creure que tot plegat no té un biaix antisemita. 

No demanem que els mitjans de comunicació tinguin un punt de vista o un altre, simplement ens conformaríem amb què informessin i contrastessin; amb què fessin la seva feina.

També deplorem el seguidisme que el Govern Català fa del Govern Espanyol en aquest tema, tot malbaratant les llargues i bones relacions que els catalans hem tingut sempre amb el poble d’Israel. És urgent que el Govern del nostre país tingui una agenda pròpia, visió d’estat i que actuï com a tal.

­­