27/1/11

La memòria històrica i el present immediat.

15:06 | Publicat per | | | Modificar el missatge

Va caldre que passessin més de 60 anys perquè l’Assemblea General de les Nacions Unides decidís instaurar el “Dia Internacional anual de commemoració en memòria de les víctimes de l’Holocaust”. Encara que tard, finalment hi va haver les condicions necessàries perquè la comunitat internacional proclamés que rebutja tota negació, sigui parcial o total, de l’Holocaust com a fet històric, i perquè reafirmés “que l’Holocaust, que va tenir com a resultat que un terç del poble jueu i innombrables membres d’altres minories morissin assassinats, serà sempre una advertència per a tothom dels perills de l’odi, el fanatisme, el racisme i els prejudicis”. La resolució aprovada deixa clar quins són els mínims que emmarquen la civilització i, per tant, els que deixen a fora la barbàrie.

La data escollida va ser la del 27 de gener perquè aquell dia de l’any 1945 l’exèrcit soviètic alliberava el camp d’extermini d’Auschwitz-Birkenau. Allí hi van ser assassinades sistemàticament més d’un milió quatre-centes mil persones de totes les edats, que aviat està dit. Auschwitz va ser el lloc on els nazis van matar a més gent i, des d’aleshores, és sinònim de la maldat absoluta.

Ja en aquell moment, entre l’hivern i la primavera del 1945, quan les tropes aliades anaven alliberant els camps d’extermini nazis, es va veure que era imprescindible enregistrar totes les imatges possibles que documentaven l’horror nazi. No es volia que hi hagués cap dubte sobre el que allí havia passat. No només perquè els seus responsables n’haguessin d’assumir totes conseqüències penals, sinó perquè tot el món sabés on menen determinades ideologies i determinades opinions. Calia –i cal- fer el possible per combatre tots aquells que legitimaven (i legitimen) aquell tipus d’accions. És un esforç constant que cal continuar fent: la dignitat humana hi està joc. I les persones decents no podem deixar cap espai als nazis i als qui s’adscriuen a qualsevol altra ideologia totalitària. Per això la commemoració de l’Holocaust, el record de totes les víctimes del nazisme, no és mai una reiteració ni és mai sobrer. No ens podem permetre el luxe ni de matisar-lo ni relativitzar-lo ni, encara menys, oblidar-lo. 

Avui les imatges dels camps continuen colpint la consciència de la humanitat. I ho han de continuar fent els anys que vindran, quan ja no quedaran testimonis directes de totes aquestes atrocitats. A mesura que van passant els anys, s’incrementen les minses oportunitats perquè els col·laboradors del Mal gosin escampar les seves mentides. Davant d’això no es pot abaixar la guàrdia i s’ha de denunciar sempre que es pugui aquests plantejaments dits “revisionistes”. Val a dir que l’Estat espanyol no té les eines jurídiques apropiades per a fer-ho, com a resultat d’una combinació frívola d’una mal entesa “llibertat d’expressió” (molt àmplia en segons què i molt més restringida en segons què altre) amb una ignorància sideral del significat de la Xoà i unes pertinents dosis de mala fe. 

La commemoració de l’Holocaust ha de servir per recordar les vides arranades, les vides que ja no van poder ser viscudes. I s’ha de subratllar que l’Holocaust és el resultat d’una política especialment dissenyada per eradicar el poble jueu de la terra i que va tenir una eficàcia més que considerable. Va significar la mort de dos terços dels jueus de tot Europa, que eren un terç dels jueus de tot el món. I s’ha de subratllar que si els nazis no en van matar més, va ser perquè no van poder. En aquest sentit, la singularització del patiment del poble jueu és un imperatiu ètic, atès que la Xoà no va ser fruit d’un deliri aïllat en la història, sinó la culminació de segles d’antisemitisme, traduït en discriminacions, persecucions i matances durant els vint segles anteriors. La magnitud històrica de la violència contra el poble jueu és immensa. Tothom qui la relativitzi o la banalitzi demostra que cal fer més per explicar la Xoà i que cal fer més per combatre i castigar aquests delinqüents que s’emparen una llibertat d’expressió mal entesa, inclosos tots aquells que fan comparacions absolutament improcedents amb fets actuals. La misèria intel·lectual que ensenyen no els eximeix de la seva responsabilitat en la difusió del totalitarisme. 

Jordi Argelaguet
Etiquetes

Seguidors