Ha estat molt difícil de fer una ressenya sobre aquest llibre. Jo ho he intentat, però m’he quedat amb la recança que em provoca la certesa d’haver omès moltes de les coses a les quals fa referència. Coses essencials, importantíssimes, que cal saber i sobre les quals seria convenient que tots féssim sovint un exercici de reflexió, un exercici de memòria. L’espai d’una ressenya no basta per dir tota la bellesa i tota la maldat, tot el desconsol i tota la frustració que es desprenen de la lectura d’aquest llibre tan intens.

------

“¿Qui eren Goetz i Meyer?” O, més ben dit, “¿Quina classe d’homes eren Goetz i Meyer?” Aquesta és la pregunta que l’autor/protagonista del llibre es formula fins a l’obsessió.

Goetz i Meyer, els personatges que donen títol al llibre, devien ser dos típics oficials de l’exèrcit alemany nazi, alts i robustos. Dos homes corrents, probablement bons marits i pares de família d’un poblet alemany o austríac. En definitiva, bona gent, treballadors responsables i gelosos del bon acompliment de la missió que se’ls confiava.

Però tornem-hi: el que interessa saber no és “qui eren” (això ho podem imaginar), sinó “quina classe d’homes eren”. ¿Quina classe d’homes eren Goetz i Meyer, que van acceptar de fer una feina que suposava, ells ho sabien bé, l’assassinat de prop de 6.000 persones?

Així és com, en un desig fanàtic de comprendre’ls, l’autor fa un esforç sense mesura per penetrar en la consciència dels botxins. Es tracta d’una mena de metamorfosi al·lucinant en què l’autor aspira a sentir-se plenament engolit en el més profund de les persones Goetz i Meyer. Només així, en aquesta transformació, podrà trobar la clau que li permetrà saber què passava en el seu interior i per què va ser possible el que va passar.

Sabem, com diu la documentació, que Goetz i Meyer eren els conductors d’un camió que cada dia anava i tornava puntualment del camp de concentració ubicat a l’antiga Fira de Belgrad fins a Jajinci. La mercaderia que transportaven eren jueus. La destinació final, una fossa comuna on es descarregaven els morts, intoxicats per la inhalació del monòxid de carboni que sortia del tub d’escapament que Goetz o Meyer havien connectat prèviament al remolc.

Però, ¿què hi ha de tots aquells interrogants que no troben resposta en cap arxiu documental, en cap manual d’història? ¿Per què Goetz i Meyer van acceptar la seva missió? ¿Què pensaven mentre connectaven el tub d’escapament al remolc i mentre conduïen els jueus a la fosa comuna? ¿S’esgarrifaven en sentir els crits de la gent que moria al furgó? ¿De què parlaven mentre conduïen? I quan la mercaderia rodolava fins a terra en obrir-se les portes del furgó, ¿se’n compadien o només sentien una lleugera repugnància davant la mort? ¿Havien vist mai cap jueu, abans de la guerra?

“Goetz i Meyer” és una obra pertorbadora, profunda i complexa, que analitza no només els fets que es van esdevenir, sinó també la consciència dels botxins i l’ànima de les víctimes amb una lucidesa brillant no exempta d’ironia mordaç. Una obra que colpeix la consciència del propi lector, que se sent consternat per la pregunta de “¿i tu, què hauries fet tu, si haguessis estat en el lloc de Goetz i Meyer?“

------

Sobre David Albahari:

David Albahari és un escriptor i traductor serbi d’origen jueu nascut l’any 1948 a Peć, a l’antiga Iugoslàvia. L’any 1994 es va traslladar al Canadà, on resideix actualment amb la seva família. A banda del llibre Goetz i Meyer publicat l’any 2008 per l’editorial Funambulista, el 1999 l’editorial Debate va publicar El anzuelo. L’obra que ressenyo ha estat assenyalada com una obra mestra per la crítica internacional.