Fa uns dies vaig llegir que, per manca de fons, es va decidir tancar el museu del camp de concentració de Sobibor, on 250.000 jueus van ser exterminats. Fins ara, l'ajuntament del lloc i alguns donants privats, sobretot descendents de les víctimes, assumien els 750.000 euros anuals que costa mantenir la instal·lació, que es degradava cada vegada més per manca de manteniment. Molt menys conegut que altres camps d'extermini, Sobibor mai no ha estat un indret gaire visitat i el pas del temps l'ha convertit en un lloc fantasmagòric, amb d'edificis mig enrunats i cartells rovellats. No deixa de ser xocant que aquest camp nazi, que normalment passa desapercebut, fos precisament notícia durant aquests darrers temps arrel de la captura i judici contra Ivan Demjanjuk, un ucraïnès que va participar directament en la matança de 28.000 jueus a Sobibor.

El camp de Sobibor, però, no és un camp qualsevol. Fou un dels dos únics centres d'extermini on els seus presoners es van revoltar amb cert èxit contra els seus botxins. Després de l'estiu del 1943 hi quedaven ja només un 600 interns, ja que el camp era massa proper al front rus i els nazis no hi volien enviar jueus. El 14 d'octubre, un grup de presoners dirigits pel jueu polonès Leon Feldhendler i el presoner de guerra soviètic Alexander Pechersky van aconseguir matar sigilosament alguns guardes, entre els quals alguns soldats de les SS. El pla era tan ambiciós com senzill: matar tots els nazis i els seus col·laboradors un per un, sense provocar l'alarma, i després organitzar una fugida col·lectiva de tots els interns. L'operació, però, va ser descoberta mentre es duia a terme i els presoners van optar per fugir massivament mentre els alemanys els tirotejaven.

Uns 300 presoners van aconseguir arribar fins els boscos, però de seguida els nazis van organitzar una colossal cacera de l'home. La majoria dels fugits van ser capturats i executats, mentre d'altres van aconseguir amagar-se als boscos o a les cases d'alguns polonesos valents. Al final, uns 70 presoners van aconseguir sobreviure fins el final de la guerra. Feldhendler va morir mesos després a Lublin, mentre que el rus Pechersky, fent honor a la seva condició de soldat soviètic, va deixar abandonat un grup de 50 fugitius, a qui va deixar sense diners ni armes per defensar-se de les urpes nazis.

A darrera hora, per sort, el Ministeri de Cultura de Polònia ha fet públic que, en principi, assumirà el manteniment de Sobibor a partir del 2012. Però aquest cas posa al descobert l'amenaça que sobrevola els camps nazis. Desenes de camps són visitables i el seu cost és molt elevat. Cada vegada queden menys supervivents i correm el risc que els camps acabin sent objecte de polèmica, atiada per aquells que volen tancar-los tots. Alguns diuen que, deixant-ne un parell oberts, n'hi ha prou. És cert que el cost és elevat, però més car seria el cost d'oblidar aquesta tragèdia. Educar les futures generacions no hauria de ser, mai, una qüestió de balanços econòmics a final de temporada. Honrar la memòria dels milions de persones exterminades, tampoc.